L'última gira de Joan Manuel Serrat

BarcelonaJoan Manuel Serrat deixarà els escenaris amb una gira que començarà el 27 d’abril al Beacon Theatre de Nova York i acabarà al Palau Sant Jordi de Barcelona el 23 de desembre del 2022. Serrat, de 77 anys, vol acomiadar-se “personalment” del públic amb qui ha compartit “vida i cançons durant més de mig segle”. I ho farà amb una gira de comiat titulada El vicio de cantar. Les raons d’aquest adeu dalt de l’escenari les va explicar ahir en una entrevista a El País. Hi ha la voluntat de “recuperar la vida familiar i complir amb qüestions íntimes i necessàries”, i sobretot la determinació de no marxar a la francesa, sinó davant del públic, que espera que el 8 de desembre es publiquin els detalls de la gira a la web de l’artista.

Òbviament, les circumstàncies pandèmiques han precipitat la decisió. El confinament i les restriccions van provocar “la impossibilitat de continuar amb l’ofici de cantar en directe”, diu. Abans, una caiguda de Joaquín Sabina, el 12 de febrer del 2020, els havia obligat a cancel·lar la gira conjunta, i després el covid va impedir qualsevol intent de represa. “No em va agradar sentir-me acomiadat per una plaga. Per això em vaig plantejar anar al lloc més natural per fer-ho, amb el públic davant, ple de gratitud i alegria”, afirma Serrat en una entrevista en què també explica que la gira passarà per l’Amèrica Llatina i que els concerts a l’estiu seran a Espanya. El comiat dels escenaris, però, no implica que deixi la música, perquè assegura que continuarà component i no descarta la publicació d’algun disc.

La notícia de l’última gira arriba quan es compleixen 50 anys de la publicació de Mediterráneo (1971), el disc que fa tres anys va revisar en directe en una gira que va deixar per al record concerts memorables com el de l’Auditori del Fòrum, a Barcelona, el desembre del 2018. En aquelles actuacions, síntesi antològica d’una carrera llegendària, Serrat va desplegar primer el repertori de Mediterráneo i després va dedicar el segon bloc a passejar per un catàleg immens tant en castellà com en català; cap cantautor pot mostrar una trajectòria tan sòlida en dues llengües. Va cantar Machado i Foix. Va ser la veu de la cançó popular espanyola (la de Tío Alberto i Pueblo blanco), i la rauxa poètica de Cançó de matinada i l’emoció de Cançó de bressol. Va evocar amors i anhels a Lucía i va remoure nostàlgies costumistes a Temps era temps... Involuntàriament, potser, Serrat estava explicant un llegat que ha acompanyat diverses generacions i que ha influït en moltíssims artistes.

La seva manera de fer cançó popular és un fil que connecta amb el Kiko Veneno d’Échate un cantecito. Del seu sentimentalisme i del perfum de la nostàlgia n’han begut Joan Dausà i Ismael Serrano. El Serrat de les ànimes profundes i fosques de la Mediterrània plana sobre els paisatges de les cançons d’Extremoduro. Els retrats costumistes de mètrica acurada de Manel i Los Enemigos tenen alè serratià. La ironia de l’amant desestimat de Conillet de vellut ha vestit les cançons de despit d’Andrés Calamaro. Les paraules d’amor senzilles i tendres han sigut un ideal perseguit per tota mena de cantautors. Estopa voldrien viure entre els versos de Tu nombre me sabe a hierba, i Joan Garriga ballar en la nit de Sant Joan de Fiesta. I el fil podria seguir eternament, perquè Serrat dirà adeu però no marxarà.