Per tutatis! La màgia dels dotze dits d'Uderzo arriba al museu
El Museu Maillol de París acull la primera retrospectiva del dibuixant d’Astèrix
ParísCom si de petit hagués caigut a la marmita de la poció de Panoràmix, Albert Uderzo va néixer amb dotze dits màgics (i una gran capacitat de treball). Així ho demostra l’exposició Uderzo, com una poció màgica, que, amb més de 300 planxes i documents, molts dels quals inèdits, ressegueix tota la vida de l’autor, des dels primers dibuixos realistes als quaderns escolars -els professors ja al·lucinaven- fins als àlbums d’Astèrix, dels quals s’han venut 385 milions de còpies. La retrospectiva, que es pot visitar al museu de l’escultor nord-català Aristides Maillol de París poc més d’un any després de la mort d’Uderzo, l’ha comissionat la seva pròpia filla, Sylvia Uderzo, i l’escenògraf Hubert Le Gall.
L’exposició segueix un ordre cronològic i comença explicant que Uderzo va créixer en el si d’una família humil. És fill d’immigrants italians que van fugir pel feixisme del poble d’Oderzo (Vèneto), que, precisament, segons una antiga llegenda, també havia estat arrasat molts anys abans pels romans. Va néixer daltònic i, com si es tractés d’una premonició, amb sis dits a cada mà. De petit el van operar i li van treure les dues petites falanges, però mai va abandonar el llapis. “Hi havia dies que treballava quinze hores”, va explicar la seva filla. Des de Fismes (prop de Rennes), ben aviat van anar a viure al barri popular de la Bastille de París, on amb set anys ja li va caure a les mans el seu primer exemplar del Journal de Mickey. Des d’aleshores, sempre més va tenir Walt Disney com a referent, així com Calvo, Milton Caniff o Franquin.
No va estudiar mai en cap prestigiosa escola de belles arts, però, amb només tretze anys, el seu germà gran el va portar a la Societat Parisenca d’Edicions i se’l van quedar de proves durant dos mesos. No el van deixar escapar i allà va aprendre a fer tots els papers de l’auca: des de l’edició de fotografies fins al disseny de les lletres, un art amb el qual tenia traça, ja que ell mateix, per exemple, va crear el logo d’Astèrix i feia els títols dels àlbums. De fet, més enllà dels 250 originals cedits per la família Uderzo i la Biblioteca Nacional de França, l’exposició també recorda aspectes menys coneguts de la seva feina: el seu art per la retolació i l’onomatopeia, així com per les caricatures. Li agradava fer sortir famosos a les seves vinyetes, com Sean Connery, Laurel i Hardy, Kirk Douglas, Jaques Chirac o Sigmund Freud, entre d’altres.
La resistència a la Bretanya
Durant la Segona Guerra Mundial i l’ocupació nazi va emigrar a la Bretanya. Allà va tenir contacte amb la resistència francesa i va descobrir les llegendes dels druides que alimentarien els seus còmics. També va ser a la Bretanya on, conjuntament amb el seu amic René Goscinny, situarien el seu poble gal. Quan va tornar a París, en plena postguerra i amb escassetat de paper, li va costar trobar feina. El seu germà el volia fer anar a treballar de camioner, però pocs dies abans de marxar va fitxar pel setmanari France Dimanche com a reporter gràfic de successos. L’agència belga World Press es va fixar en els seus dibuixos realistes -que fins ara no s’havien exposat- i el van fitxar, però a partir d’aleshores ja no pararia de publicar còmics. “No ho va lamentar mai. Al meu pare li agradava dibuixar de tot i passar d’un estil a l’altre, però sempre va preferir l’humor”, va assegurar la seva filla en la presentació als mitjans de l’exposició.
Abans de l’èxit d’Astèrix que començaria a publicar el 1959 amb el seu “germà” René Goscinny, tal com l’anomenava ell, Uderzo va provar sort amb diferents personatges, com Clopinard, Arys Buck, Belloy, Luc Junior, Jehan Pistolet o Oumpah-Pah. Tots aquests personatges, inclosa una versió júnior del còmic estatunidenc Capità Marvel, també es poden veure a l’exposició, cosa que permet observar l’evolució dels seus dibuixos fins a arribar als dels gals.
Un dels trets que impressiona més dels originals d’Uderzo és la nitidesa: no es veuen pedaços ni línies esborrades. I una de les planxes més sorprenents (i tendres) és una del 1965 que està pintada íntegrament amb bolígraf i tinta xinesa, i en què es veuen l’Astèrix i l’Obèlix de petits en una casa típicament gal·la, a la vora del foc, a punt de menjar-se un senglar i amb un Idèfix de fusta amb quatre rodes.
“Astèrix ha mort”
Una de les frases que li van doldre més és la que va ocupar les portades de la premsa després de la mort de René Goscinny el 1977. “Astèrix ha mort”. Ho va passar molt malament i va tardar a decidir continuar la saga. Sovint a l’ombra del seu “germà” sentia que no se’l tenia tan considerat. De fet, hi ha fans i estudiosos d’Uderzo que recorden que s’han fet exposicions per exemple sobre el creador de Tintín, Hergé, en espais de més calibre que el museu Maillol, com el Centre Pompidou o el Grand Palais. El mateix Uderzo, després que els seus personatges es convertissin en els protagonistes d’un parc d’atraccions, creia que no tindria espai a les sales d’un museu. “Havia parlat amb el meu pare sobre la idea de fer una exposició com aquesta quan encara era viu, i ell em deia que no interessaria a ningú”, va dir la seva filla, que explicava que, segons el dibuixant, l’únic que volia la gent era més històries d’Astèrix.