Els rockers no es fan mai vells

BARCELONA“Només és rock'n'roll, però m’agrada”. És una de les cançons més icòniques i, alhora, tramposes de la història de la música popular. Ideada pel duet Jagger i Richards, motor creatiu dels Rolling Stones durant gairebé sis dècades, és una declaració de principis que ha fet fortuna com a tòpic del gènere, però que amaga una gran mentida: el rock’n’roll mai és només rock’n’roll. És moltes altres coses, sobretot des de l’inici del fenomen fan i el canvi de paradigma que comença a mitjans dels anys cinquanta i es consolida a principis dels seixanta, una línia traçada per Elvis Presley i els Beatles.

Ser una estrella de la música implica un bon grapat de condicionants sovint vinculats al mite de viure de pressa i perillosament. Un estil que et traspassa d’un estatus de mortal comú a membre de ple dret del panteó en el qual només habiten les llegendes. Venerats, influents, estimats. Els grans dinosaures musicals han sobreviscut a tot, també -i sobretot- a ells mateixos i els seus excessos. Han jubilat diverses generacions de músics, que han anat a rebuf i que ara els miren des de l’oblit. Els vells rockers no moren mai, i només els grans perduren per sempre.

Tot i que existeix una entitat que enumera i oficialitza quines són les estrelles del gènere, el Rock & Roll Hall of Fame, els mites no hi entenen de burocràcies ni votacions. Ells es mouen en una barreja que remou un catàleg de cançons majúscul, una biografia carismàtica i certa vigència. La diferència entre uns i altres, tots ells figures imperibles del rock, és com han afrontat l’entrada a la tercera edat: hi ha la categoria dels que encara fan discos, engrandeixen la seva nòmina de cançons i demostren que els queden coses per explicar i ensenyar. També existeixen els que es limiten a seguir sortint de gira, encara que sigui només per augmentar el compte corrent o mantenir un nivell de vida fora del normal, i, finalment, els que han preferit viure una merescuda jubilació daurada. De tots tres grups, aquests són els exemples més clarificadors.

Residents a les llistes d’èxit

Bob Dylan va ser el primer d’entre els que es mantenen. Quan la Motown de Detroit començava a fer miques les xifres de vendes de discos als Estats Units, ell ja tocava als locals del Greewich Village de Nova York. Dylan feia cançons abans que la British Invasion (The Beatles, The Rolling Stones, The Kinks, The Who) revolucionés el pop a escala global, i quan va arribar l’estiu de l’amor dels hippies, la Janis Joplin, el Jimmy Hendrix i The Doors, ell ja era una superestrella.

Robert Allen Zimmerman és el músic pop més influent de tots els temps i un dels artistes cabdals del segle XX i del que portem de XXI. Profundament influït en els seus inicis per cantautors folk com Woody Guthrie o Hank Williams, el músic de 78 anys sempre va anar un pas endavant de la resta: des de la decisió d’abandonar la guitarra acústica per empunyar l’elèctrica, un sacrilegi per als puristes de l’època, passant pel flirteig amb la poesia beat, les gires extravagants com la Rolling Thunder Revue o la formació de supergrups a l’estil Travelling Wilburys, als vuitanta. La llegenda de Dylan, amplificada després de rebre el Nobel de literatura el 2016 i als discos que segueix publicant encara avui, se sustenta en una col·lecció de cançons incomparable, tant en nombre com en qualitat i, sobretot, de validesa actual: és sorprenent comprovar com els seus textos a The times they are a-changin, I want you o Hurricane sobreviuen al pas del temps i segueixen parlant de sentiments -d’amor, de revolució, juvenils, de maduresa- d’una actualitat incontestable.

Precisament sobre l’eficàcia de les grans cançons dels anys seixanta en plena era mil·lennial tracta Yesterday (2019), pel·lícula dirigida per Danny Boyle que posa el focus en una pregunta punyent: ¿els grans èxits dels Beatles ho seguirien sent si es publiquessin avui per primera vegada? Plantejada la hipòtesi, la resposta és un sí absolut i indiscutible. Fins i tot un dels músics més populars de l’actualitat, Ed Sheeran, que s’interpreta a si mateix al film, ho reconeix sense fissures: “Són les millors cançons de la història”, sense importar si s’han compost el 1962 o el 2019. Pel que fa a Ringo Starr i Paul McCartney, tots dos i per separat, segueixen fent gires. McCartney va publicar elapé l’any passat després d’un lustre de silenci discogràfic: Egypt station.

