Antonina Canyelles: "De vegades, quan escric, som jo qui s'esclata de riure"

Palma“Reconeixeria la veu / de la meva poesia / pels aguts desafinats / i pels greus abans / de morir”, diu Antonina Canyelles (Palma, 1942) a un dels poemes que inclou el darrer poemari que ha publicat fins ara, Bistecs de pantera, on també es pot llegir: “No em puc morir: / una part molt / jove de mi / encara em necessita”. Enguany, quan fa 45 anys que va rebre el premi Marià Aguiló pel seu primer llibre de poemes, Quadern de conseqüències, els seus companys d’ofici han decidit atorgar-li el premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), un guardó que ella ha definit de “net” i que des de l’entitat celebraran aquest dimarts amb un acte a l’Estudi General Lul·lià de Palma (19 h). 

Què vol dir un premi net? Que n’hi ha de bruts?

— Sí, jo supòs que sí… [riu] Mira, si estic contenta d’aquest premi és perquè me l’han donat els associats de l’AELC, no me l’ha donat el tribunal de la Santa Inquisició Poètica, que sempre que he concursat a alguna cosa, a mi m’han condemnat a la foguera. Ara fa anys que no concurs, però ho he fet moltes vegades i mai no he quedat finalista de res. 

I això que la vostra trajectòria va començar amb un premi important. 

— Sí, però aquest de l’AELC és el segon que rep, d’ençà de fa 45 anys! I això que jo escric des de devers l’any 68 i, com et dic, m’havia presentat tant a premis aquí com a fora. Però jo ja no crec en els reis, enguany faig 82 anys i just per això, per experiència, hi ha coses que ja tenc clares, com que si no hagués estat per l'editorial Lapislàtzuli, a mi no em coneixeria ningú. Estic molt contenta i agraesc el guardó, però he passat tants anys sense rebre’n que hi estic avesada. Vull dir que si no me l’haguessin donat, continuaria escrivint igual, perquè les ganes d’escriure estan per damunt d’aquestes coses dels premis. 

D’aquell premi Marià Aguiló que rebéreu el 1979, què en recordau?

— Era un premi que es feia arreu dels Països Catalans i m’hi vaig presentar amb pseudònim, llavors ningú no em coneixia. I tenien un jurat… Hi havia Llompart, Estellés, Miquel Bauçà... Em van donar 50.000 pessetes d’aquell temps, però em vaig haver de pagar jo l’edició, no m’ho van voler publicar: a can Moll em van dir que tenien llista d’espera. Però per sort hi havia Rafel Jaume, que tenia la llibreria Cavall Verd que jo hi anava molt, i em va ajudar a treure-ho. Ara n’hi ha que ja gairebé neixen amb un premi dins el bolquer, i massa bé, però també pot ser un camí molt llarg, això de publicar. 

I, tanmateix, si hi ha hagut una cosa que ha definit el vostre camí és que sempre heu dit les coses pel seu nom. I per això mateix sempre us han titllat d’alternativa, com si aquesta franquesa no pogués ser part de la norma. 

— I em diuen punk i em diuen pink i em diuen de tot, i que em diguin el que vulguin! Si llegeixes ara el Quadern de conseqüències, els meus poemes són iguals als d’ara. Sempre he escrit igual, amb el mateix color i el mateix to, perquè no ho sé fer de cap altra manera. Jo escric cada dia, per ventura escric 50 coses i n’he de llençar 30, però com a exercici no deix mai d’escriure. 

I teniu algun tipus de rutina?

— Mira, jo sempre havia escrit de nit, dins el llit, però ara fa devers un any, amb el darrer poemari que estic escrivint, que m’ha pegat per escriure a migdia, hora de dinar… Si m’ho haguessin pronosticat hauria dit que se n’anaven del boll, però mira, m’ha pegat per escriure a aquesta mala hora… L’altre dia li deia a Glòria d’Embat que havia dinat a les set de l’horabaixa i em va dir a mem si no era sopar, això, però és que m’havia posat a escriure i no vaig aturar… Mira tu quina hora més dolenta per posar-me a escriure, però és que és quan estic més lúcida ara!

I sempre teniu algun poema dins el cap? 

— De vegades sí i de vegades acabes el dia i has de tornar a començar. Potser tot parteix d’una paraula que he sentit, però moltes vegades estic davant el full en blanc i no sé ni com començar, i altres vegades començ amb una beneitura que no sé on em durà. Ahir vespre se’m va ocórrer fer un poema que era com un conte curt i em vaig inventar unes monges que fumaven davall una figuera i jo els deia bon dia, i elles em deien que fumaven per sacrifici… [riu] I d'aquest doi el faré i refaré i ja veurem… Per a mi escriure és com cuinar, com fer una espècie de sofregit amb els ingredients que tens. 

Ara que deis sofregit: "Fan l'amor / com qui fa un sofregit / i / encara cremen / la ceba." D’on us surt aquest punt de mala bava que hi sol haver a la majoria dels vostres poemes?

— Tenc molt mala baveta, sí… Però, en canvi, si em tractes personalment tot d’una ho veus, que jo no som així, res d'això! Però quan escric em surten aquestes coses i és collonut perquè de vegades, quan escric, som jo qui s’esclata de riure! Però no sé d’on dimonis em surt tot això, és un misteri. Escriure és una cosa misteriosa, dins l’olla hi deu haver ingredients que tu no saps i que tenen el seu moment per sortir. Ara, la gent es pensa que els poemes curts surten de cop tal com els publiques i no és així, s’han de fer i refer moltes vegades. El llenguatge poètic és molt condensat i jo vull dir molt amb poques paraules, i això també duu la seva feina, almenys en el meu cas. 

I no hi ha gairebé cap tema que no hàgiu tocat: la feminitat, la religió, la monarquia, el sexe… I també el territori. "No els engegaren del paradís: / en fugiren. / Era ple de monstres",llegim a un poemari vostre publicat ja fa un temps que avui dia ressona més que mai. 

— Oh! Això no té remei… Pensa que jo vaig néixer el 42, et pots imaginar quina Mallorca he vist. No vull dir que ara hagués de ser exactament igual, perquè jo amb els meus padrins he anat a l’Arenal i no érem ni dotze persones i tampoc dic que s’hagués de mantenir així. Però jo crec que no hi ha marxa enrere en tot això, ni amb el problema del territori ni amb el del català… 

No teniu la més petita esperança?

— No som gens optimista, i això que jo he estat molt lluitadora, però pel temps que em queda… Tenir fills i nets d’amics meus amb feines tan precàries com les que tenen els joves d’avui dia? No m’ho hauria imaginat mai. I la destrucció del territori? Això sí que és imparable. I jo no sé cap a on va aquesta societat, de veritat que no ho sé, però el que sí que sé és que hi ha molts interessos i que tots tenen un comú denominador que són els doblers. Sovint es parla de poder, però el poder són els doblers i res més. I no voldria ser pessimista perquè els altres encara estarien contents que ho fos, però ho veig tot molt difícil, realment. Hem desgraciat tantes coses, tantes… Ara bé, jo fins ara he dit les coses pel seu nom i les continuaré dient, i tant que ho faré!