Música

"Els valors simbòlics dels bandolers i dels maquis són aplicables avui en dia"

Ebri Knight publiquen el disc 'Guerrilla' i surten de gira per Europa amb el grup Talco

El grup Ebri Knight
Xavier Cervantes
03/03/2018
6 min

BarcelonaTres anys després de 'Foc' (2015) i de voltar per Europa amb el grup italià Talco, els maresmencs Ebri Knight publiquen l'àlbum 'Guerrilla' (Maldito Records, 2018). El cantant Arnau Aymerich i el baixista Albert Avilés en parlen abans del concert de presentació a la sala Razzmatazz de Barcelona d'aquest dissabte, on també comparteixen cartell amb els Talco. I la setmana que ve surten de gira per Alemanya.

A 'Guerrilla' heu endurit una mica el so del grup. ¿Això respon als temps que estem vivint?

Arnau Aymerich: Suposo que té a veure amb els referents que tenim, però sí que és veritat que en els últims temps sí que hem estat incorporant més elements del 'hardcore' i del punk.

Tot i així, no hi renuncieu, a les vostres constants; per exemple, l'aire de taverna de 'Cridarem' i el toc més tradicional d''El nostre dia'.

Arnau Aymerich: Sí, això no ho abandonem. De fet, mantenim la columna vertebral: música contundent i folk. I des d'un punt de vista líric, lletres que parlen bàsicament de missatge polític i de les realitats que volem canviar. Portem des del primer disc amb la constant de la taverna perquè entenem que és una idea que s'ha de reivindicar; el franquisme la va silenciar i invisibilitzar, i va fer que una part de la nostra generació no l'hagi viscut com a pròpia. I també perquè és una constant de la cultura anglosaxona i especialment de la cultura irlandesa, que nosaltres hi fem moltes referències, a més a més com a element central d'explosió de la cultura i de l'organització clandestina.

Us presentàveu com a grup de folk-rock 'hooligan': ¿cada cop sou menys 'hooligans'?

Albert Avilés: Depèn del que entenguem per 'hooligan'. Nosaltres fèiem servir l'adjectiu 'hooligan' per descriure l'actitud que teníem dalt de l'escenari i que ens agradava que el públic també la tingués: deixar-s'hi la pell a cada concert. Això ho mantenim. L'actitud no ha canviat.

Com influeix la realitat social que us envolta en les cançons?

Arnau Aymerich: Si bé ja teníem una realitat combativa fora del grup, el projecte d'Ebri Knight ens ha servit per conèixer realitats que ens han empès a tenir aquest discurs i aquest missatge, i sobretot a construir-lo al voltant del grup, que és el que a nosaltres ens sembla interessant. A través del grup hem conegut gent que lluita, col·lectius que defensen terres, que defensen pobles. I al final ens hem trobat que aquest disc, 'Guerrilla', del que parla és d'aquesta necessitat que tenim d'autoidentificar-nos amb el carrer i amb el col·lectiu, i no només amb els líders, que sembla que és un mal endèmic d'aquest país. "No us preocupeu, que segur que saben el que estan fent. Confieu, confieu, que és una jugada mestra". Tot depèn de nosaltres. Organitzar-nos, ajuntar-nos, és la clau de qualsevol victòria, al marge que hi pugui haver 50.000 lideratges i 50.000 partits, entitats i col·lectius fent feina en paral·lel.

¿Les lletres de les cançons també les col·lectivitzeu? Vosaltres no n'atribuïu individualment l'autoria.

Arnau Aymerich: Des del primer disc que ho fem. Ebri Knight segueix un procés coral. Evidentment, cadascú té el seu paper, però com que des del principi hem seguit un procés en què ha intervingut tothom fins al final, hem cregut oportú fer-ho així. Recordo que els Gossos també ho feien. Vam tenir un procés de debat amb el primer disc i després ja no en vam tornar a parlar.

El relat històric del disc va de la Rosa de Foc, de la Barcelona insurgent, a l'1 d'octubre, passant per diferents situacions de revolta, aquí i a fora.

Arnau Aymerich: Podríem dir que això ara és més explícit però que abans ja existia. Nosaltres ja parlàvem d'això, del que havia passat, del que passava i del que volíem que passés, incorporant-hi referents de fora. Aquí el que ens ha passat és que segurament hi ha més homenatges explícits. N'hi ha un de molt explícit en una cançó feta amb versos de Miguel Hernández ('Vientos del pueblo'), i també hi ha homenatges a les guerrilleres kurdes, al poble irlandès i un de molt explícit també a les Brigades Internacionals, que per a nosaltres és el gran quid d'aquest internacionalisme. Quin exemple més clar de la gent que va venir a morir a casa nostra per defensar-nos a nosaltres del feixisme. A més a més, aquesta cançó, 'Viva la quinta brigada', és una adaptació del tema de Christy Moore. Els referents s'expliciten encara més.

En l'adaptació de la cançó de Christy Moore, manteniu el títol original, que deia "quinta brigada", tot i que després ell mateix va adonar-se de l'error i el va canviar per 'Viva la quince brigada'.

Albert Avilés: Sí. La cançó tradicional irlandesa tothom la coneix com 'Viva la quinta brigada'.

Arnau Aymerich: I precisament per 'folkies' o per nostàlgics estem decidits a perpetuar aquest error.

¿'Cridarem' pot ser una cançó tant sobre els maquis com sobre els bandolers?

