Shakira: "Udolava a la lluna i em llepava les ferides, com una lloba"

MiamiPer a Shakira, el 2022 va ser un any dolorós. Dècades de senzills exitosos i col·laboracions trencadores de pop llatí no van protegir l’estrella colombiana de les crisis personals. Sota el focus que il·lumina les parelles famoses, va trencar amb el futbolista Gerard Piqué, la seva parella durant onze anys i el pare dels seus dos fills, Milan i Sasha. El pare de Shakira va ser hospitalitzat dues vegades per una caiguda que li va causar un traumatisme cranioencefàlic, i el 2023 es va haver de sotmetre de nou a una operació cerebral. 

Shakira també s’enfrontava a càrrecs d’evasió fiscal en un cas prolongat en què es discutia si del 2012 al 2014 havia viscut principalment a Espanya, on va declarar la residència fiscal el 2015. El novembre passat va acordar pagar una multa de 7,5 milions d’euros, al·legant que era “el millor per als seus fills”. Pocs dies abans, Shakira havia recollit el Grammy Llatí a la millor cançó de l’any per Shakira: Bzrp Music Sessions, Vol. 53, una col·laboració amb el productor argentí Bizarrap en què feia un joc de paraules dirigit clarament a Piqué i la seva nova parella. 

Va ser la primera cançó d’una sèrie de senzills que al·ludeixen directament a la ruptura: la sarcàstica Te felicito; la penedida Monotonía; la sessió de Bizarrap; Acróstico, una balada en què promet als seus fills que seguirà sent forta, i TQG (sigles de Te quedó grande), un duet burleta de reggaeton amb l’estrella colombiana Karol G, que també va patir una ruptura sentimental pública. TQG ha acumulat més de mil milions de reproduccions. 

Aquestes cançons tornen a aparèixer en el primer disc que Shakira treu des del 2017, Las mujeres ya no lloran (Sony, 2024), que surt a la venda aquest divendres. Totes les cançons, menys una, parlen dels alts i (sobretot) baixos romàntics, destil·lats a través d’estructures pop nítides i melodioses. Com ha fet sovint al llarg de la seva carrera, en aquest disc la cantant reuneix músics i col·laboradors de tot el continent americà, endinsant-se en el rock, l’electropop, el trap, la bachata dominicana, els afrobeats a l’estil nigerià i la cúmbia i la polca regionals de Mèxic. Alguns dels seus convidats són Cardi B, Ozuna i Rauw Alejandro. Cap d’ells eclipsa la cantant, que es mostra juganera o visceral en funció del que exigeix cada moment. 

Shakira parla del disc des de la cuina de casa seva, a Miami; una habitació de parets blanques, amb una fregidora d’aire al marbre del darrere i un conillet dins una gàbia al costat de la cantant. A diferència de Barcelona, Miami és un hub del pop llatí, on, segons ella, té “la sensació que farà molta més música a partir d’ara”. Amb una samarreta negra de tirants i els cabells rossos ondulats, Shakira parla alegrement i amb loquacitat d’un disc que, per a ella, ha sigut “alquímic”. 

¿L’àlbum explica una història? A les primeres cançons, et preguntes com aferrar-te a algú. Però cap al final del disc estàs molt enfadada. 

— Hi ha una narrativa. És un àlbum conceptual, malgrat que no era la meva intenció inicial. Perquè, esclar, ningú planeja passar per una ruptura com la que vaig viure. I la dissolució d’una família, que és probablement una de les coses més doloroses que pot experimentar una persona. Però va passar. Si la vida et dona llimones, en fas llimonada. És el que vaig fer en aquest àlbum: utilitzar la meva pròpia creativitat per processar la frustració, la ràbia i la tristesa. Vaig transmutar o transformar el dolor en productivitat. 

El títol del disc, Las mujeres ya no lloran, prové de la cançó que afronta la ruptura d’una manera més específica, Bzrp Music Sessions, Vol. 53.

