"A Venècia pots comprar pizza però no roba interior"

Donna Leon farà 80 anys el 28 de setembre i està pletòrica. És feliç en el seu "matrimoni" amb el comissari venecià Guido Brunetti i s'ho passa molt bé escrivint i sent lliure: "El millor de l'èxit és que et permet passar-t'ho molt bé i fer el que vols", diu telemàticament des de casa seva, en un petit poble de Suïssa, on va marxar després d'anys de viure a Venècia. L'escriptora va publicar el primer cas de Brunetti, Mort a La Fenice (Edicions 62/Seix Barral), el 1992, i trenta anys després ha arribat a les llibreries el 31è cas del comissari venecià: Doneu i se us donarà (Edicions 62/Seix Barral), amb traducció al català de Núria Parés Sellarés i al castellà de Pilar de la Peña Minguell.

"El nostre és un matrimoni feliç", diu amb la sornegueria habitual. Leon demana als periodistes que s'imaginin que a una dona li proposen tornar trenta anys enrere i canviar el que vulgui del seu marit o company. "Jo vaig tenir l'opció de fer amb ell el que em va donar la santa gana, decidir-ne característiques, personalitat, gustos, si era amable amb els infants, quina família tenia... i ho vaig fer bé, perquè 32 llibres després [ha acabat el 32è però encara no l'ha publicat i ja té una idea per al 33è, que sortirà el 2024] no li trobo cap errada, no hi ha res que no m'agradi, l'adoro, me'n podria enamorar". Tan sols li troba un defecte, però el va arreglar a Esclaus del desig (2021): "Ell tenia perjudicis amb els italians del sud, ha estat racista novel·la rere novel·la, però vaig fer-lo reflexionar sobre el seu racisme a l'anterior novel·la".

A Doneu i se us donarà, el comissari, casat amb una professora de literatura anglesa i amb dos fills, continua traient a la superfície tot el que es mou en el clavegueram de l'aparentment idíl·lica Venècia. En aquest cas s'endinsa en el món de les fundacions i de les ONG que amaguen no gaire bones intencions. És una Venècia pandèmica, sense turistes, on bars i restaurants han patit per culpa de les restriccions, i on es mantenen les distàncies socials. "No crec que la pandèmia ens faci millors persones. Les coses dolentes no acostumen a millorar les persones, en tot cas ho fan les bones", opina l'autora.

Leon va marxar de Venècia, on vivia des de 1981, perquè ja no podia més amb el turisme de masses. "Són 50.000 habitants al centre històric i 3 milions de turistes, els residents estan sobrepassats i tenen sempre les de perdre", reflexiona, i enumera tot allò que la va expulsar de la ciutat italiana. "El turisme ha transformat la ciutat, com també s'ha carregat la Rambla de Barcelona, però no Barcelona –diu–. A Venècia no és fàcil aconseguir taula en un restaurant o trobar un sabater, necessites un botó i no saps on anar-lo a comprar. Ha perdut totes aquelles coses que mantenen una ciutat viva. Venècia es va morint perquè és com anar de compres a Disneyland: pots comprar un gelat, espaguetis d'aquells que et pots menjar pel carrer, una pizza... però no pots comprar roba interior", afegeix.

Sense mòbil i desconnectada de la vida moderna

En aquesta nova novel·la apareix sovint la infància de Brunetti i els seus orígens, humils. Leon creu que en certa manera pot ser veritat el somni americà de fer molts diners vinguis d'on vinguis, però el que no és tan fàcil és ser feliç si es ve d'una família violenta o infeliç: "Si naixem i creixem en una família on no hi ha afecte, tenim desavantatge; això té un impacte tremebund", assegura. A Doneu i se us donarà, l'escriptora parla de l'Orestíada, la trilogia d'obres dramàtiques de la Grècia antiga d'Èsquil que narren el retorn d'Agamèmnon a Argos, després de la Guerra de Troia. Al palau s'hi troba l'esposa, Clitemnestra, que ha planejat matar-lo com a venjança pel sacrifici de la seva filla, Ifigènia. Si en una pàgina parla de Clitemnestra, un personatge que Leon adora, a la següent hi aflora Netflix. Però l'escriptora prefereix clarament les tragèdies gregues; ni tan sols té mòbil: "Estic en desavantatge, perquè estic desconnectada de la vida moderna. Sé què són el Facebook, l'Instagram o el TikTok, però no en tinc, desconec molt els hàbits, els gustos i l'argot de la vida moderna. Potser hi ha coses que m'agradarien, però les desconec, soc una ignorant; és com si visqués al segle XIX".

Leon té una gran capacitat per indignar-se i això acaba esclatant a la seva literatura. A cada novel·la hi apareix alguna injustícia. Brunetti s’assembla a la seva creadora: s’exaspera amb les injustícies. No suporta els qui abusen, els qui s’aprofiten de la seva força per obligar els més vulnerables a fer coses que no volen fer, això l’enfurisma. De fet, Dona Leon entén molt millor els qui roben que no pas els qui abusen: "Potser és perquè sempre he sigut menuda. Als qui som més baixets a vegades costa més que ens facin cas. No suporto els qui abusen, m'enfurisma –explica–. Si hagués sigut més alta, segurament no hauria fet carrera com a escriptora".