Cinema

Vanessa Filho: "No entenc que un programa cultural tan important convidés un pederasta per aplaudir-lo"

Cineasta, estrena 'El consentimiento'

La cineasta Vanessa Filho en una imatge d'arxiu.
Cinema
20/04/2024
5 min

BarcelonaDesprés de sacsejar la societat francesa, el cas dels abusos a Vanessa Springora salta al cinema. És la història que Springora ja va narrar al llibre de memòries El consentiment, que relata en primera persona la relació afectiva i sexual que va tenir des dels catorze anys amb l’escriptor Gabriel Matzneff, aleshores un autor consagrat de 50 anys que abocava en els seus dietaris les experiències que tenia amb nens i nenes adolescents sense que això repercutís en la seva reputació d’intel·lectual brillant i transgressor. L’encarregada de posar en imatges la història de Springora és Vanessa Filho (1980), que a El consentimiento (ja en cinemes) tracta el material literari amb respecte, sensibilitat i empatia.

Què la va dur a adaptar al cinema el llibre de Vanessa Springora i la seva terrible història?

— Després de llegir el llibre, adaptar-lo va ser una necessitat visceral. Més enllà de sentir-me commoguda per la història, sabia que explicar-la a través del cinema podia fer-la arribar a un públic més ampli i potser menys lector, i això era important per a mi, perquè crec que la història de Vanessa pot prevenir altres abusos i despertar consciències. És un projecte amb una funció de servei públic a través del qual es pot estendre la lluita de Vanessa Springora i ajudar les víctimes que se senten soles i aïllades, plenes de culpa i vergonya, a reconèixer-se com a víctimes. Volíem ajudar-les a sentir-se escoltades, menys soles.

Suposo que una de les seves prioritats seria no revictimitzar l’actriu que interpreta les escenes dels abusos a Vanessa.

— Sí, i vaig marcar una sèrie de condicions als productors, sobretot pel que fa a l’actriu que faria de Vanessa: volíem algú de més de 16 anys, això era bàsic, i si tenia 16 o 17 anys faríem servir una doble per a les escenes íntimes. Però vam tenir la sort de trobar la Kim Higelin, que tenia 21 anys i, per tant, era major d’edat. A més, va entendre perfectament la complexitat del personatge. I des de la primera trobada vaig ser molt clara amb ella i li vaig fer saber que si alguna escena del guió la feia sentir incòmoda jo podia canviar-la. No volia forçar-la a fer res.

I van canviar alguna escena?

— No, em va dir que l’espantaven molt més les escenes de violència quotidiana, com el dinar amb la seva mare i Matzneff. Per a la Kim també era una necessitat visceral portar la història de la Vanessa a la pantalla. Jo li repetia cada dia que si alguna escena la incomodava, podíem canviar-la. I abans de començar, em vaig reunir amb els dos protagonistes i el director de fotografia i els vaig descriure pla per pla com volia rodar les escenes íntimes, i no em vaig moure ni un mil·límetre del que havíem quedat. Que fos un rodatge còmode per a la Kim era per a mi una qüestió moral, un pacte d’afecte que ens va apropar l’una a l’altra. Ara és com la meva germana petita. Resulta paradoxal que, tot i ser una pel·lícula extremadament violenta, l’atmosfera del rodatge era tot el contrari, d’una extraordinària dolçor i humanitat. Formàvem un equip molt ben avingut i solidari i va ser una experiència meravellosa, potser perquè estàvem units per una mateixa lluita.

La complicitat de la mare amb Matzneff la converteix en una figura quasi tan pertorbadora com la de l’agressor, i més indesxifrable. Com va preparar el personatge amb Laetitia Casta?

— Va ser meravellós treballar amb ella. Em va resultar emocionant que la Laetitia sentís una gran empatia cap a aquesta dona. No la va jutjar en cap moment. Va intentar entendre-la, captar les seves esquerdes i angoixes, el seu amor extremadament fort cap a la filla, però també la solitud que la posseeix. Era justament el que jo volia, explorar les paradoxes del personatge, mirar de comprendre-la. I quan dic això no estic pas parlant d’excusar ni de responsabilitzar-la.

La seva negligència a l’hora de protegir la filla és xocant.

— No va ser l’única que va fallar. Al llegir el llibre em va deixar en xoc fins a quin punt l’entorn adult de la Vanessa va permetre aquesta relació tan tòxica i destructiva. De la mare, concretament, em van intrigar molt els seus silencis, i amb la Laetitia volíem capturar aquest misteri. Ella té, com a actriu, una capacitat extraordinària per jugar amb les emocions més complexes. Quan el llibre es va publicar, la premsa va reaccionar amb molta fúria contra la mare, la van convertir en l’única responsable. Però em semblava important no posar l’espectador en la posició de jutjar-la, sinó en la d’intentar comprendre-la. Jo tinc la meva opinió sobre la mare, esclar, però la pel·lícula no és el lloc per mostrar-la.

Kim Higelin i Jean-Paul Rouve a 'El consentimiento'.

La pel·lícula pren el punt de vista de l’adolescent i, per tant, filma les primeres trobades sexuals amb l’abusador amb una bellesa i esteticisme que resulta fins i tot incòmoda per a l’espectador.

— Per a l’equip i per a mi va ser terrible rodar les escenes dels abusos a la Vanessa, era com escenificar una dansa macabra. I érem conscients de l’horror absolut que representen, però des del punt de vista de la Vanessa es tracta d’una història d’amor. Ella creu que està enamorada d’ell, i que ell està enamorat d’ella. Està en una edat molt confosa i no ha viscut mai res semblant. Jo soc conscient, com a directora i espectadora, de l’abús que està succeint, però era necessari plasmar la confusió perquè els espectadors s'identifiquessin amb la Vanessa i per desxifrar els mecanismes del control que exerceix Matzneff. L’aposta de la pel·lícula era explicar que si va caure en una trampa mortal era perquè no tenia manera de defensar-se.

Costa d’assumir com aquesta elit intel·lectual, tan educada i progressista, va permetre i encoratjar uns abusos de poder tan greus.

— Jo soc la primera a preguntar-me com va poder la societat de l’època encoratjar un depredador com Gabriel Matzneff. No entenc que un programa cultural tan important com Apostrophe convidés un pederasta per aplaudir-lo. En nom de l’art, una societat que es creia transgressora i defensava la llibertat va ignorar totalment el patiment de les víctimes. La confusió entre l’home i l’artista convertia l’artista en una figura intocable. Tot estava permès en nom de l’art, i això no només em treu de polleguera, sinó que em fa venir ganes de vomitar quan ho penso.

Fins a quin punt creu que hem canviat com a societat?

— M’agradaria pensar que les coses han canviat, però crec que no han canviat molt. Un exemple és l’escàndol de Gérard Depardieu, quan el president de la República va sortir a defensar-lo sense ni tan sols esmentar les víctimes, com si no existissin o no importés la valentia que has de tenir per alçar la veu i aguantar l’allau d’insults a les xarxes socials. Com es veu a la pel·lícula, a Matzneff van donar-li un premi literari molt important el 2013. És cert que cada vegada hi ha més dones i homes que alcen la veu i denuncien abusos, però la negació col·lectiva que regna a la societat persisteix, i som només al principi del camí que ha de fer caure els murs de la negació.

Tràiler d''El consentimiento'
stats