Vacuna contra la desmemòria: 'Mivion' recorda la guerra dels Balcans

Tan a prop i tan lluny. A la memòria i a la geografia. Ja fa trenta anys de la guerra dels Balcans. L’última guerra a Europa abans de la d'Ucraïna. I qui la recorda? Marc Soler, actor de 23 anys, confessa que li sona. Res més. El Marc és l’introductor d’aquesta colpidora proposta de teatre documental de la companyia La Conquesta del Pol Sud que dirigeixen Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer. El Marc va haver de navegar per internet per assabentar-se del drama que va viure Bòsnia. I en particular del setge de Sarajevo.

Slobodan Minic, Boban per a nosaltres, era l’històric locutor d’un programa cultural de Ràdio Sarajevo, Mivion, un acrònim en bosnià de nosaltres, vosaltres i ells/elles en al·lusió a públic, artistes i crítica. Boban va viure i patir el setge sobre Sarajevo durant quasi quatre anys sense deixar mai d’anar a la ràdio per emetre el seu programa, fins que una bala al bressol del seu nadó el va fer fugir fins que va anar a parar a l’Escala. La seva vida durant aquests anys és l’eix d’un espectacle que posa en primer pla el perill de posar el poder i les armes en mans de segons quins polítics i ens recorda que l’home és un llop per a l’home, es digui Milosevic, Karadzic, Mladic o... Putin.

Un testimoni lúcid

Colpeix, sobretot, pel lúcid testimoni de qui va viure diàriament l’horror de les bombes i els franctiradors, la tristor pel món perdut d’una Bòsnia exemple de convivència intercultural i interreligiosa i la preocupació per un present que no deixa albirar un bon futur. El matrimoni Minic intervé en streaming des de la seva casa a l'Empordà: a ell l'han operat recentment. Hi ha també el testimoni d'Azra Suljic, una jove traductora que va fugir de la guerra quan era molt petita i que somia en tornar a Sarajevo per edificar una casa nova i plantar un hort.

No hi ha a la proposta gaire posicionament polític, més enllà de la ingenuïtat reivindicativa de les bondats de la Iugoslàvia de Tito en una dramatúrgia molt ben trenada i unes petites i molt evocadores accions escèniques. I a la fi ens queda la necessitat de la memòria i la pregunta de per què hi ha guerres si tots volem la pau.