Disney ha perdut la seva màgia?

Fa molts anys, en un món llunyà on el pensament corporatiu encara tenia cert mètode en la seva bogeria, Disney reservava les estrenes cinematogràfiques a produccions originals amb vocació d’esdeveniment. Les seqüeles s’entenien com pura explotació de marca, dirigides a fans acèrrims i destinades al mercat domèstic. En aquest sentit, Vaiana 2 resulta excepcional, essent tan sols la quarta seqüela que l’estudi ha decidit elevar al cànon de l’exhibició en sales, tot i que el projecte va néixer com a sèrie per a la seva plataforma de streaming.

Des del punt de vista tècnic, el canvi de categoria té sentit: la fluïdesa de la càmera digital, i el detall que assoleixen matèries com l’aigua i la pedra, així com les diverses criatures que habiten el film, converteixen la pantalla en un tapís espectacular i colorista. Ara bé, la llaminera plasticitat de la proposta ha d’arrossegar una bastimentada dramàtica i narrativa que, sent benevolents, podríem definir com a “poc treballada”.

Vaiana 2 planteja una aventura que aprofundeix en els anhels de coneixement de la intrèpida protagonista, que es llença a la mar moguda per una profecia i les ganes de connectar amb altres pobles (i, de pas, retrobar-se amb Maui, el seu amic semideu). Però de la mateixa manera que les cançons de la banda sonora resulten escassament memorables, la peripècia deixa un regust de tràmit, d’episodi de transició encaminat a generar més seqüeles (o temporades) i que ni tan sols es molesta a convocar un malvat amb cara i ulls que, potser, hauria fet més excitant el viatge.