Ucraïna i les altres tragèdies silenciades, al Visa pour l'Image

BarcelonaEl 24 de febrer l’exèrcit rus envaïa Ucraïna. Mstyslav Chernov i Evgeniy Maloletka, de l’agència Associated Press, van ser els primers i els últims fotoperiodistes que van ser testimonis de l’infern de Mariúpol: van estar 20 dies dins la guerra. La ciutat va ser aïllada i bombardejada sense treva, i 300.000 persones hi van quedar atrapades: tot arrasat. Seves són algunes de les fotografies més terribles que es poden veure –després d’un panell d’advertència per contingut sensible– al festival Visa pour l’Image, que des d'aquest dissabte fins a l’11 de setembre obre en diferents espais de Perpinyà 25 exposicions de fotoperiodisme i sis vespres de projeccions, tot de forma gratuïta.

La guerra a Europa inevitablement capitalitza part del programa, però “no només hi ha Ucraïna”, deia en presentar la 34a edició Jean-François Leroy, director i fundador del festival el 1989. Vint periodistes han mort a Ucraïna des de principis del 2014; a Mèxic, n’han assassinat a sang freda deu només aquest any. Leroy assenyala que l’impacte de la guerra pràcticament ha “eclipsat” una altra notícia dramàtica, com la tornada al poder dels talibans a l’Afganistan. Una exposició d’Andrew Quilty, que viu a Kabul des del 2013, posarà imatges a aquests deu anys de guerra, esperança, frustració i èxode sota el títol El final d’una guerra interminable.

Els perills de la caça salvatge

“Nosaltres ens comprometem a ensenyar les notícies de tot el món”, afirma Leroy. Per això l’organització s’ha esforçat per fer forat en altres conflictes també urgents, dramàtics, greus i silenciats: la marginació dels malalts mentals a l’Àfrica i dels gitanos al principal gueto a Bulgària, la dependència dels medicaments arreu del món, els immigrants morts al Canal de la Mànega. També hi ha retrospectives de noms propis del fotoperiodisme de la talla d’Eugene Richards, Françoise Huguier i Goran Tomasevic.    

Algunes de les exposicions permeten viatjar, des de Perpinyà, a llocs tan insòlits com les zones més inhòspites d’Alaska on només s’arriba en avioneta, a les comunitats de nenes turques condemnades a memoritzar els 6.236 versicles de l'Alcorà i al cor de la revolució birmana. També hi ha imatges belles, plàstiques, com els animals marins del projecte 1 Ocean o les dels ecosistemes de La sisena extinció. El fotògraf naturalista Brent Stirton també alerta dels perills de la carn provinent de la caça d’animals salvatges com el pangolí, el ratpenat o el mico, que poden tenir efectes devastadors en la salut global, com s'ha vist amb el covid i la verola del mico. “La primera vegada que Stirton fotografia un pangolí rostit és el 2018; s’anticipa”, diu Leroy. 

La vida després de la llei marcial

Cinc exposicions aborden la guerra a Ucraïna. Quatre des del bàndol ucraïnès i una cinquena serà d’un fotògraf rus, el nom del qual es revelarà dissabte per motius de seguretat. 

A Aquí hi vivia gent s’hi poden veure les impactants imatges del fotògraf Daniel Berehulak per al New York Times preses l’endemà de la retirada de les tropes russes de Butxa, una ciutat feta miques i amb cadàvers tirats pels carrers, imatges que s’han convertit en símbol de l’horror. “Són testimoni de setmanes de violacions dels drets humans, però també de la resiliència d’un poble que lluita per la seva independència des de fa més d’un segle”, defensa el fotògraf. No hi ha cap censura. “Algunes imatges són molt dures, però és la vida real, mostrem els morts de veritat, el patiment de veritat. Cadascú ha de prendre les seves responsabilitats”, defensa Leroy.

Les imatges històriques de l’ucraïnès Sergei Supinsky aporten context i Lucas Barioulet ofereix una mirada més quotidiana sobre el present. Ell va retratar per a Le Monde, del març al maig, “l’experiència diària de la guerra, l’impacte en la gent”: la vida en els refugis subterranis, els que fugen, els amputats, mares que ploren fills, persones que es perden al seu propi municipi, museus amb parets buides. El festival ha premiat la seva feina amb el Visa d’Or.

“Aquest conflicte ha subratllat una vegada més molts dels defectes de la nostra professió –continua Leroy–, però també les seves evolucions: l’equip d’investigació visual del New York Times, en col·laboració amb els seus periodistes sobre el terreny, van produir, des de milers de quilòmetres de distància de Kíiv, la prova irrefutable per desarmar les fake news russes sobre els abusos perpetrats a Butxa, i també van demostrar que d’abusos se’n cometien als dos bàndols”. Entre les febleses de la professió, Leroy lamenta que hi hagi fotoperiodistes que marxin sense assegurança, casc ni armilla antibales a llocs de conflicte: “Cap foto no val una vida”.