Turandot i l’essència dels petits grans detalls

Centenari de la mort de Puccini. Commemoració obligada. Primera representació de la 39a Temporada d’Òpera del Teatre Principal. Primera òpera de l’era Martorell. Ple de gom a gom, fins al punt d’haver d’afegir una funció a les tres programades. El públic no va dubtar a posar-se dret per acomiadar als protagonistes de tan inversemblant història. Per altra banda, el públic no va aplaudir quan, durant la funció, tot just després de la mort de Liù, des del cel del Principal començaren a ploure fulls volants amb la darrera pàgina que havia escrit Puccini abans de morir, impresa. Era el pentagrama manuscrit amb les notes que acabaven de sonar. El dia de l’estrena, a la Scala de Milà, Toscanini en aquest precís moment es va girar cap al públic i va dir la famosa frase de “fins aquí va escriure el Mestre”. Deixà la batuta sobre el faristol i va marxar. La gent, entre confosa i desconcertada, uns segons després de la inesperada circumstància, i quan un espectador cridà “Visca Puccini”, rebentaren els aplaudiments. No és tot. Hi ha més petits detalls que encimbellaren una nit formidable, com per exemple que rere la pluja, amb molta subtilesa, canvià el vestuari i el decorat, fins a arribar a un final que d’alguna manera donava sentit a tot plegat, amb la capsa de música com a fil conductor de la història. La de la capsa de música començà quan Puccini va escoltar la melodia de Mo Li Hua a un estri d’aquestes característiques i la incorporà a la que seria la seva darrera òpera, amb què ell volia “emocionar sense retòrica”. Aquesta senzilla joia musical va ser la que inspirà també Alessandra Premoli. I a partir d’aquí el Turandot del Principal, amb un altre “petit” detall, com és el fet que Toscanini va escapçar la part final de la partitura que Alfano havia disposat i així havia rodolat pels escenaris de tot arreu del món. Al Principal, arriba amb els cent compassos que el director havia llançat a les escombraries. També un esdeveniment.

Tan sols per tot això, que no és poc, s’ho paga veure aquest muntatge, però tampoc no acaba aquí. Falta parlar del més fonamental. La música i les veus. Per aquest ordre i per res en concret. Seixanta músics al fossat, a les ordres de Giuseppe Finzi. Un nombre que a més de sonar millor obliga els cantants a pujar un graó més amunt a l’escala de les dificultats intrínseques del seu instrument. No hi va haver ni cortesia ni entrebancs pels protagonistes. Tot va rutllar a la perfecció, l’harmonia de fàbrica assolí les cotes que mereix una composició tant moderna en el seu moment com atemporal avui, ahir i demà. Catherine Foster venia de fer el mateix paper, el de Turandot, al Liceu, i amb un currículum envejable. Potser per això el nivell d’exigència era alt i si bé no va fer un In questa reggia memorable, ho compensà amb el tercer acte, des del duet amb Calaf, Principesa di morte, fins an Padre Augusto, amb Calaf i el cor del Principal, reforçat. Pel que fa al Calaf de’Alejandro Roy, va fer una autèntica exhibició de cant, tant per volum com per color, solidesa i domini absolut de les característiques del personatge. El Nessun dorma va fora de concurs per les referències. El cor, sense errades, estable i compacte, i encara millor, el cor infantil del Teatre Principal. Amb Liù, Puccini va arribar tan amunt que va decidir no tornar a baixar. Amb tan bell paper, Marta Bauzà va mostrar més que les seves possibilitats, el seu talent. Ja des de l’entranyable Signore, ascolta, amb la que presagiava el que va ser una prodigiosa Tu, che di gel sei cinta. Ping, Pong i Pang, interpretats per Tomeu Bibiloni, José Manuel Sánchez i Joan Laínez, varen estar mesurats amb la gestualitat, que ja és d’agrair, i vocalment varen incrementar la vàlua dels personatges. Byung Gil Kim va fer un Timur impecable i així successivament…

P.S— Si us plau, aplaudiu quan caiguin les octavetes. És el moment del gran homenatge.