'Upcycling': quan la moda i l’activisme van de bracet

Rus de l’Índia de color fúcsia, indi o groc. Tot depèn dels teixits que s’estiguin tenyint a la fàbrica de torn. Nens i nenes en edat escolar fent jornades maratonianes en naus insalubres. Avions i vaixells carregats de contenidors plens de fast fashion que contaminen el cel i l’oceà. Fabricar roba barata no surt gratis, al contrari, té un cost molt elevat que es paga tant en explotació laboral com en impacte mediambiental. Segons un informe recent de l’ONU, la indústria de la moda és la segona més contaminant del planeta i ja representa el 10% de les emissions globals i el 20% de les aigües residuals. Davant d’aquestes dades, cada cop costa més empassar-se que una samarreta que val 4,99 euros sigui una ganga. 

La Júlia Lago només té 22 anys, però ja fa temps que no s’ho empassa. Tot va començar amb un treball de classe quan feia segon curs de disseny de moda a l’escola Idep Barcelona. Estirant el fil va descobrir Vivienne Westwood, un referent punk al Londres dels setanta que ha rebut l’Orde de l’Imperi Britànic per la seva contribució al món de la moda sense renunciar als seus principis. “Amb Westwood vaig descobrir que la moda també és activisme i que poden anar de bracet. Els meus treballs universitaris sempre havien tingut un component social i polític, però llavors vaig entendre que havien d’incloure tota la narrativa del canvi climàtic, que és un tema que com a jove em preocupa molt”, explica. Així va néixer The Local Dreamer, un projecte que Júlia Lago ha anat cuinant a les aules i que amb la col·lecció Heritage –una oda a les revolucions juvenils de la segona meitat del segle XX– acaba de fer el salt al carrer.

No esperin cap convencionalisme per part de The Local Dreamer: aquí no hi ha temporades, ni estocs, ni producció seriada, ni tan sols metres i metres de teixits nous de trinca. Aquí hi ha camises que es fan amb llençols antics, tops i minifaldilles construïts amb texans usats i pantalons fets amb teixits de dead stocks. Aquí només es confecciona sota comanda i, molts cops, en edició limitada. Aquí hi ha, simplement, un bon exemple d’upcycling: convertir un residu en un objecte de més valor a partir de la imaginació. Benvinguts a l’economia circular tèxtil. “La limitació de recursos fa aflorar la creativitat. A més, estem parlant de peces exclusives, gairebé fetes a mida, com si fossin alta costura. I les pots tenir donant suport al comerç local i ajudant el planeta, perquè compres roba ètica i sostenible”, assegura Lago. Ara bé, també és conscient que els preus sempre són un camp de batalla. “Venim de la societat Inditex i és molt difícil concebre aquests preus com a justos, però darrere d’aquestes peces hi ha molta feina i també s’ha de pagar”, conclou. 

El moviment upclying no és ni de bon tros nou: fa anys que es practica en circuits underground de Londres, Berlín i Nova York, principalment, i va molt més enllà del reciclatge. Mentre que el reciclatge es limita a transformar els residus –mitjançant un procés industrial– per tornar a produir, l’upcycling advoca per transformar-los creativament i, si és possible, amb treball manual. El boom de les xarxes socials li ha donat molta visibilitat i ha permès posar en contacte tota una nova generació de dissenyadors que comparteix aquesta inquietud per la crisi climàtica i que la vol fer palesa a través de la seva feina. I no, no parlem d’una tendència sinó d’una actitud vital. Així ho defensa la dissenyadora Hillary Taymour, que des del seu estudi de Manhattan ha convertit Collina Strada en un referent de l’upcycling més colorista i psicodèlic. Tant, que en l'última edició del GucciFest va ser una de les 15 marques emergents seleccionades (i l’única que tenia la sostenibilitat com a dogma fundacional).

Com a eina de comunicació, la moda també és insuperable: et deixa dir coses sense obrir la boca. com quan Lady Di es posava el jersei de llana ple d’ovelles blanques i només una de negra que acaba de reeditar Rowing Blazers. O quan Michelle Obama apareixia en actes oficials amb vestits de joves dissenyadors afroamericans. O quan la cantant Lorde –entre mil-i-una opcions– escull un conjunt de Collina Strada per gravar el seu últim videoclip. La moda també és política i, com defensa el dissenyador mallorquí Miguel Adrover, ha de ser un reflex dels nostres temps, una eina de denúncia de l’actualitat tan vàlida i exigent com pot ser-ho l’art contemporani. 

“Quan vaig veure en persona el Guernica de Picasso vaig quedar impressionada. Però quan el museu tancava, tot aquell missatge es quedava de portes endins. Això era el que jo no volia que passés amb la meva roba. Tothom va vestit i, com a societat del consum que som, tenim una veu i l’hem d’utilitzar. Per això la moda ha de ser un vehicle per manifestar-se”, sosté Júlia Lago, que vol explorar la línia que separa la moda i l’art per fer de The Local Dreamer un projecte multidisciplinari. “No sé si tornaré a Londres, on l’hivern passat vaig estar treballant en una petita marca d’upcycling que es diu Manon Planche. Fer moda aquí és molt difícil, i més quan vens de ser estudiant i no tens gaires recursos. Però he vist que cada cop hi ha més gent que veu la moda com jo i això em dona esperança”.