Mantenir la il·lusió per seguir fent discos arribats a la setantena no és especialment habitual i depèn de diversos factors. Companys de generació i èxits dels Beatles, els Kinks han tingut la sort de mantenir l’ànima creativa de la banda encara viva. Potser per això, i aprofitant la força acumulada d’un llarg retir, els germans Davies han tornat a gravar disc després d’una parada que ha durat un quart de vida: 26 anys. El nou elapé dels Kinks, que s’espera per al 2020, és una rara avis : és cert que hi ha moltes bandes que han deixat la carretera momentàniament i han acabat tornant amb forces renovades, però fer-ho als 75 i amb un flamant àlbum era una gesta improbable. El més habitual és que, amb les parades tècniques que necessitin, els vells i exitosos rockers publiquin material recent amb assiduïtat, però espaiant-lo més en el temps, com en els casos de Roger Waters, dels Pink Floyd, també molt implicat en causes socials i polítiques (com el procés d’alliberament català), Van Morrison, Marianne Faithfull o Neil Young, que precisament acaba d’editar el seu quarantè disc, Colorado (2019).

Una vida a la carretera

Els músics que van fer fortuna entre els seixanta i setanta són, generalment, supervivents del mite del sexe, drogues i rock’n’roll que han seguit un ritme de vida que passa factura. Encara que existeixin músics hiperactius, com Patti Smith, més dedicada a la literatura, o Iggy Pop, que encara treu discos, tot i que força intranscendents, una bona part dels antics rockers en actiu segueixen fent grans, i beneficiosos, concerts d’estadis. Alguns en una volta al món constant, d’altres ho fan més de tant en tant, per saciar el cuc del músic i amb cert regust recaptatori.

Entre els segons, els reis són els Rolling Stones, que encara avui segueixen paralitzant el planeta cada vegada que anuncien un nou tour. Els britànics, que no publiquen material des del 2005 tot i que fa tres anys van donar-se el gust de fer un disc de versions de clàssics del blues, van allargar la gira de No filter entre el 2017 i aquest agost. Això sí: limitant-se a fer una quinzena de concerts l’any. Les seves xifres són de les que impressionen: més de 2 milions d’espectadors i 415 milions de dòlars de recaptació. Sigui per nostàlgia, per l’efecte “última oportunitat de veure’ls abans que ho deixin”, o gairebé com a experiència kitsch, 57 anys després de la seva fundació, els Stones segueixen sent la banda de rock més important del món. Els números així ho confirmen.

Tampoc paren els Beach Boys, que continuen fent concerts arreu, tot i que en auditoris mitjans i amb la discutible legitimitat de veure només un membre original de la banda, el vocalista Mike Love, envoltat de músics trenta anys més joves estirant el xiclet d’himnes precedents. Els seus espectacles són pràcticament una revetlla de festa major. En audiències més grans es mou l’indiscutible geni de l’època gloriosa dels californians, Brian Wilson, que, tot i els seus 77 anys i un delicat estat de salut, encara fa tours relativament importants (fa tres anys va omplir l’extensa esplanada del Primavera Sound) i acaba la dècada amb tres discos facturats. També escapçats per la pèrdua d’un 50% de la banda, The Who són especialistes en fer gires sense res en concret per celebrar: Roger Daltrey ha publicat la seva exitosa autobiografia i Pete Townshend té a punt una nova novel·la. Després de llargues temporades voltant arreu del món, han anunciat el llançament del seu segon disc en 36 anys.

Altres grups que han sobreviscut a la vida salvatge del rock’n’roll són els Eagles o Blondie, amb la icònica Debbie Harry al capdavant d’un dels pocs conjunts en actiu que queda dret de l’època daurada del punk de Nova York de finals dels setanta, juntament amb Television i Patti Smith, última cantant a actuar a l’històric CBGB, ara convertit en una botiga de roba. Si hi ha una escena amb caiguts és aquesta, entre els quals Lou Reed, Nico i Sterling Morrison o la majoria de Ramones i Stooges.

