Vellesa i islamisme: teatre per empatitzar amb els altres

BarcelonaQuè hauria passat si el terrorista Younes Abouyaaqoub, el conductor de l'atemptat de les Rambles, no hagués arribat mai al carrer Pelai? El director i dramaturg Josep Julien viu a prop de Subirats, on el jove de Ripoll "va ser abatut com un gos en una vinya on jo solc anar a passejar per oxigenar-me". Aquell trauma –les formacions paramilitars que es movien al carrer de casa, ells estirats a terra mentre la televisió retransmetia el terror– va fer-li plantejar algunes preguntes sobre aquell noi i el van conduir a temes com "la pietat, les segones oportunitats, la possibilitat de redempció, l'odi i l'amor com a motors que ens porten a extrems paradoxals", explica. El resultat és Bonobo, un espectacle que va guanyar el Premi Quim Masó i el Premi SGAE Jardiel Poncela, i que s'estrena a El Canal de Salt divendres i al Teatre Nacional del 24 de novembre al 4 de desembre. L'obra es planteja com una road movie, una fugida protagonitzada per un jove radicalitzat (Moha Amazian) que fa un gir inesperat gràcies a la noia que coneix en una gasolinera (Neus Ballbé).

"Sovint les obres d'autors vius es plantegen parlar de grans injustícies i busquen empatitzar amb la víctima, cosa que funciona. Jo el que procuro és el contrari: que el públic tingui l'oportunitat de sintonitzar amb l'agressor. El teatre ha de fer-nos empatitzar amb el revers tenebrós de les situacions", afirma Julien. Què va fallar? El que pretén és que l'espectador connecti amb un personatge marginal i abandonat. Amazian, osonenc fill d'immigrants musulmans, celebra que la diversitat entri al Teatre Nacional, perquè defensa que el teatre pot ser útil socialment.

Arraconats també és com estan els avis que protagonitzen Moriu-vos. Aquesta història va sorgir al veure el tracte degradant que va rebre la gent gran durant la pandèmia. Parla dels efectes en el cos de fer-se gran, d'edatisme, d'infantilització i de soledat. Joan Arqué, Anna Maria Ricart i Sol Picó –l'equip de Cultura i Conflicte, responsables de l'impactant Encara hi ha algú al bosc– van entrevistar persones reals (avis, responsables de residències, cuidadors, terapeutes, etcètera) per acabar confegint un espectacle visual en què té tant pes la paraula com el moviment. Compten amb ballarins de cossos madurs, com Montse Colomer, Piero Steiner i Arthur Rosenfeld, a més dels actors Imma Colomer i Oriol Genís. Moriu-vos també s'estrena al Temporada Alta (aquest dijous al Teatre de Salt) i arribarà al Teatre Nacional del 17 de novembre a l'11 de desembre.

"Reivindico la vellesa del moviment d'un cos gran", diu Sol Picó. La dramaturga Anna Maria Ricart ha condensat tots els testimonis extrets d'entrevistes –com enyoren que els toquin, com no els pregunten què volen, com els treuen de casa– en situacions que tenen lloc en una residència i en el domicili d'una dona sola. "Hi ha un viatge des del realisme cap a l'oníric", explica Arqué, un paral·lelisme amb el procés d'envelliment neuronal (o autoprotecció?) d'algunes persones. L'obra planteja si "en aquest món s'hi pot viure o hem de crear un món imaginari on viure millor". "Explorem formes de fugida, cap a un lloc abstracte", diu el director.