Al marge
Cultura 18/05/2024

Cristina Llorente Roca: “El turisme sovint és incompatible amb el dret a gaudir de la ciutat”

Arquitecta

5 min
Cristina Llorente Roca, arquitecta

PalmaLa vida de Cristina Llorente (Palma, 1981) ha estat marcada per les mudances. Filla de funcionària i empleat de banca, primer varen ser els pisos militars d’Avingudes. Després, va començar una peregrinació que inclou Eusebi Estada i Costa d’en Blanes, un pis a Jaume Balmes després de la separació dels seus pares i, durant l’època d’estudiant, diferents cases de Barcelona, Granada i Milà. Un paisatge urbà canviant que, per força, ha d’haver condicionat la seva manera de mirar el món. Ara, de nou Palma, viu a ses Cent Cases, al barri de Pere Garau, sobre el qual acaba de publicar un llibre a mitges amb Magdalena González. Juntament amb el seu soci Pablo Amor, Llorente dirigeix Arquitectives, una plataforma on caben tota mena de projectes en què l’urbanisme i l’arquitectura dialoguen amb el fet social, ambiental i humà. 

Ens trobam amb Cristina Llorente a la plaça de les Columnes. Mentre conversam, ens anam desplaçant cap a la zona de vianants del carrer de Nuredduna. No és un mal lloc per parlar dels conflictes i tensions que ronden Palma.

Us heu dedicat mai a l’arquitectura convencional?

— Vaig començar treballant a estudis i també, com autònoma, en obres unifamiliars. Després vaig fer feina a l’Ibisec, en la supervisió de projectes, però feia temps que em rondava el rum-rum que allò no m’omplia, i va ser quan va sorgir la idea, amb altres companys, de crear Arquitectives. Primer volíem fer una llibreria. Hi volíem fer tallers i vàrem començar així, organitzant tallers d’arquitectura per a fills d’amics. A partir d’aquí vàrem anar creixent.

Ara duis a terme tota mena de projectes. Com explicaries què és Arquitectives?

— Jo diria que té tres branques: educació ambiental, amb tallers i programes educatius per a escoles, entitats i administracions; el disseny urbà participatiu, i, finalment la participació ciutadana, els projectes més socials, que és una idea més transversal. Per a nosaltres, és una via de bolcar les nostres inquietuds. Hi ha gent que em demana si no em planteig tornar a fer d’arquitecta i els dic que cada dia ho faig, però des d’un caire més social. A la carrera t’expliquen que els arquitectes han de fer A, B i C, però no t’expliquen que hi ha D, E i F. Ara intentam continuar projectes iniciats la legislatura passada. Un de molt ambiciós, La ciutat amb ulls de dona, en què analitzàvem les barriades i recuperàvem la memòria col·lectiva a través dels testimonis de les habitants i, per altra banda, estam molt ficats en el tema dels patis de les escoles, que pensam que són espais d’oportunitat, que si es tractassin de manera diferent, podrien arribar a incorporar-se a la xarxa d’espai públic.

Com és la convivència amb els nous responsables de les institucions?

— Ens topam amb un discurs molt diferent. Intentam trobar el llenguatge per tornar-nos a entendre, però és complicat quan maneges conceptes com “urbanisme feminista” o “refugis climàtics”. Ara entrar als despatxos amb projectes que duen aquesta bandera és complicat.

Molta gent percep l’urbanisme com a una cosa molt llunyana, quan ens condiciona en el dia a dia.

— En patim les conseqüències. Un clar exemple és una plaça on no pots seure perquè no hi ha bancs a l’ombra. També hi ha elements que funcionen a una escala més inconscient, com en el cas de les dones que canvien d’itinerari per evitar passar per determinats llocs. Al final, l’espai urbà és on passa tot, on es desenvolupen les relacions humanes i on creixem com a persones. L’espai privat respon a unes necessitats més concretes de cadascú i individuals, però l’espai urbà és molt més complex i, per això, molt més ric, i per a mi, més interessant.

Tenc la sensació que Palma ha estat, en general, una ciutat que ha crescut responent a les necessitats del moment, més per impuls que seguint un pla.

— Hi ha hagut plans com el de Ribas Piera que, precisament, se centraven en les barriades i cercaven que funcionassin com un ens independent, amb els seus espais públics i equipaments. Que aquesta idea es desdibuixàs, ens ha duit molts de problemes. Segons les necessitats o interessos, a vegades, han sorgit altres plans que han trepitjat els anteriors. A Palma, és fàcil de veure aquesta manca de planificació, perquè és una ciutat plena de mitgeres. Sobretot per l’eixample, no atures de veure edificis més alts que d’altres, que et deixen aquestes mitgeres nues. Això és una clara mostra de la manca d’uns plans rigorosos i ben estudiats. Fa falta pensar la ciutat en conjunt, no a bocins.

Què creis que necessita Palma?

— A Palma, el que sempre ha faltat és un projecte de ciutat en conjunt, una estratègia clara. S’han fet pegats o petites intervencions. La del metro, per exemple, no va ser petita, però només se’n va fer una línia. I el gran repte és començar a pensar la ciutat des del segle XXI: abandonar la idea del segle XX que el cotxe ha de ser el rei. Cada vegada que es planteja la conversió d’un carrer en zona de vianants surt el lobby de comerciants per queixar-se que perdran vendes, quan això està demostradíssim que no és així. No només amb xifres, també amb l’experiència. Qui voldria que per Oms tornassin a passar cotxes?

Poden conviure l’ús turístic i l’ús residencial?

— És totalment incompatible, especialment als nivells que hem arribat avui dia. Hi ha aspectes del turisme que tenim que són totalment incompatibles amb el descans, la comoditat, el dret a gaudir de la ciutat, el dret a tenir un comerç de proximitat, local... Es veu com canvia tot el teixit comercial, especialment del centre històric, però també a les barriades. S’ha de fer un pensament important. Si volem ser la millor ciutat per viure, no podem ser la millor ciutat per visitar.

Palma ha deixat de ser una ciutat amable?

— Compar Palma, on vaig tornar l’any 2006, amb la ciutat d’ara, i just passejar és completament diferent. Aquesta sensació d’asfíxia, ja no només en l’estiu, sinó tot l’any, i el fet de caminar per un carrer de Palma i pensar que podries estar a París, Londres o Hong Kong, perquè hi ha els mateixos comerços… Perdre la identitat és el pitjor que li pot passar a una ciutat. Hem de recuperar espais de relació i tornar a allò que eren les ciutats en el seu origen: un lloc de trobada. No m’agrada gaire posar etiquetes, però pens que hem d’anar cap a la ciutat cuidadora: una ciutat que ens permeti cuidar-nos, cuidar dels altres i que a la vegada, tengui cura del medi ambient; ciutats amables on et faci ganes estar, no només passar-hi.

stats