Els ossos amorosos se’n van a la guerra

¿Ens podem prendre seriosament l’odi ancestral entre uns ossos amorosos i uns unicorns estilitzats? ¿Es pot explicar aquesta història sense caure en l’estirabot purament humorístic? A Unicorn wars, Alberto Vázquez ho intenta amb un esforç lloable però que no acaba de quallar del tot. La proposta fa gala d’un fort component irònic a l’hora de retratar les dinàmiques del campament militar on s’entrenen els ossets, d’una retòrica vexadora no gaire diferent de la de La jaqueta metàl·lica de Kubrick. No obstant això, aviat queda clar que a Vázquez no li interessa tant la comèdia com invocar l’esperit àcid (per corrosiu i per lisèrgic) de la mal anomenada animació per a adults. I també que, desafortunadament, el film no pensa aixecar el dit en cap moment de la tecla satírica que prem als primers minuts, malgrat que l’evolució del relat sembli demanar al públic una altra mena d’implicació.

Brillant en la tècnica i en el tractament cromàtic, Unicorn wars malda per fer conviure registres dramàtics i dissenys de personatges antitètics. El projecte prometia una fita en el cinema d’animació estatal, però acaba insinuant que l’imaginari del seu director es continua movent millor en format curt, com el del melancòlic Homeless home i el seminal Sangre de unicornio, que sintetitzava en nou minuts la desencisada visió de l’existència que Unicorn wars repeteix insistentment durant una hora i mitja.