Txaikovski: tot un festival

Txaikovski, rere Beethoven, Mozart i Brahms, no era una mala opció per a aquesta quarta edició del festival que enlaira encara més el compromís de Pollença amb el món de la música clàssica. Segurament, el rus, a qui tant li agradava París i que va tenir l’honor d’inaugurar el novaiorquès i mític Carnegie Hall, dirigint la seva Marche Solennelle, ha estat un dels incontestables més vilipendiats per la crítica del seu temps, mentre que, per una altra banda, el seu prestigi entre el públic i els teatres de més enllà de la seva terra natal mai no va deixar de créixer exponencialment. Dissabte no en va ser una excepció i aportà un altre granet d’arena més a l’hagiografia del compositor. El temps ha esmolat els prejudicis de la seva època i alguna dècada després, però ja no hi ha dubte de la gran qualitat i enorme bellesa i magnitud de la majoria de les seves composicions. A més a més, els mèrits se li van reconeixent sense cap mena de dubte ni eufemisme, fins i tot enaltint les dificultats en la interpretació i la seva capacitat innovadora. Un bon exemple podria ser la peça amb la qual es va engegar el festival, el Concert per a violí i orquestra en re major, op. 35, interpretat per Ana María Valderrama i l’Orquestra de Cambra de Mallorca, dirigida pel seu titular, Bernat Quetglas. Una peça, en principi, dedicada al violinista hongarès Leopold Auer, que no la va voler estrenar argumentant que li semblava “intocable”. Ho va fer Adolf Brodsky i, naturalment, el primer, immediatament després, la va incorporar al seu repertori. Cert que amb algunes modificacions, de manera que, de cop i volta, es va convertir en “molt tocable” i gairebé en un clàssic obligat, tot i les dificultats de l’execució, afegides a la polivalència, resistència i tècnica que exigeix al solista de torn. Ana María Valderrama les acumula amb escreix, i exhibí totes i cadascuna de les virtuts imprescindibles per interpretar una composició d’aquesta complexitat i característiques. Exigència i fortalesa màxima per poder expressar amb eficàcia la gran quantitat de colors i textures, sentiments i emocions, les quals varen brollar ja des de la seva primera intervenció, no sense la imprescindible cooperació d’una orquestra que va encaixar a la perfecció amb la violinista i amb un Bernat Quetglas atent, contundent i molt eloqüent. Per a ella, en el primer moviment, una cadència primmirada, maratoniana, exquisida. Immaculada la Canzonetta del segon, un Andante calidoscòpic. El tercer s’inicia amb una barrumbada, tan potent que en el seu dia va ser titllada de tot menys de música. I a continuació, una segona cadència, per arrodonir una interpretació de les que no s’obliden. Bis de rigor, Bach, Partita en si menor, i el públic entusiasmat.

La segona part del concert començà amb la dedicatòria que va fer el director a les víctimes del terratrèmol de Marroc. Es tractava de la darrera composició de Txaikovski, una altra serralada d'extrema dificultat, que l’orquestra va assolir amb el hàndicap de tan sols cinquanta mestres. Una peça monumental, segurament la més complexa i completa de tota la seva llarga llista de tantes i tan variades composicions. Dedicada al seu nebot, Vladimir Bob Davidov, amb qui també se li atribueix alguna cosa més que paraules, estrenada a Sant Petersburg i dirigida per ell mateix. Finà tot just una setmana després. Naturalment, les conjectures i especulacions no es feren esperar i encara ara no han acabat. El cert és que es tracta d’una composició que mastega la tragèdia des dels primers acords, amb la irrupció del trèmul fagot, seguida primer de les violes i després dels violoncels i les trompes i… que no deixa de copsar un sol instant en cap dels quatre moviments –tan sols amb una petita treva al tercer– fins al punt que, sorprenentment, tanca amb un adagio d’una tristesa infinita, que l’orquestra va encomanar al màgic recinte, ple a vessar, per obra i gràcia d’una interpretació intensa i exquisida, amb tots els atributs d’un “sofriment apassionat” –la traducció correcta del papetichesky amb la qual la va batejar el seu germà Modest– que el compositor va assenyalar amb un prou significatiu andante lamentoso. Per alleugerar una mica l’ambient, l’OCM va afegir un bis tan vital i alegre com el vals Künstlerleben de Johann Strauss.