'Els ulls de l’etern germà', una bona història que dona gust d'escoltar

Ells ulls de l’etern germà va ser la carta de presentació d’Oriol Broggi i la seva troupe d’artistes a la Sala Beckett ara fa vint anys. I veient el que el director i la Perla 29 han anat fent al llarg dels anys, bé podem pensar que aquella proposta que unia senzillesa i profunditat i que ara recupera a la Biblioteca de Catalunya contenia els trets essencials del teatre de Broggi. Un teatre que no ha dissimulat -més aviat al contrari, n'ha presumit- el seu emmirallament amb el del gran Peter Brook. És a dir, un teatre de la paraula per explicar històries, basat en els intèrprets i en la recerca d’una poètica visual atmosfèrica que no necessita grans efectes. Explicar històries més que representar-les amb la familiaritat i l’excepcionalitat d’aquells moments màgics en què els personatges et transporten per mons i aventures desconegudes.

L’obra de Stefan Zweig és una mena de conte filosòfic que reflexiona sobre les conseqüències de la dicotomia entre l’acció i la inacció. El relat, que no desentonaria en el Mahabharata o el Ramayana, explica la història de Virata, un general victoriós i lleial al seu rei que en el frenesí de la batalla mata el seu germà, que s’havia allistat a la força enemiga. Renuncia aleshores a qualsevol glòria i reconeixement per buscar la justícia i la bondat. No ho assolirà ni sent conseller, ni jutge ni eremita, perquè els seus actes benintencionats i justos generaran efectes negatius als altres.

Xavier Ripoll i Òscar Muñoz són les veus del relat amb l’afegit d’alguna gravació, com la del final que havia fet l’avi del director, Moisès Broggi. Unes veus magnífiques que llueixen bon timbre, una projecció magnífica i una dicció perfecta i que es mouen entre les notes suaus de la guitarra de Marc Serra i les penombres evocadores de les llums de Pep Barcons. Oriol Broggi ha renunciat estranyament a la sorra de la nau, que pensem que esqueia a la narració, i ha afegit un espai final amb unes escales que no ens sembla que aportin res, però la proposta en conjunt destil·la l’alè poètic que recordo a la Sala Beckett, reforçat aquí per la presència imponent de les pedres centenàries. A la fi, una bona història que dona gust d'escoltar.