'El último late night': una entrevista al dimoni en horari de màxima audiència

Hi ha poques coses més inquietants que presenciar com un espectacle que assumim perfectament guionitzat descarrila per anar a petar en territori desconegut. És el terror que un actor oblidi les seves línies, que el pacte amb la ficció es trenqui i, amb ell, també col·lapsi el nostre sentit de la realitat. És un territori llaminer per al fantàstic, i ha donat resultats tan memorables com Ghostwatch, que la nit de Tots Sants de 1992 va retransmetre una terrorífica sessió d’espiritisme per a tota Anglaterra i la van fer passar per un programa en directe de la BBC. Aquest és el model d’on beu El último late night, que se’ns presenta com la troballa de les cintes de la darrera i tràgica emissió d’un xou nocturn dels anys 70, el presentador del qual estava disposat a fer-ho tot per l’audiència, fins i tot invocar el dimoni.

L’encant de la proposta passa, doncs, per la imitació del format televisiu, que el tàndem de directors format pels germans Colin i Cameron Cairnes fa versemblant gràcies a la textura lleument difuminada de les imatges, però també a un conjunt d’actors còmplices amb el registre de convidats en un plató televisiu, i a una estructura que respecta els temps del programa fictici mentre posa a bullir el crescendo de cops d’efecte. L’exercici d’estil és brillant en la superfície, però també es permet fer un tirabuixó en forma de gag sanguinari per posar en evidència la manera com la pantalla de televisor ens pot hipnotitzar i fer-nos creure el que més li convingui al poder (o a les forces ocultes).