Maria Antònia Massanet: "Cada vegada que ens pensam que hem aconseguit uns drets hem de tornar a lluitar per ells"

PalmaSi bé en els darrers anys s’han publicat diverses antologies de poesia catalana, i algunes d’elles amb perspectives que restaven encara per explorar, com Amors sense casa, la primera de poesia LTBGQ a cura de Sebastià Portell, fins fa ben poc encara no se n’havia fet cap tria que tingués el feminisme com a fil conductor. Després de quatre anys de feina, l’artanenca Maria Antònia Massanet publica Flamarades sortiran, antologia de poesia catalana feminista (Godall Edicions, 2023), un completíssim volum en què els poemes diuen moltes coses, però també en demanen moltes altres; en què les contradiccions i les inquietuds d’autores de diferents edats i èpoques s’entrellacen per construir complexes definicions de conceptes com el gènere, la sororitat, l’amor o la maternitat. Aquest cap de setmana hi haurà doble sessió de presentacións d'aquest volum: divendres 29 de setembre a les 19 h a Ca’n Balaguer, a Palma, i dissabte dia 30 a les 20 h a la cafeteria del teatre d’Artà. Aniran acompanyades de recitals de poetes com Roser Amills, Aina Riera, Tonina Canyelles i Àngels Cardona. 

En aquest volum s’ajunten els dos pilars, podríem dir, de la vostra trajectòria: la poesia i el feminisme. Com s’aconsegueix condensar això en 300 pàgines?

— Sempre m’ha interessat la poesia de temàtica feminista i de gènere, ja l’anava cercant des de la meva època d’estudiant per interès com a lectora i com a creadora. A poc a poc vaig anar seleccionant i vaig veure que es podien classificar per temes i això mateix vaig proposar a Matilde Martínez, de Godall Edicions, perquè vaig veure que no s’havia fet mai en català. I tampoc tenc constància que s’hagi fet en castellà, només qualque cosa a Sud-amèrica i de manera molt parcial. 

I tanmateix hi ha hagut molts poemes que han hagut de quedar fora del recull, tot i que cada capítol va acompanyat d’una tria “per llegir-ne més”.

— Al principi jo pensava que seria una antologia curta, i mira… (riu). En total, si comptam els reproduïts més tota la bibliografia d’altres poemes, que és com a mínim el doble, ens acostam al miler de poemes. Ara bé, la tria està documentada i és exhaustiva, però tanmateix acaba essent una tria personal. Com a feminista, tenc clar que l’objectivitat és inabastable, tots som subjectes i totes les obres que feim són subjectives, però he procurat acostar-m’hi tant com pogués, que la mirada fos tan ampla com fos possible. I això vol dir que hi ha poemes que de vegades són contradictoris, que hi ha mirades problematitzadores i que, per tant, no aporten una única visió de què és el feminisme o què és la poesia. 

Aquesta definició de feminisme s’estructura en una sèrie de capítols temàtics que van des de les proclames feministes fins a les corporalitats passant per les cures i el sexe. Són temes que vàreu anar trobant mentre recercàveu en la poesia catalana?

— Són els que m’han sortit, no sent que els hagi triat. Sí que he fet la tria de poemes i també l’ordenació, però ho hem classificat per temes, i no per autores, perquè hi ha una finalitat pedagògica i divulgativa. Això es veu també a la introducció i als comentaris dels poemes, on s’explica per què aquests poemes i no uns altres. Al cap i a la fi, el fet que una antologia d’aquest tipus fos inèdita feia que fos important explicar també quina era la meva mirada i des d’on s’havia fet la selecció. 

És una antologia de poesia feminista, cosa que no vol dir que sigui una antologia de dones poetes. 

— És clar que no. Hi ha poesia escrita per dones que és poc feminista o que és fins i tot masclista perquè reprodueix l’estructura patriarcal, com hi ha dones que ho són. I no tots els autoris del llibre són dones, n’hi ha que són transgènere i una que és no binària. És important separar el sexe biològic del gènere, que és una construcció social. I després hi ha la voluntat dels mateixos autoris: en ocasions els textos parlen per si mateixos i els lectors els hem de poder interpretar. N’hi ha hagut que m’han dit que s’han sorprès que els hagi seleccionat perquè no consideraven que tinguessin una poètica específicament feminista. I potser conscientment no la tenen, però han sabut explicar la relació d’una mare i una filla en un poema des d’un punt de vista feminista. 