Els jubilats del rock

Tot i que generalment costa que l’imaginari col·lectiu reconegui els músics com a treballadors, tenen tot el dret a jubilar-se. L’últim a anunciar-ho -i que abandonarà per sempre els escenaris- ha sigut Elton John. “Sempre havia cregut que seria Ray Charles o BB King, eternament a la carretera”, ha explicat. Però la realitat és que als 70 anys, i després de vendre més de 300 milions de discos i mantenir-se cinc dècades en actiu, el cantant britànic prefereix passar el temps amb els seus fills i la seva parella que no pas dedicant-se a fer 100 concerts en un any, com el 2018. John ho deixa en un bon moment professional, després de l’èxit del seu biopic al cinema i d’una divertidíssima autobiografia, acabada de traduir al castellà per l’editorial Reservoir Books.

Amb un any menys que el cantant anglès va renunciar Tina Turner, retirada des de fa una dècada a la seva mansió suïssa acompanyada del seu marit: “Ni canto, ni ballo, ni em vesteixo bé”, explicava aquest estiu la cantant al New York Times. L’abandonament de Turner tenia un motiu tan senzill com aclaridor: “N’estava cansada. De cantar i fer feliç a tothom. No soc una diva com Diana Ross, jo vinc del rock’n’roll”, va dir. Precisament Ross, líder de The Supremes, possiblement el grup més exitós i icònic de la Motown, s’ha hagut d’enfrontar a diversos comentaris sobre la seva jubilació, als quals la cantant ha respost anunciant disc per a l’any vinent, quan ja n’haurà fet 76.

Els nostres mites

Si hi ha un vell rocker oficial a Catalunya que es manté en primera línia és Pau Riba, actualment celebrant el mig segle de vida del cabdal Dioptria (1969), el disc que va canviar-ho tot i la influència en català més decisiva per a les generacions posteriors. Havent-lo acabat de reeditar i amb un espectacle que va portar-lo a ser un dels caps de cartell de les últimes Festes de la Mercè de Barcelona, Riba segueix escrivint (el seu últim llibre és Sa meu mare, publicat per Ara Llibres), col·laborant amb qui li ve de gust (Roger Mas, Esperit!, Orchestra Fireluche), i editant discos brillants com ara Mosques de colors, amb Pascal Comelade. Precisament el popular compositor i multiinstrumentista nord-català es va acomiadar dels escenaris al setembre, tot i que seguirà fent feina a l’estudi.

A causa dels seus problemes de vista, Jaume Sisa, de 71 anys, és més difícil de trobar sobre un escenaris que Riba. Tot i això, el genial cantautor encara va publicar un disc a mitjans de dècada, Extra, i ha gaudit d’un 2019 força actiu, amb la publicació de Sisa. Els anys galàctics (amb J.M. Polls i Manu Ripoll), un còmic que repassa els seus temps de bohèmia, i Els llibres galàctics 1966-2018 (Anagrama), antologia de lletres, poemes, aforismes i textos dispersos.

Dels grups més populars que als anys seixanta van fer fortuna a l’estela dels grups britànics de la Generació Beat, n’hi ha que encara segueixen tocant, com Los Sírex, habituals d’envelats estiuencs amb les cançons de l’època i el seu líder, Leslie, al capdavant amb 75 anys. L’altre gran grup català d’aquells temps, Los Mustang, encara té el vocalista, Santi Carulla, en actiu. Al setembre es va celebrar una festa a la Sala Upload de Barcelona en què van actuar, a més de Carulla, altres clàssics de l’escena com ara Los Salvajes o membres de Lone Star i Los Íberos.

Els temps dirà si els Joan Miquel Oliver (Antònia Font), David Carabén (Mishima) o Guillem Gisbert (Manel) d’avui seran els Sisa i Riba de demà. Serà la seva porta oberta a la immortalitat, perquè, com tots sabem, els vells rockers -i, sobretot, les seves cançons- no moren mai.