Unamuno a Mallorca (i III)

PalmaUnamuno es refereix a l’estada de Rubén Darío a la Cartoixa i parla de la composició d’un poema dedicat a aquest emblemàtic espai i de l’episodi en què el poeta es desplaça fins a la Foradada amb la roba i els estris de cuiner per fer-hi una paella. Del pintor Mir diu que és “el gran poeta de la llum”. Destaca la traducció d’El Quixot al mallorquí a càrrec del prevere Ildefons Rullán. Resta importància a les temptacions que va patir Catalina Tomàs abans de ser declarada beata. De fet, no creu que els dimonis de Valldemossa fossin capaços de temptar ningú, sinó que més aviat “molesten amb bromes carnavalesques”.

Unamuno deixa escrits alguns apunts històrics i polítics, perquè parteix de la idea que no es pot fugir del món, que es du sempre a damunt. De la història de Mallorca destaca la conquesta de Jaume I, les incursions dels pirates berbers i els captius, la conversió de les talaies de defensa en miradors, el castell d’Alaró com el darrer bastió resistent de la independència del regne de Mallorca on moriren Cabrit i Bassa, l’emigració dels sollerics a França a fer fortuna i l’obertura d’una via europea per comercialitzar les fruites i taronges de Sóller. Aprofita per enviar missatges patriòtics favorables a la unitat d’Espanya i en contra del federalisme català. Es fa ressò de la intrahistòria i expressa les idees polítiques antimilitaristes, antieclesiasticistes i antipedagogistes, en el benentès que aquestes funcions no s’han de delegar a cap institució, sinó que els bons ciutadans han de ser alhora guerrers, sacerdots i mestres. Pensa que els militars són els pitjors enemics del bon bel·licisme, que els sacerdots ho són de la religiositat i els pedagogs, de la cultura. No es defineix com a pacifista, però s’identifica amb un sa sentiment guerrer, perquè creu que la guerra és un factor civilitzador i de cultura que diferencia de la guerra cruenta. Està convençut de l’espanyolitat dels mallorquins i de la seva voluntat de continuar essent-ho.

Entre els apunts filosòfics s’ha de fer menció del problema religiós que no és un altre que la preocupació pel destí humà i el desig d’eternitat i pervivència en el més enllà. Com a home profundament religiós pensa en la mort que canta a la vida anunciant la immortalitat que l’inspiren llocs sagrats com el Calvari de Pollença. A la vegada la seva mirada creient sacralitza el paisatge i la naturalesa com a espais propicis per comunicar-se amb Déu i percebre la seva presència. Pensa la relació entre religió i ciència i defensa que no es tracta de substituir la religió per la ciència, sinó de teologitzar-la més.

Aproximació al paisatge

Unamuno construeix una filosofia del paisatge que es llegeix en els fragments en què se sent enfora de la mentida bevent aigua de roca. S’aproxima al paisatge com un home de fe i aplica la seva espiritualitat en la descripció metafòrica de l’illa de Mallorca com una gran ermita, creada a la major glòria de Déu on les roques i les oliveres aspiren a la vida més elevada que és de caràcter espiritual. Des d’aquesta consciència religiosa s’imagina vivint uns dies a l’ermita de Valldemossa llegint el Blanquerna de Ramon Llull mentre passeja envoltat d’“oliveres ermitanes” cobert pel cant de les “cigales espirituals mallorquines” i comprèn que Llull composi aquesta obra a Miramar, un lloc sagrat on es desitja que “l’art es faci raó i la raó, art”. Des d’aquesta raó estètica es representen les oliveres amb la seva història. D’aquí que s’imagini aquests arbres centenaris amb la seva identitat i el seu jo, com a persones que tenen la seva fesomia, el seu caràcter i personalitat, i també la seva ànima. D’aquí també que se’ls imagini com a vells ermitans, perquè de jove encara no es viu, sinó que es vegeta. Es pot dir que Unamuno s’identifica tant amb el paisatge mallorquí com si els accidents geogràfics que descriu formassin part de la seva personalitat i estiguessin integrats plenament dins la seva ànima. En definitiva, sembla com si la descripció del paisatge fos una mirada introspectiva cap al seu interior. Hom té la sensació que llegint el que Unamuno diu sobre les muntanyes, els boscos i la costa mallorquina s’està descrivint a si mateix, que no hi ha cap mena de distància entre la persona i el paisatge.

Però Unamuno no es limita a observar el paisatge natural, també s’interessa pel paisatge humà. La seva voluntat de conèixer el du a entrar en contacte amb la població local. Així conversa amb una família pagesa, una velleta de Biniaraix i un ermità de Trinitat, entre d’altres. Ressalta la cortesia dels habitants, el seu caràcter calmat, amable i pacífic, que no obeeix al servilisme sinó als bons costums, i posa com a exemple, el gest de saludar els desconeguts. Destaca la mallorquina hospitalitat que amb el temps s’ha transformat en un lament i una queixa generalitzada per la invasió turística i pèrdua de tranquil·litat. Diu que els mallorquins són els que més bé envelleixen de tot Espanya perquè arriben a la vellesa amb bona salut. Defineix els costums d’educats i patriarcals. Té la sensació que la població és feliç i gaudeix de benestar però no d’abundància. No veu ni gats ni captaires professionals. Detalla l’estructura social i la forta divisió de classes formada per la noblesa o botifarres, l’alta classe mitjana dels senyors i senyores, els pagesos (els amos i les madones), els artesans i els jornalers. Diu que aquesta diferenciació social se sosté sobre un fort sentiment de jerarquia, orgull i gelosia per mantenir la categoria, i que es tradueix en el fet que cadascú reclama un tractament diferenciat. Més endavant destaca que l’estil de vida és pausat i tranquil i que es treballa a un ritme lent, però desmenteix que això signifiqui que els mallorquins siguin ganduls com la cigala de la faula d’Esop. La seva percepció és que els habitants de l’illa treballen amb calma i perfecció, perquè no estan malalts de feina ni viuen per treballar, que el seu treball al camp és estètic, a manera d’artesans industriosos que es recreen i cerquen l’obra d’art. A un ametllerar santamarier, observant els arbres perfectament alineats confirma la idea que l’ordre és el model del treball ben fet. D’altra banda, es congratula que a Mallorca no hi ha treball servil a les fàbriques perquè no ha arribat encara la industrialització amb les xemeneies que embruten l’entorn. Parla d’Alaró i la seva indústria del calçat. Descriu els ermitans de l’orde de sant Antoni que habiten l’ermita de Trinitat com a gent molt senzilla provinent de la pagesia que ha decidit dur una vida retirada i de pobresa i oració en plena naturalesa. La seva hipòtesi és que els pagesos mallorquins que es fan ermitans satisfan una vocació estètica.

Observacions obsoletes

Què pensaria Unamuno si visitàs de nou Mallorca? Ben segur que hauria de desdir-se de moltes de les observacions que va escriure perquè han quedat obsoletes i superades per la balearització i el desenvolupisme urbanístic i turístic sense fre. La Mallorca idealitzada i el seu paisatge com a terra beneïda per viure-hi d’Unamuno ha quedat desfigurada per la desaparició del camp i la pauperització social. El benestar dels mallorquins ha estat sacrificat sota l’esperit capitalista de la indústria “sense fums” i la democratització de l’oci. Els mallorquins han col·laborat en la destrucció venent l’ànima i el territori al millor postor i assumint amb resignació el rol de cambrers i venedors de records. Amb aquest panorama, Unamuno hauria dit que li feia mal, molt de mal, Mallorca.