I això ha existit sempre, no és així? Val la pena també subratllar que no és una cosa que només succeeixi en els darrers anys. 

— És clar! Quan vaig fer el Màster en Estudis de Dones i Gènere ja vaig veure que hi havia moltes més dones que publicaven del que ens arribava, per exemple, però els que han fet fins ara els cànons i, per tant, han decidit què és important han estat majoritàriament homes. Rosa Fabregat té una poesia feminista molt interessant, sobretot pels anys en què va publicar, com la té Cinta Mulet, amb cinc o sis llibres publicats. I moltes altres que no he pogut recollir perquè ja tenia tancat el corpus de textos, com el poemari Victoria in Vitro, de Jordina Nadal, que a finals dels anys 90 ja escrivia sobre la reproducció assistida. Meritxell Cucurella Jorba, Anna Gual… i tantes altres que han tractat també la no-maternitat, sigui volguda o involuntària, o qüestions similars. El que sí que m’ha sorprès és que m’ha costat trobar-ne sobre la sororitat, quan des del 2018 l’auge del moviment feminista actual és un tema molt important. 

I en moments com l’actual, amb el cas Rubiales, encara més que més. Heu estat quatre anys fent feina en aquest llibre, però ha aparegut en un moment més que oportú, no ho trobau?

— Mira, ara ens hi trobam també amb el català, amb tot el tema dels premis Ciutat de Palma, una altra vegada. Cada vegada que ens pensam que hem aconseguit uns drets, en l’àmbit que sigui, hem de tornar a lluitar per ells. El llibre va sortir just un mes abans del cas Rubiales, que ha ajudat a remoure molt la societat en aquest sentit, però l’he estat preparant des de 2019. I sí, ha sortit en el moment adient, però per desgràcia el moment adequat per al feminisme és sempre. Val a dir, però, que ara el podem titular Antologia de poesia catalana feminista, perquè fa deu anys no crec que cap editorial ho hagués volgut publicar. 

Ja fa una estona que parlam de poesia catalana feminista i encara no hem anomenat Maria Mercè Marçal. És inevitable passar per ella, però potser tenir un referent tan clar ha fet que no veiéssim tots els altres?

— És que va ser una avançada total, va tocar tots els temes que apareixen a l’antologia. Tenia més de 40 poemes seus escollits i ho vaig haver de deixar en 14, i em va costar molt. Però era important que hi hagués la major diversitat de poetes possible, per donar compte de tota la complexitat de la poesia catalana de caire feminista. 

Que es pot teixir des de ben enrere: hi heu recollit poemes, fins i tot, de Maria Antònia Salvà. 

— Sí, té qualque poema protofeminista, podríem dir, com Caterina Albert o Caterina Arderiu. El poema A les donzelles de l’any dos mil de Salvà no pot ser un major símbol de sororitat, hem de pensar que escrivia des de la soledat i des d’un sentiment d’orfenesa total. Víctor Català té un poema titulat Les dones xorques, que és molt poc conegut, que ja parlava de les dones que no podien tenir fills, com Maria Beneyto, poeta valenciana de la qual el 2025 es commemorarà l'any, que té un poema dedicat a un infant que no va poder tenir perquè va patir un avortament. Sempre hi ha hagut autores amb consciència feminista, perquè escrivien sobre les situacions que vivien, però moltes no ens han arribat per culpa del patriarcat. 

Seríeu capaç d’escollir un únic poema d’aquests prop de 200 que heu recollit?

— Sí, i amb molta facilitat, perquè et diré el de Josefa Contijoch que ha donat títol al poemari, que acaba amb “de les dones, com nins surten / flamarades sortiran”. Encara necessitam les flames feministes perquè hi ha moments en què hem de cremar tots els prejudicis i, fins i tot, les institucions preexistents.