"Veient Queen al Palau d'Esports, va baixar Déu en calçotets i em va dir: «Manolito, és així»"

BarcelonaManolo García (Barcelona, 1955) comença avui l'últim tram de la gira acústica amb què ha donat una segona vida al disc Geometría del rayo (Sony, 2018). Aquest mes de desembre, García, que ja està treballant en composicions per a un nou disc, fa set concerts a Barcelona: quatre al Teatre Tívoli (els dies 3, 4, 10 i 11), un al Gran Teatre del Liceu (el dia 14, dins el Suite Festival) i dos al Palau de la Música (els dies 27 i 28, dins el Festival del Mil·lenni).

Com va la gira?

Bé. La vaig començar a l'abril, vaig fer una aturada a l'estiu i després he tornat a la càrrega per acabar-la al desembre. S'estan complint les expectatives. Fem tres hores de concert; algun dia més i tot. N'estem gaudint molt. De fet, ara estem una mica tristos perquè s'acaba, senyal que ens ho estem passant bé.

Això de fer diversos concerts més o menys seguits en una mateixa ciutat ja ho havia fet abans.

Sí, però en format acústic no. I és un format que no quadra en un lloc gran. Ja sé què és tocar per a moltíssima gent, i m'agrada, però també m'agrada variar i fer un altre acostament al públic, i encara més si és en acústic. Esclar que pots fer un Palau Sant Jordi, però no és el mateix, no és tan romàntic. A la música hi he arribat per passió, no per afany de fama, altura social o diners. Quan feia de fuster i de dissenyador gràfic, la música era el meu hobby, el meu racó per ser lliure. I segueixo amb aquesta idea.

¿Tocar el mateix mes al Teatre Tívoli, al Liceu i al Palau de la Música era una aposta?

Bé, de vegades hi ha causes molt prosaiques i simples. Són espais molt demandats, i no sempre tenen disponibles totes les dates que vols. Així que finalment ho hem pogut quadrar així: quatre concerts al Tívoli, dos al Palau de la Música i un al Liceu.

Dels llocs de Barcelona on va tocar al principi de la seva carrera, n’hi havia cap d’especial?

Recordo amb molt afecte el Zeleste del carrer Argenteria. El Zeleste per antonomàsia, el dels friquis, peluts, hippies, rockers, alternatius, underground de la ciutat. Els veterans, els de pa sucat amb oli i els pollets alevins, tots allà. Va ser on vaig veure els primers concerts de la meva vida: Sisa, Pau Riba... Allà també hi vaig poder tocar amb Los Burros, amb el Quimi [Portet]. Tinc un gratíssim record d'aquella sala. Hi havia uns equipets de so que per a l'època eren fantàstics, tot i que avui serien molt precaris, i fotíem un soroll considerable. Un altre record que tinc gravat és el d’un concert d’El Último de la Fila a la recta de l'estadi, a les Festes de la Mercè del 1986. La Guàrdia Urbana va dir que hi havia més de 200.000 persones. Va ser superbèstia. I també el del festival Defensa la Natura a l’Estadi Olímpic el 1990 [un concert d’El Último de la Fila, Tina Turner i Sopa de Cabra]. Es va muntar a instàncies nostres, i la recaptació va anar a Greenpeace i altres grups ecologistes. Jo ja era activista en aquest sentit. Ho he sigut sempre, perquè he cregut que era una tasca importantíssima a la qual calia clavar l’ullal fa dècades. Recordo especialment aquests concerts a l'Estadi amb El Último de la Fila, el de Los Burros al Zeleste del carrer Argenteria i la meva primera Monumental. Penso que Barcelona hauria de recuperar la Monumental per fer-hi concerts i teatre. Seria magnífic, perquè m’agradava molt i amb l’equip adient sonava molt bé.

Com han canviat els camerinos de les sales de concerts des de l'època del Zeleste d'Argenteria?

Han canviat molt. Hi va haver un temps, quan l’epígraf de sexe, drogues i rock'n'roll estava en ple apogeu, que els camerinos eren un pandemonium d'objectes, de coses, de substàncies, d'embolics, de gent sortint i entrant. Ara en general l'artista és més professional, es cuida més i és més conscient que si no respecta el públic el perd. Perds la parròquia, i a ningú li interessa perdre la parròquia. Ara abans de sortir a l'escenari en els camerinos hi veus menys substàncies tòxiques i moltes més aigües minerals i entrepans de pernil.

També va tocar moltes vegades a l'antic Palau d'Esports del carrer Lleida. S’hi feien grans concerts, però el so sovint era infernal.

És que no hi havia una altra cosa. Era el que hi havia. I eren tantes les ganes i tanta la novetat... Vaig veure Queen al Palau d'Esports i em vaig quedar trasbalsat. Va ser una revelació divina. Veient Queen al Palau d'Esports, va baixar Déu en calçotets i em va dir: "Manolito, és així". I jo vaig dir: "Senyor, gràcies per revelar-me aquesta veritat absoluta". Segurament Queen al Palau d'Esports van sonar infernals, però a tots els assistents ens va semblar magnífic, ens va semblar el súmmum del rock'n'roll i l'èxtasi energètic. Bé, eren altres temps, quan l'oferta era molt menor i les possibilitats de veure un concert eren molt més escasses. El Palau d’Esports va complir una funció social magnífica. Va ser iniciàtic a la Barcelona dels anys 70 i 80. Bàrbar.

Ara com ara, ¿podria actuar en un local més petit que el Tívolí?

Sí. He tocat en una exposició de quadres meus a la Sala Taché de Barcelona per a 200 persones. I m'agrada molt. Puc tocar en qualsevol lloc. No faig fàstics a res perquè vinc del no-res i vaig cap al no-res. Llavors, en l'entreacte m'apunto a un bombardeig. Em complau tocar per a deu mil, però també em complau tocar per a cinquanta. M'apunto a tot el que m’aporti un nutrient emocional.

¿Ha pensat alguna vegada com serà la seva última gira?

No, no m'agraden els comiats. M'agrada caminar, i si en el camí un dia ensopegues amb una pedra, doncs mala sort. Però m'agrada caminar. Mentre en tingui ganes... Jubilar-se no és una obligació, és un dret. No entenc que hagi de jubilar-me o que el rock'n'roll, la música popular o el rap siguin només per a gent jove. Hi pot haver rapers de 80 anys que t’emocionin.