Valquíries a Ciutat o la màgia del geni

PalmaL’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Marcus Bosch, ens va oferir, al Trui Teatre, el primer acte de La valquíria i L’adeu de Wotan. No era el primer cop que les valquíries visitaven Ciutat. Va ser fa prop de cinquanta anys quan els Ferragut, sempre culturalment ambiciosos i avançats, ens varen portar quatre títols de Richard Wagner des de l’òpera de Dresden. No va ser la Tetralogia, però recordo haver vist L’holandès errant i La valquíria, amb uns canons de llum que convertien l’escenari de l‘Auditòrium en un paisatge entre mític i psicodèlic, però en qualsevol cas, i sobretot, espectacular. El record és llunyà i una mica boirós, però l’empremta de les sensacions amb tan gran esdeveniment perdura viva en la memòria. Per descomptat que, tot i que divendres era en versió concert, m’hauria agradat poder veure, sentir i escoltar l’òpera completa, després d’aquest primer acte de La valquíria, quan es troben els victoriosos Siegmund i Sieglinde –Sieg significa victòria– i s’enamoren al primer cop de vista sense saber encara que són germans bessons. Tot just després compareix l’espòs de Sieglinde, Hunding, el qual accepta donar abric i resguard al visitant, però fent-li saber que al matí següent haurà de lluitar amb ell, com enemic que és. En aquest moment arriba la llegendària història en què l’heroi arrabassa l’espasa invencible del freixe i la bateja com a Nothung, que significa necessitat. Daniel Kirch i Manuela Uhl, tenor i soprano, interpretaren els germans, mentre que Randall Jakobsh, baix, va ser Hunding. Portentosos tots tres, per potència, equilibri, volum, color i tessitura.

Difícil, per no dir impossible, destacar un dels altres o ressaltar un moment puntual dels dotze que conformen aquest primer acte de la primera òpera de la tetralogia, després de l’àuric pròleg. Però el mèrit de la maratoniana intervenció del tenor en la part final el fa mereixedor d’un petit avantatge, com també per un sublim, delicat i poderós Ein Schwert verhiess mir der Vater, arrodonit amb l’apassionat duet, Du bist der Lenz, que interpreta amb la soprano,. O per ventura va ser amb Schläfst du, Gast, on Manuela Uhl va exhibir els seus millors atributs? “Ohne Fehler”, dirien ells.

Sense errors tampoc per part d’una orquestra augmentada d’efectius i segellada amb les trompes wagnerianes, com no pot ser d’altra manera. La formació va seguir a la perfecció les indicacions d’un Marcus Bosch que va exhibir seguretat, domini, elegància i autoritat des del vigorós preludi amb el qual s’obre aquesta humana història d’amor, després d’un pròleg mitològic del qual queden els ecos metàl·lics de les filles del Rin, mentre violes i segons violins mantenen un re amb el qual descriu a la perfecció una tempesta coronada amb la tronada dels timbals. Era l’anunci d’una excepcional vetllada.

Després de l’intermedi es va colar una petita peça d’Arnold Schoenberg, Begeeitmusic Op. 34. Segurament alguna raó musical hi devia haver per incloure-la, però servidor es veu incapaç de trobar-hi explicació. Però, en qualsevol cas, estava perfectament embridada amb el conegut i reconegut com Adeu de Wotan, originalment titulat Leb wohl, du kühnes, herrliches Kind, que ens condueix a uns altres dos personatges: el totpoderós Wotan i la seva filla i amant, la valquíria Brünhilde, protagonistes d’una història potser, fins i tot, més alambinada que la primera. En qualsevol cas, Wotan va ser interpretat per un solvent James Rutherford, en un fragment d’incontestable bellesa, que va acabar d’espargir la màgia del gran geni.

PS: Afegir subtítols a la funció li hauria donat, com a mínim, informació, però també més consistència dramàtica. Molta gent els va trobar a faltar. El que no va faltar va ser la llarga salva d’aplaudiments, tant del públic com de l’orquestra, que segurament faria pòdium en una hipotètica classificació en el minutatge.