El dia que U2 van posar fi a la Guerra de Bòsnia

Enviat especial a Berlín“Quan vam veure Bono damunt l'escenari ens vam adonar que, realment, la guerra s'havia acabat”, diu un dels testimonis de Kiss the future, el documental presentat a la Berlinale que recorda el setge de Sarajevo durant la Guerra de Bòsnia i l'inesperat vincle sorgit entre la ciutat i la banda U2, que va culminar amb un concert multitudinari el 1997, el primer després de la guerra. Va ser un moment clau per a la reconstrucció anímica de la ciutat, desmoralitzada després de tants anys d'odi i sang.

L'encert de Kiss the future, que produeix la companyia de Ben Affleck i Matt Damon, és que, a diferència del documental Superpower de Sean Penn, no posa el focus en la superestrella solidària de torn, sinó que explica la història a través d'una gran varietat de veus, des de la gent corrent que va viure el concert com una experiència curativa fins a l'expresident nord-americà Bill Clinton, la corresponsal de CNN Christiane Amanpour o els mateixos U2.

Una entrevista productiva

De fet, l'autèntic heroi del documental és Bill Carter, un treballador d'una ONG establert a Sarajevo que el 1993 va aconseguir entrevistar Bono per a la televisió de la ciutat. Va ser a Itàlia, abans d'un concert d'U2, i va durar només 13 minuts, però molt ben aprofitats: Carter li explica al cantant la situació crítica de Sarajevo i Bono abandona de seguida el posat d'estrella de rock, connecta la realitat de Bòsnia amb la d'Irlanda –un altre país dividit per la guerra i la religió– i s'entusiasma amb la idea d'anar-hi a tocar amb la banda.

Com que fer un concert en un país en guerra no era una idea gaire pràctica, U2 i Carter van decidir portar Sarajevo als concerts d'U2 i fer connexions per satèl·lit durant les actuacions de la gira Zoo TV per donar veu a la gent de Sarajevo. El 1993 el gest era quasi futurista i també atrevit: ¿un concert de rock connectant en viu amb una ciutat en guerra? Gairebé tres dècades després, s'ha de reconèixer l'ambició i intel·ligència amb què U2 va entomar als 90 la seva condició de banda d'estadis per reescriure el concepte de concert multitudinari.

Tot i que algunes connexions van deixar moments bonics, el mateix Bono reconeix al documental que ho van deixar de fer perquè començava a sentir que estaven explotant el dolor de la gent “com en un reality show”. En canvi, la traca final de Kiss the future amb els preparatius i la celebració del concert del 1997, acabada ja la guerra però encara enmig de la runa d'una ciutat devastada, desprèn l'emoció catàrtica dels moments històrics, i fins i tot la inoportuna afonia d'un Bono amb la veu trencada afegeix un punt d'èpica a l'actuació. I és difícil no vibrar quan l'estadi sencer canta temes com One i Sunday bloody sunday.

Les noves masculinitats arriben a la Berlinale

La competició oficial de la Berlinale ha rebut aquest diumenge la pel·lícula que més entusiasme ha generat últimament entre la crítica nord-americana, que després de la seva estrena recent a Sundance ja parla de Past lives com la primera obra mestra de l'any i clara aspirant indie a infiltrar-se en els Oscars de l'any que ve. La debutant Celine Song explica al film una història d'immigració i amor en tres temps: l'amistat i posterior separació de dos nens coreans, la reconnexió virtual anys després i el retrobament final a Nova York, on ella viu amb el seu marit.

Entre el primer acte i el tercer passen 24 anys que donen al film un aire a la Trilogia de Linklater, tot i que el focus no és en el pas del temps sinó en la permanència d'uns sentiments incompatibles amb les vides elegides. Delicada i sensible, Past lives culmina amb la trobada de la no-parella coreana amb el marit nord-americà, una seqüència tan potent pel que es diu com pel que es calla i que, juntament amb el clímax romàntic final, vindria a celebrar una nova masculinitat capaç de gestionar la complexitat de l'amor amb honestedat i comprensió.