La unió de Sicilia i el Bisbat deixa més missa que art

PalmaLes esglésies són càpsules del temps. No només perquè d’alguna manera continuen preservant tot allò que contenien en el moment en què les varen aixecar, sinó perquè semblen quedar immunes a tot allò que succeeix més enllà dels murs. Ara bé, durant un parell d’hores del vespre de divendres, 8 de novembre, a la parròquia de la Santa Creu de Palma hi ressonaren no només les cerimònies del passat, sinó que pareixia que s’hi assajaven les d’un futur que no se sap si arribarà. És la missa de difunts Demasiado tarde, dissenyada per l’artista José María Sicilia per encàrrec del Bisbat de Mallorca.

Abans de començar, el gran dubte era si es confirmaria allò que s’havia anunciat: que l’artista havia convertit la missa en una obra d’art total. I si bé l’aproximació feta per part de Sicilia era, en efecte, des de la totalitat, tanmateix l’acte religiós es va acabar imposant. No era d’estranyar, en tot cas: encara ha d’arribar el dia en què l’Església accepti vinclar-se davant cap proposta cultural. Les patrocina sempre que estiguin al seu servei, com demostra un llarguíssim, gairebé etern, llistat. En aquest cas, els protagonistes eren la mort i la resurrecció, la vida i el canvi constant, la metamorfosi entesa com un element inseparable de l’eternitat.

Encara quedava més de mitja hora perquè començàs l’acte, programat per a les set i mitja del vespre, i la parròquia ja era plena a vessar. Hi havia seients per a unes quatre-centes persones, però hora de començar hi havia un grapat de fileres de gent dreta, algunes d’ells que seguien la cerimònia des de la part exterior del temple. La mescladissa dels assistents també cridava l’atenció: als fidels i les beates s’hi afegien diversos curiosos que no dissimulaven la seva sorpresa en adonar-se que allò que presenciaven s’assemblava més a una missa del que es podien imaginar. Ho era, de fet, amb tots i cadascun dels seus rituals.

L’habitual i l’extraordinari

És per això que no costava gaire distingir-hi els habituals, els que sabien quan aixecar-se i quan seure, quan respondre i quan callar, els que no eren allà atrets per la poderosa força de la novetat, que eren bàsicament la majoria. Tant uns com els altres, això sí, compartien mirades de sorpresa en moments molt determinats. Regnava l’aferradissa olor de l’encens quan uns sons que tant podien ser d’aigua com de ganivets que s’esmolaven i es multiplicaven exponencialment gràcies a la immensa sonoritat de l’espai. Va ser un dels recursos més ben aprofitats per part de l’artista, la sensació de confusió que cada cert temps penetrava les oïdes dels allà presents.

També els llums anaven canviant, traslladant els assistents de les tenebres als colors d’uns vitralls projectats que ballaven pel sostre de l’església de la Santa Creu acompanyats d’un conjunt més que solvent d’intèrprets –el cor Studium, els Blavets de Lluc i dos orgues, Agustí Aguiló i Bartomeu Manresa, a més de diferents solistes. Van ser més d’una vintena els números musicals que van omplir els més de 90 minuts de durada de l’acte, que tot i la diversitat d’estils, van sonar amb absoluta coherència entre ells, fins i tot quan els Blavets travessaren el passadís central en una processó d’acompanyament de les ofrenes. Mentre caminaven, tocaven impulsivament i de manera desordenada unes campanes creades pel mateix Sicilia, com si una cridòria infantil anunciàs l’inici de la vida celestial. Tanmateix tot d’una la missa va continuar i ho va fer amb un dels seus moments troncals: la bacina anava ben farcida de bitllets en arribar als darrers bancs.

I mentre tot això succeïa, l’artista recorria els passadissos laterals del temple com si fos un element més d’aquella intervenció que havia creat. Càmera en mà, mirant pertot sense mirar realment enlloc, José María Sicilia observava cada detall i cada gest, cada llum i cada ombra, i es camuflava entre tots ells. Com ho havia fet en aquella missa, també, el seu art.