Ut queant laxis

Perquè puguin exaltar/ a ple pulmó les meravelles/ aquests servents teus/ perdona la falta/ dels nostres llavis impurs/ Sant Joan. D’aquest himne, escrit per Paulus Diaconus dedicat a Sant Joan Baptista, sorgeix la nomenclatura sil·làbica de l’escala diatònica. Però per poder-ho entendre hauríem d’anar a l’original, en llatí eclesiàstic, que diu, Ut queant laxis Resonare fibris Mira gestorum Famuli tuorum Solve polluti Labii reatum Sancte Ioannes. Va ser Guido d’Arezzo qui ho va formular i estipular, Gaudí qui ho va segellar a les galeries que escorten l’altar major i que temps enrere ocupaven els cantaires de la Capella de la Seu, i dissabte va ser Joan Company, director actual de la formació, qui ho va explicar al nombrós públic que va assistir a la Missa Ut, re, mi, fa, sol, la, de Cristóbal de Morales com a columna vertebral del concert que va tenir lloc a la Catedral i que es va iniciar amb dos Ut queant laxis, l’himne gregorià i el de Xabier Sarasola.

Varen ser la targeta de presentació de la representació que tancava el XXVII Festival Música Antiga de Palma. Ja amb aquests compassos inicials va quedar clar on estava el llistó de les exigències musicals de la vetllada. Com havia de ser, prop del cel. 

La Missa començà amb el Kyrie, Gloria i Credo, de Cristóbal de Morales (1512-1553), qui en el seu temps fou el músic espanyol més conegut i reconegut de per tot arreu del món. Tant que fins i tot va influir en, ni més ni menys, que Giovanni Pierluigi da Palestrina, com es pot comprovar amb la seva missa O Sacrum Convivium. Entre moltes altres composicions, el sevillà va escriure vint-i-dues misses, com la que ens ocupa i serveix de lligam i nexe amb altres músics i músiques de totes les èpoques. Company ha optat per compositors espanyols i contemporanis, com si tot fos u. I així va sonar, agermanat i homogeni, com si el temps i la música sorgissin harmonitzats en una altra dimensió i en el lloc idoni. En la següent intervenció, interpretaren l’Ave Maria, de Josep R. Gil-Tàrrega, seguida del Sanctus de Morales, vertebrador de tot plegat. El Sanctus de Morales s’acoblà amb el Pater Noster, de Francesc Batle i de bell nou Morales amb l’Agnus Dei. Impossible triar un moment cabdal que sobresortís o que tingués la més petita preponderància sobre la resta, però seria injust no destacar el solo de Raquel Ribas a l’Angelus d’Albert Alcaraz, que precedia el Laudat Dominum final, de Josep Vila.

Tot plegat, polifonia en estat pur, impecable, delicada i misteriosa, com també el lloc, el programa i, per descomptat, l’execució. Una execució acompanyada per Bartomeu Mut a l’orgue positiu, o realejo, i el baixó de Pere Caselles, que donaven cos a aquest perfecte i gairebé insuperable aliatge entre la música renaixentista i la contemporània.