— Va ser la més directa. Però vaig començar a parlar del que em passava a través de Te felicito i Monotonía. Al vídeo [de Monotonía], hi surto amb un forat al pit perquè és exactament la sensació física que vaig tenir mentre afrontava la pèrdua. Gairebé sentia que la gent podia veure-hi a través del meu pit, veure què hi havia al darrere. Però amb cada cançó que escrivia, em reconstruïa a mi mateixa. Va ser com recompondre els meus ossos. Per això em vaig decidir per aquest títol, Las mujeres ya no lloran. Plorar sempre serà un mecanisme de supervivència per als éssers humans. És una part important de la vida. I sento que les dones d’avui no necessitem que ens diguin com ens hem de curar, com ens hem de llepar les ferides. Som nosaltres les que hem de tirar endavant i preservar la nostra espècie, preservar la supervivència de la nostra descendència, de les llobes que som.

En una de les noves cançons, (Entre paréntesis), recuperes l’udol de la cançó Loba.

— La lloba és en totes les parts del disc. La lloba és el que em va ajudar a reconstruir-me. Durant una època, udolava a la lluna i em llepava les ferides. I vaig connectar amb aquesta dona primitiva que porto dins, simplement per cantar i ballar el seu dolor, per exorcitzar-lo. Crec que les dones tenim una força i una intuïció especial, un instint natural de supervivència. Quan realment volem sobreviure a una situació, només ens cal trobar aquest ésser dintre nostre. Per protegir la bandada. També vaig trobar un suport enorme en dones que ho han passat pitjor que jo i que m’han transmès unes lliçons increïbles. Durant segles, la societat ens ha col·locat al lloc de les víctimes; ja des de la Inquisició, quan ens cremaven a la foguera. Crec que les dones ens estem rebel·lant contra això. Simplement, hem de lluitar pel que volem i sanar de la manera que vulguem. En algun moment, les llàgrimes s’han de transformar en llàgrimes de triomf. 

¿La popularitat, la fama, et va ajudar a superar aquests anys difícils?

— El fet de ser una celebritat, no. No només vaig haver d’afrontar la dissolució de la meva família, sinó que vaig haver de fer-ho amb els periodistes a la porta de casa meva, mentre tothom en parlava, i jo mateixa m’assabentava d’algunes coses per la premsa. Va ser extremadament dolorós. Però els meus fans em coneixen, em comprenen i em perdonen els errors. I em donen suport, prengui les decisions que prengui. M’emociono quan en parlo, la veritat és que mai no m’hauria imaginat que em donarien tant de suport. M’han ensenyat la millor versió de mi mateixa, i m’han fet creure que valc la pena i haig de tirar endavant. Ells i els meus fills han estat sens dubte la meva gran ajuda, el suport més gran que he rebut. També hi va haver persones que em van girar l’esquena, persones que treballaven per a mi i em van trair. I vaig haver d’enfrontar-me a tot plegat al mateix temps. I després el meu pare va tenir un accident terrible que li va causar problemes neurològics. El meu pare sempre ha estat el meu millor amic, i no va poder ser-hi quan més el necessitava. Va ser un període de dolor extrem. Escriure les cançons va ser l’únic que em va permetre recuperar-me.

Són molts canvis. 

— La meva essència no ha canviat. Crec que en el fons soc la mateixa nena de Barranquilla. Em regeixo pels mateixos principis que em van inculcar des de petita. La meva ment, les meves opinions, les meves idees canvien. Els meus dogmes, les meves doctrines. Però no pas el meu amor, ni els meus principis morals ni la meva ètica. Formen part d’aquest nucli. Estan conservats en formol. 

Què hi ha en aquest formol?

— Intentar fer el que és correcte. Ser-hi per la gent que estimo i que m’estima. No hi ha cap religió ni cap conjunt de normes institucionals superiors que guiïn aquests principis. Simplement vull intentar fer el que és correcte, perquè jo soc així i és el que vull inculcar als meus fills. 

Al llarg dels anys, has fet tota mena de duets i col·laboracions, i en aquest disc també en fas molts. Com decideixes qui pot fer una cançó amb Shakira? 

— No és un procés premeditat. Crec que cada cançó té les seves pròpies exigències. Per a Puntería, vaig pensar: “En aquesta cançó seria genial tenir una dona rapera”. L’única persona que em va venir al cap va ser Cardi B. Acabava de conèixer-la a París i em va semblar molt simpàtica. Vaig contactar amb ella, vaig enviar-li la cançó i s’hi va llançar immediatament. La veritat és que va ser un plaer enorme treballar amb ella. Em sembla increïblement creativa, enginyosa, directa i genuïna. 