Arnau Aymerich: Són referents nostres. Pot parlar tant del segle XVII com del segle XX i d'alguna manera també del segle XXI perquè tots aquests valors simbòlics dels bandolers i dels maquis són aplicables avui en dia. De fet, si alguna cosa està perduda ara mateix a l'estat espanyol en la seva onada repressiva contra els CDR, és que precisament el que estan aportant és anonimat, i això és el que els fa por: no poder controlar quins moviments hi ha a la penombra. Amb això, i amb la clandestinitat, va ser amb el que el poble català va derrotar l'estat espanyol l'1 d'octubre. I aquests paral·lelismes van fer que els nostres referents romàntics, com poden ser els bandolers o els maquis, tinguin aquest mirall en el present.

Conèixer la història és una eina.

Albert Avilés: Sempre hem reivindicat la memòria històrica en els nostres discos, i en aquest és molt explícit com fem servir la història per visibilitzar lluites que són vigents i molt necessàries. Cal conèixer el passat i la nostra memòria per entendre quines lluites estem tenint avui en dia i quina és la nostra situació avui en dia tant política com social, perquè no podem entendre el que estem vivint ara mateix sense conèixer el que va passar, sense els 40 anys de foscor, sense la Guerra Civil…

Vosaltres sou del Maresme. Quina identitat musical té la comarca?

Arnau Aymerich: Pivota sobre diferents coses i al final no s'acaba de concretar en cap. Però és difícil de dir. Per exemple, que un grup com Txarango amb un so Barcelona tan clar sigui del Ripollès en realitat és natural. Sí que han treballat molt la seva condició de persones de poble i han defensat molt els pobles, però en realitat el so que tenen no és gens de comarca. Suposo que el que passa és això, que trobes grups de poble amb un so molt urbà i viceversa. Nosaltres som en un lloc en què hem mamat bàsicament de grups de rock i de pop, però vam tenir al seu moment molta influència de La Coixinera, que era un grup de folk, i això també ens va agradar. No ens hem preocupat mai de fer un so del Maresme perquè bàsicament fem un so anglosaxó.

Albert Avilés: Hem portat una música anglosaxona a la sonoritat mediterrània, i això potser descol·loca una miqueta.

Tampoc esteu tan lluny d'una cruïlla entre els Pogues i la Banda Bassotti.

Albert Avilés: Ja és això.

Arnau Aymerich: Em sembla que quan vam treure el primer disc ens situaven a la cruïlla entre Obrint Pas i els Pogues.

Com funcioneu amb el públic europeu?

Arnau Aymerich: Hem fet concerts amb Talco per a mil persones i altres tots sols en què hi ha hagut dies de 30 o 40 persones. Encara hem de picar pedra. Amb el que sí que ens trobem és que la gent té una altra cultura musical. Aquí estem acostumats a fer un ús molt passiu de la música, malauradament. Allà si van 10 persones a un concert, és possible que les 10 persones estiguin absolutament entregades a la música i al que fas. Ara, aquí treballem amb un avantatge: la gent entén les coses que diem, mentre que allà les coses s'han d'explicar. I no sempre és fàcil explicar-ho en un context nocturn.

Albert Avilés: Però ens en sortim prou bé, de moment. La gent entén el que transmet la música.

Arnau Aymerich: I en els últims mesos l'interès per tot allò que sigui català ha crescut exponencialment, i això és evident.

Ara hi torneu, a Alemanya.

Arnau Aymerich: Sí, presentem el disc en una gira amb els Talco. Fem també concerts a l'estat espanyol.

I quina resposta hi trobeu?

Arnau Aymerich: En un concert a Langreo, a Astúries, van pujar a l'escenari dues persones a cremar una bandera espanyola i la gent cridava "independència" mentre cantàvem. A vegades aquí distorsionem la realitat. Sí, a l'Estat hi ha gent que es pensa que a Catalunya som uns xenòfobs i uns identitaris que l'únic que volem és independitzar-nos d'una raça inferior, però la realitat d'allà no té res a veure amb el que veiem per la tele. Recordo fins i tot a Madrid i Valladolid la gent cridant "independència" en un concert nostre. A l'estat espanyol també hi ha persones que no només ens entenen sinó que ens defensen davant d'aquesta gent que té el poder. En el fons no és més que el fet que tinguin el poder i que no el deixin anar.

Viviu del grup?

Arnau Aymerich: L'Albert viu del grup, jo no només del grup.

Albert Avilés: Malvisc del grup amb l'esperança de regularitzar els pròxims mesos la meva situació. El grup ara mateix està immers en el procés de constituir-se en cooperativa. El nostre objectiu és poder tenir una feina digna amb la música i que impliqui més àmbits que fer concerts, com ara altres processos culturals i socials.

Coneixeu el Sindicat de Músics i Activistes?

Arnau Aymerich: Sí. Justament l'altre dia debatíem si tenim capacitat de participar-hi, perquè nosaltres el que no volem fer és afiliar-nos-hi i prou. El que ens interessaria és aportar-hi alguna cosa més que una quota. Estem en aquest tipus de debat. És molt necessari que hi hagi una consciència que som un bloc professional que necessita representació, tant els músics com els tècnics. Sempre hem viscut al marge del règim general, cadascú anant a la seva i emportant-se bastonades per tots els costats. Hem de posar-nos les piles perquè les coses cada cop aniran més mal dades, i si no hi anem tots a l'una serà més difícil autoprotegir-nos. A més, tenim un estigma per companys nostres de professió que es dediquen a alimentar-lo, i això s'ha de combatre.

No sé si entenc el que vols dir.

L'estigma de vividors, de drogoaddictes, de cràpules, i efectivament hi ha gent que alimenta aquest estigma. Però les coses estan canviant, afortunadament.

stats