Joan Fontcuberta: “De vegades faig fotografies amb la càmera i d’altres les faig amb els ulls”

PalmaQueda poc més d’un any perquè el fotògraf Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) aterri a Mallorca per partida triple. Serà durant la primavera de 2026 quan inauguri tres exposicions a l’illa: una al casal Solleric, What Darwin missed (allò que Darwin no va tenir en compte); una altra a la galeria Xavier Fiol, i finalment una mostra dedicada a Toni Catany al Centre Internacional de Fotografia que du el nom del llucmajorer. Precisament en aquest espai, Fontcuberta impartirà aquest divendres la conferència La fotografia, de l’alquímia a l’algoritme.

Tenen res en comú, l’alquímia i els algoritmes?

— Tots dos conceptes provenen de l’àrab i ens remeten a sistemes de coneixement. L’alquímia fa referència a una certa màgia, que és la de la química, l’astrologia o la metal·lúrgia, i com aquest tipus de fórmules una mica obscures i secretes poden proporcionar noves experiències de la realitat i controlar-la.

I això remet directament als algoritmes.

— Es produeixen dins la caixa negra de les supercomputadores i són també sistemes misteriosos que ens permeten un nou coneixement i control del món. Pertanyen a àmbits de sensibilitat i a estadis de civilització diferents, però tenen el mateix horitzó. Ara bé, la fotografia ja no és fruit d’una mirada pura a la natura sinó de les dades informàtiques i altres conceptes de la contemporaneïtat que ens intimiden.

A vós també us intimiden?

— Sí. Han irromput de sobte i trastoquen la nostra vida sense que tinguem la sensació de poder-los dominar. És lògic tenir una certa sensació d’indefensió davant aquestes tecnologies. Però el meu plantejament és que no les hem de témer. Hem de plantejar actituds de resistència i la primera passa és conèixer-les a fons.

No és tan bo de fer, en l’era de les imatges manipulades.

— La irrupció de la intel·ligència artificial és una revolució comparable a l’aparició dels primers daguerrotips el 1839. El que està passant ara, però, pot ser molt pedagògic, ens ha llevat una bena dels ulls. No és que ara hàgim de creure menys, és que fins ara crèiem massa i ara ens obliguen a dubtar i ser crítics.

La vostra generació ha viscut la transformació de la fotografia analògica a la digital, però ja hi ha fotògrafs nascuts a l’era digital. Com afecta això a la vostra mirada?

— Això de dir que he viscut aquesta transformació és una manera de dir-me vell [riu]. Però és veritat que ho som, fa dues setmanes que vaig fer 70 anys i en fa 50 que em dedic a la cultura de la imatge i a la reflexió de la fotografia. I ja ho diuen, que el dimoni sap més per vell que per dimoni. És cert que si sabem d’on venim podem entendre cap on anam, i les noves generacions sovint desconeixen els orígens.

Ho notau, això, en la vostra tasca com a docent?

— Hi ha joves que no saben què és un laboratori fotogràfic, ni que es feia servir un rodet que després s’havia d’impressionar. Tot això són processos que la meva generació ha mamat, com també hem conegut els àlbums familiars on es posaven les imatges que explicaven tota una nissaga i que acabaven per constituir una història gràfica, individual i col·lectiva. Ara tot això ha col·lapsat i es concentra a una targeta del telèfon mòbil. S’ha de fer pedagogia, de tot això, que no vol dir fer arqueologia: el que hem de fer és explicar el que implica aquesta transició per ser capaços de reaccionar-hi de manera crítica i intel·ligent.

Però això dels àlbums familiars sembla una relíquia, avui dia.

— Fa anys vaig fer un projecte de participació ciutadana a un poble de 170 habitants de La Rioja, Sajazarra. La idea era que els veïns ens duguessin els seus àlbums familiars per digitalitzar-los i constituir un arxiu de memòria popular. Doncs va venir una iaia que ens va dur tres fotos. La seva vida es podia resumir en tres moments, que eren gairebé epifànics, sagrats. En canvi, hi va haver una parella jove que ens va fer arribar una targeta digital que contenia dues mil fotografies d’un bebè que acabaven de tenir.

Tenir més fotos que mai ha fet que tinguin menys valor?

— Si tens dues mil fotografies que són gairebé intercanviables ja s’han devaluat. Ara bé, abans hi havia certa exclusivitat en relació amb les imatges. Només l’Església, l’aristocràcia i la reialesa es podien permetre el luxe d’encarregar a pintors que els produïssin retrats. El valor potser ha decaigut, però ha estat en favor de la democratització de l’accés a les imatges. Abans la fotografia era una escriptura amb llum que només els professionals podien dur a terme i ara és un llenguatge universal. Aprenem a fer fotos de la mateixa manera que aprenem a caminar o a parlar.

En el vostre cas, quantes fotos duríeu si haguéssiu de participar en aquest projecte col·lectiu? Tres o dues mil?

— [Riu] A mi em costa molt retenir-me de fer fotografies. De vegades en faig amb la càmera i d’altres les faig amb els ulls. El que m’agrada és mirar, cercar perspectives i enquadraments, és instintiu. El gran problema d’avui dia no és tant fabricar la imatge com triar-la. Amb els sistemes de visualització generativa pots tenir 500 fotos en mitja hora. La dificultat rau a escollir-ne només una, amb els petits matisos que hi ha entre elles.

Tanmateix, que tots facem fotos diàriament no vol dir que tots tinguem una mirada fotogràfica.

— És el mateix que pensar que perquè tots escrivim, tots som escriptors. S’hi pot considerar aquell que vol assolir uns nivells d’excel·lència en l’escriptura que no són els comuns.

Això ho sabeu bé perquè a més de fotògraf sou assagista. El títol de la conferència que oferiu a Llucmajor coincideix amb el del darrer llibre que heu publicat amb Galaxia Gutenberg. Enteneu la pràctica fotogràfica com una experiència integral?

— Hi ha moltes maneres d’abordar la pràctica fotogràfica i totes són legítimes. Però el meu plantejament és emprar la fotografia per pensar el món. Vull reflexionar sobre com la imatge m’ajuda a entendre la realitat, i no només el món físic sinó també la història, les arrels o el futur. Procur emprar la imatge com un llenguatge, de la mateixa manera que empram la paraula.

I el futur de la fotografia, cap on va?

— Quan van començar a sortir els telèfons mòbils em van demanar quin futur tindrien les fotografies que s’hi fessin i jo, amb tota l’arrogància de la joventut, vaig dir que cap [riu]. Amb aquest precedent queda clara quina és la meva capacitat profètica. Amb certa prudència diria que crec que la intel·ligència artificial de cada vegada tindrà un pes més important i que hi haurà més permeabilitat entre les categories amb què hem classificat fins ara les imatges.