Has fet dues cançons amb dues bandes de música regional mexicana, Grupo Frontera i Fuerza Regida.

— Colòmbia i Mèxic sempre han tingut lligams molt estrets, i va ser meravellós poder experimentar amb aquest gènere. Una de les millors sessions d’estudi que he tingut va ser amb Grupo Frontera. Tornava de fer surf a Malibu i quan vaig arribar a l’estudi, encara amb els cabells molls, ells ja hi eren. Van entrar amb una energia pura i genuïna. Vam tocar aquesta cançó i va ser un dels moments més divertits i estimulants que he viscut en un estudi de gravació, un autèntic moment de músic. 

El jefe, la cançó amb Fuerza Regida, no parla d’amor ni de desamor, sinó d’una treballadora mal pagada que odia el seu amo. 

— Volia donar veu a aquells que no en tenen. Hi ha molta gent que no pot parlar dels seus amos. I al vídeo vaig portar un cavall colombià de la raça paso fino. Té un trot increïble, va al ritme de la música. I vaig poder muntar-lo!

Has fet moltes transformacions transculturals de les teves cançons: versions de tango, versions de Bollywood. 

— M’agrada estudiar les cultures. M’agrada estudiar les seves formes d’expressió a través de l’art i la dansa. Tant de bo sabés ballar totes les cultures del món! Però faig els deures, investigo i intento fer-ne la meva pròpia interpretació, perquè el meu cos només pot moure’s de determinades maneres. 

La música llatina continua guanyant audiència arreu del món. I actualment hi ha moltes fusions internacionals, transfrontereres, cosa que tu has estat fent des de fa dècades. ¿Ha canviat alguna cosa aquests últims anys?

— Han canviat i han evolucionat moltes coses en la nostra indústria. Quan vaig començar a cantar en anglès o a presentar cançons com Hips don’t lie o La tortura a la ràdio dels Estats Units, hi havia un nombre reduït de gatekeepers que decidien què sonava en antena. Ara la gent decideix pel seu compte a través de les xarxes socials i les plataformes digitals. La música s’ha democratitzat. Quan vaig començar, vaig haver de lluitar molt en una indústria dominada per homes, a Colòmbia, a l’Amèrica Llatina. Vaig haver d’anar d’emissora en emissora, convencent els directors de les ràdios, els executius de les discogràfiques, els periodistes. Vaig haver de convèncer massa gent… Va ser esgotador! Només es parlava de Colòmbia per les drogues. Recordo alguns titulars d’aquells primers anys, com el d’una revista nord-americana que deia: “Shakira és la segona major exportació de Colòmbia”. Hi havia molts prejudicis, moltes negatives, moltes barreres per trencar. Era com estar en un desert, trencant pedres sota un sol abrusador. Però em sento orgullosa del moment que viu actualment la música llatina. 

Has escrit cançons tant en anglès com en castellà. ¿Són mentalitats diferents?

— L’anglès és la llengua a la qual recorro quan soc a l’estudi. És una llengua molt lligada a la tecnologia: tots els termes tècnics són en anglès, així que per parlar amb enginyers i músics és més fàcil fer servir l’anglès. Però el castellà és la meva llengua materna i sempre serà la meva llengua més visceral.

Última sembla una de les cançons del disc en què emocionalment et despulles més. És plena de sentiments sobre el penediment i els records, i sobre la decisió de no tornar enrere. 

— Va ser l’última cançó que vaig incloure en el disc, i per això vaig titular-la així. Teníem totes les altres cançons acabades, però pensava: “No, no, no aconsegueixo tancar el disc. M’ennuegaré amb aquesta cançó. Està encallada, com un quist, necessito extirpar-la”. Em vaig tancar a l’estudi, vaig escriure-la, vaig produir-la, i la vaig acabar i cantar en un sol dia. També és l’última cançó que tinc pensat escriure sobre ja saps qui, sobre aquell que no ha de ser anomenat: Voldemort.

Copyright The New York Times