Que vagi de gust

–Una copeta de cava de benvinguda? –pregunta la cambrera, amb aquell to suau, lliscant i musical, que fa sempre. 

–Sí! –fa la clienta. 

–És el primer cop que venen? Alguna intolerància?

–Cap...! Ens agrada tot –fa el client. 

La cambrera camina, com una ballarina, cap al moble on hi ha les glaçoneres. Ja sap el que passarà, amb aquests dos: beuran de pressa. No hi estan acostumats. Ho ha endevinat per la il·lusió de la dona en dir “sí”. S’empassaran d’un glop la primera copa, sense intuir-ne la traïdoria, i els n’haurà de servir una segona. No del tot plena, perquè si els l’omple també se l’empassaran d’un glop, però no excessivament buida, perquè llavors escriuran a Instagram que tot molt bé a l’Hibiscus però que són una mica garrepes amb el maridatge. Ja tenen els mòbils preparats a la taula, per fer fotos de tots els plats, inclòs el de mantega, i de totes les etiquetes de les ampolles, inclosa la de l’aigua amb gas. No són foodies. Ell, de fet, sembla un d’aquells escèptics que s’ho passen més bé amb un garrinet al forn i que solen queixar-se de les temperatures (ho volen tot molt calent o molt fred, però no accepten la tebior, que els sembla descurança). Ella mostrarà un interès exagerat en tots els plats aperitius, quan encara estigui sòbria. N’ensumarà les aromes amb l’ànsia d’un narcotraficant, fins que, de sobte, perdrà l’interès i començarà a badallar.

–Aquí tenim el primer aperitiu de la casa. Es tracta d’una ostra sobre fulla d’ostra amb salsa ponzu i ous de truita de riu de la Vall d’Aran. Recomanem agafar-la amb els dits i menjar-se-la d’una sola queixalada. Que vagi de gust. 

Fotos i cerca de cobertura per penjar-ho al moment. Ella ja s’ha acabat la segona copa de cava. Ell, encara no. Es nota que vol, de seguida, vi negre. Arrufarà el nas quan els porti el riesling que serveixen sempre amb el blini de penca de bleda. Tots dos, pensa la cambrera, són dels que poden fer-se petons sorollosos al primer plat de peix i barallar-se, entre plors, quan arribi la carn. Com sempre, com tothom, als formatges estaran borratxos. Quin greu, perquè justament els formatges que tenen aquesta setmana són una meravella. Hi ha un blau extraordinari, ningú diria d’on és. Quan ella el va tastar va sentir que el món s’aturava. Els ulls se li van omplir de llàgrimes com si hagués begut, de pressa, aigua amb gas. No s’ho esperava gens, allò. I el de cabra? El fan en una explotació, molt petiteta, i ha guanyat premis al concurs de formatges de la Seu d’Urgell. Si a ella li posessin els cinc formatges que hi ha a l’Hibiscus aquesta setmana s’emocionaria. Però tots, tots els clients arriben borratxos als formatges. I a aquests dos els podria posar el que volgués, que s’ho empassarien. La dona ja s’ha acabat la tercera copa de cava. Els serveix el blanc.

–No tens negre per a mi? –pregunta ell–. Ja saps què diuen! El blanc és per al peix, i el negre... per a les persones! 

Ella somriu, inclina el cap i va a buscar l’ampolla de garnatxa. 

–Li puc oferir una garnatxa del Montsant d’unes vi...

–No tens un rioja? –l’interromp ell. 

–I tant, vol veure la carta? 

–En tens un d’obert? 

–Obert, no. 

I li obre la carta per la pàgina dels riojes. 

Entra a la cuina amb plats buits, els deixa a la pica i demana que accelerin el ritme dels de la tres, que ja comencen a parlar més fort del compte. Se’ls mira, un moment, des de l’ull de bou de la porta pivotant. Després de penjar la foto, ja han absorbit, sense cap mirament, el llagostí amb gingebre i el puré de nyàmeres. Ell ja s’ha begut dues copes del rioja. A ella, li queda un culet de la segona copa de riesling. Quin greu que li sap fer malbé els formatges d’aquella manera. Els tastaran, en l’ordre que voldran, i se’ls deixaran, àvids de xocolata i de gintònic. 

–Vaig un moment al lavabo –diu–. No trigo. 

–Hòstia, corre, et marxo l’ànec pekin de la dos en zero coma –l’adverteix el cap de cuina. 

Va al lavabo de dones i es renta les mans amb el sabó, blanc, del damunt de les pedretes de la pica. Agafa paper i s’eixuga les mans. Les posa, un moment, a la butxaca de l’uniforme negre. Torna cap a la cuina, amb un somriure murri, a punt per servir l’ànec de la dos. A la sala, reomple copes, explica plats, desitja, a tothom, “que vagi de gust”, acaba el peix dels de la cinc amb el bufador, posa plats buits a la safata i torna a la cuina. Es fica la mà a la butxaca i, tot seguit, prepara els formatges de la tres, amb el somriure murri d’abans. Un cop a la taula, els explica l’ordre recomanat per menjar-los. De suau a fort. Vaca, cabra, ovella, aquest altre, i finalment el blau. 

La dona ja està aclofada a la cadira i ni se l’escolta. Sense adonar-se’n, es treu una resta de menjar d’entre les dents. 

–Tens unes torradetes? –pregunta l’home amb veu pastosa. 

–Sí, tenim un pa armeni que ens fan al forn de...

–Sí! Merci! –interromp ell. I clava el ganivet al formatge blau. A la cambrera li fa el mateix efecte que si li estiguessin buidant el cor amb una gúbia. 

–Molt bo, eh? –declama ell–. Molt fi. 

La dona clava el ganivet al de vaca i es prepara una torrada. Se la fica sencera a la boca i amb la boca plena també el troba molt fi. Se’n prepara una altra amb el de cabra, i també se la menja d’una queixalada. Finalment, se’n prepara una amb la pastilla de sabó, que és al costat del blau. 

–Molt diferent, aquest –diu–. Molt original. 

L’home tasta el sabó. 

–Ai, sí! –troba la dona–. No he tastat mai res igual. 

–Fa una aroma com d’espígol, no? –diu ella. 

–Sí, té una textura molt compacta –mormola la cambrera. Però tampoc se l’escolten.

–No te l’acabis –protesta l’home– que no li he fet la foto.