Ramon Canet: “Últimament es pensa poc i es pinta molt”

Palma“Jo som pintor, no em dic mai artista. O bé, almenys pretenc ser pintor quan sigui gran”. Diu això i li surt una rialla de darrere una barba de grisos i blancs. Els primers quadres que es veuen, tot just entrar al seu estudi, són de grans dimensions i tons negres, blancs i ocres. Aquest dijous, 20 d’octubre, Ramon Canet (Palma, 1950) presenta Cartes, una exposició en què hi haurà pintura, collage i obra gràfica. Serà a la galeria 6A i forma part del projecte expositiu del 40è aniversari de l’obertura del taller. Canet és un dels fundadors de la casa, on torna content amb la feina feta. No fa comptes moure una gran massa de gent, això no li interessa, diu; tampoc passa gust de parlar de i sobre les seves obres, perquè “l’art és un joc d’emocions”. La passió que el mou és parlar de l’ofici, la pintura, la manera de fer; de sensibilitat i d’educació.

Pintura negra. Aquest color sempre ha estat molt important en la vostra obra.

— Em molesta molt tot el que és superficial. M’interessen les obres en què tot el que hi ha és necessari, no hi ha d’haver cap concessió. Jo no en faig mai. El que més em costa és arrancar una obra: puc mirar el blanc durant tres hores i després hi faig feina mitja hora.

Són peces d’execució ràpida?

— La meva pintura és d’execució molt directa. Aquests quadres en blanc i negre són de resolució ràpida i pensament lent. Quan t’hi poses, ho has de tenir molt clar. El resultat del que pint surt de tot el que han pintat els anteriors a mi.

Queda res per inventar en la pintura?

— Sempre s’ha dit que està tot inventat, i és cert que l’alfabet de la pintura fa un bon grapat d’anys que està tot fet. Potser a nosaltres ens toca posar peus de pàgina, més que inventar. Crec que el llenguatge pictòric és més lliure amb l’alfabet complet. Ara podem fer el que vulguem, i això que he assistit a quatre o cinc funerals de la pintura. Sempre se n’anuncia la mort, igual que la mort de la novel·la, del cinema… Estic segur que la pintura encara és un llenguatge vàlid.

Heu titulat l’exposició Cartes. Per què?

— Podria haver-li posat Cartes a ningú… L’art és un joc d’emocions, el que pretenc és que l’espectador quedi afectat emocionalment. No hi ha missatge, no hi ha informació. Els quadres no són com els senyals de trànsit, que són plàstics i donen informació. La pintura, amb aquest codi que utilitz, no cerca això. És més aviat una manera de comunicar i expressar, com les cartes. Damunt un suport i amb pinzellades, però, la comunicació és emocional.

Si té missatge, no és art?

— L’art és útil quan és inútil. En el moment que l’executador, l’artista, pretén donar una utilitat a l’art, és quan torna inútil. Jo vull que l’espectador rebi aquesta pintura amb el llenguatge pictòric. No he d’explicar res. Quan l’espectador mira, veu i percep, jo no hi intervenc. El que no puc fer és escriure quatre fulls per explicar de què va això. No pens gens en l’espectador, això em convertiria en una cosa comercial i no m’interessa. L’art està ficat dins un mercat terrible i procur mantenir-me’n al marge. Diria que avui en dia vivim un poc de caos dins el món de l’art. Veig unes coses per alguns llocs…

I d’on ve aquest caos?

— Del mal gust, del tot s’hi val, de la falta de sensibilitat, de la falta d’educació…A més, sembla que ja no hi ha tant d’esnobisme. L’esnobisme va anar bé, en part, perquè alguns, de tant de dur el llibre davall el braç, van llegir alguna cosa. Ara són temps diferents. És important que l’educació treballi la sensibilitat artística. I això no es fa.

Parlant d’educació: enguany es fa el primer curs del grau de Belles Arts a les Balears.

— Sí, però jo hi estic en contra. No puc aguantar que hi hagi universitat privada. Que en aquestes altures, amb un Govern progressista, es facin graus privats, em sembla terrible. Els que no tinguin doblers no podran estudiar Belles Arts, i això és una injustícia. Si aquí era necessària una facultat de Belles Arts, havia de ser pública, no facem facultats en què la gent hagi de pagar per anar a classe. A més, hi ha un buit tremend, perquè a les Balears no hi ha cap lloc públic on un al·lot jovenet d’11, 12 o 13 anys pugui anar a aprendre a dibuixar. Així com amb 10 anys pots anar al conservatori públic a aprendre violí, amb les arts plàstiques sembla que no has d’ensenyar res a ningú mai. La meva generació podíem anar a l’Escola d’Arts i Oficis, hi vaig anar bastants anys abans de la universitat. Era allà on ara hi ha l’Escola d’Art i Superior de Disseny de les Illes Balears. L’ingrés a Belles Arts era difícil, havies d’haver fet un entrenament previ. Últimament es pensa poc i es pinta molt. I també es pensa poc i s’escriu molt.

I què pensau, vós? Ho podríeu haver fet millor?

— Sí. Sempre penses que les obres podrien ser més bones. I jo crec que sempre el millor està per arribar. L’obra passada no m’interessa gens. Quan acab un quadre i m’agrada, som l’home més feliç del món. Però això dura poc, me’n vaig a fer un cafè al bar i ja estic ben satisfet. Després, al cap de vint minuts, de tornada a l’estudi, em pos a la feina i ja no n’hi ha per tant.

Vàreu fundar el taller 6A fa quaranta anys.

El taller 6A va complir una missió extraordinària. Mai es va muntar com a negoci, sinó per oferir la possibilitat de fer litografia, així com per donar a conèixer l’art que es feia arreu. La idea era posar l’art a l’abast de tothom. Ara potser en són els moments més difícils, però veure el taller 6A sempre em commou, perquè veig que encara hi ha gent que l’aprecia, i molt.