Que venen els comunistes

PalmaEren, sobretot, els joves del PSOE: l’èxit de la Revolució Soviètica els enlluernà i així va ser com el 1921, fa exactament un segle, crearen el Partit Comunista. Molt minoritaris al principi, la República i la Guerra Civil els convertí en una formació potent, fins i tot en la clandestinitat del franquisme: amb la Transició, acceptaren la Constitució i la monarquia, i ara pràcticament s’han esvaït dins Unides Podem, si bé l’espantall del comunisme encara es fa servir per atribuir a l’esquerra tota mena de perversitats.

Karl Marx havia pronosticat que el capitalisme s’enfonsaria per les seves pròpies contradiccions. Però Lenin i els bolxevics no volgueren esperar; amb la Revolució d’Octubre del 1917, varen prendre el poder. Per primera vegada s’establia un govern comunista: la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), a la qual seguirien d’altres. Tot i la seva desaparició el 1991, al llarg de decennis fou mitificada incondicionalment per una part de l’esquerra, i els diversos partits comunistes de la III Internacional, o Komintern (1919), varen seguir obedientment les directrius de Moscou, fins i tot en els terribles temps d’Stalin. 

L’historiador del moviment obrer David Ginard assenyala que el PSOE va necessitar tres congressos per decidir si s’adheria a la nova Internacional, cosa que “resolgué rebutjar”. El 1920 ja es creà un Partit Comunista Espanyol, que “no tingué efecte” a Mallorca. Però el març del 1921 l’Agrupació Socialista de Palma aprovà “per un sol vol de diferència” l’opció soviètica. Els coneguts com a “terceristes” –de la III Internacional– varen deixar el PSOE i varen constituir l’Agrupació Comunista, integrada a una altra nova formació: el Partit Comunista Obrer Espanyol. Amb dos partits comunistes no s’anava enlloc, així que aquell mateix any tots dos es varen fusionar en el Partit Comunista d’Espanya (PCE).

Per part seva, segons expliquen els historiadors Ana Gargallo, Jordi Pons, Josep Tomàs Ramis, Maurici Cuesta i el mateix Ginard, “la gran majoria de membres de la Joventut Socialista de Palma també es passà al nou partit”. Deu ser això del radicalisme que s’atribueix al jovent. El moviment obrer, ja dividit entre socialistes i anarquistes, afegia una nova branca a aquesta característica divisió de l’esquerra. El juliol següent, al congrés de la Federació Local de Societats Obreres, “hi hagué un predomini comunista”, ja que varen obtenir la majoria al nou comitè. Aquell mateix estiu, “es constituïren petits grups comunistes a Manacor i Sóller” i s’inicià la publicació d’El Comunista Balear.

L’estrany cas Quiñones  

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va ser un temps dur per al PCE, un dels pocs que s’hi havien oposat frontalment, mentre que l’arribada de la II República va permetre calibrar el seu suport real: només 720 vots dels 64.365 emesos a les eleccions a les Corts Constituents a les Balears –segons registra el doctor en Història Arnau Company–, i això que presentaven entre els seus candidats Dolores Ibárruri la Pasionaria, la seva líder carismàtica. El mateix 1931 naixia la publicació de referència dels comunistes illencs, Nostra paraula, que dirigia Ateu (Mateu) Martí, personatge peculiar, maçó i creador de la Lliga Laica de Mallorca. Al seu entorn aviat destacaria Aurora Picornell, coneguda com la Pasionaria de Mallorca. Entre final del 1932 i principi del 1933 “es troben les primeres notícies dels primers nuclis del Partit Comunista a Eivissa”, segons Maurici Cuesta.  

El PCE va conèixer una transformació espectacular a les Illes amb l’arribada d’un dirigent enigmàtic, conegut com a Heriberto Quiñones –tot i que sembla que era moldau i el seu nom vertader es desconeix–, i que, assenyala Ginard, “impressionà de manera profunda els comunistes mallorquins”. Quiñones va aprendre català, es casà amb Aurora Picornell –varen tenir una filla, Octubrina Roja– i la seva actuació va ser decisiva en el creixement del partit; si bé la diplomàcia no era el seu fort ja que aviat es va enemistar amb socialistes i anarquistes i, fins i tot, amb els seus. L’antic dirigent Antoni Bauzà va deixar el partit i s’uní al Bloc Obrer i Camperol (BOC), després Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM): la primera d’una llarga llista de dissidències.

Segons Gargallo, Pons, Ramis, Cuesta i Ginard, el PCE no va aconseguir incloure ni un sol candidat a les llistes del Front Popular a les Balears el 1936, però la seva implantació a les Illes en aquell moment ja era prou significativa i va doblar l’afiliació en uns mesos. També varen col·locar militants al capdavant d’ajuntaments de Mallorca i Eivissa, en formar-se noves gestores. Amb l’esclat de la Guerra Civil, la repressió feixista es cobrà la vida de Picornell i Martí, entre d’altres; mentre que a Menorca, encara republicana, Quiñones intentava imposar l’hegemonia del PCE, aprofitant que només el sanguinari Stalin donava suport al govern legítim i xocant, de bell nou, amb la resta de l’esquerra. 

Sota la dictadura, Quiñones es va fer càrrec de la direcció del PCE a l’interior d’Espanya i topà amb la direcció a l’exili, a la qual considerava completament desconnectada de la realitat, segons assenyala Ginard. No tan sols va ser detingut, torturat i afusellat per la dictadura el 1941, sinó que el seu propi partit el va considerar un traïdor, un agent secret britànic i un col·laborador del franquisme, segons un editorial de Nuestra Bandera del 1950, probablement redactat per l’històric dirigent Santiago Carrillo –secretari general del 1960 al 1982–. No va ser rehabilitat oficialment fins al 1986.

Coincidint amb la II Guerra Mundial, quan els demòcrates confiaven que els aliats farien fora Franco, el PCE “es va convertir en la primera força opositora a les Illes”, amb prop de 900 militants, indiquen Gargallo, Pons, Ramis, Cuesta i Ginard. “En els anys cinquanta”, afegeix l’ex secretari general del PC illenc Miquel Rosselló, Marcos Peralta i Guillem Gayà el Mestre “mantingueren viva l’organització clandestina”. Al llarg del franquisme, va ser “el Partit” per excel·lència a la il·legalitat. Va ser pràcticament l’únic que va sobreviure, pel seu “centralisme democràtic”, és a dir, “disciplina semimilitar” –a dir de Carrillo–. S’hi apuntaren –com ja havia passat als anys 30, amb l’amenaça feixista– molts d’opositors “lluny de ser comunistes”, però que el veien com una eina útil de resistència. Ben al contrari, el franquisme, que havia sobreviscut gràcies a remarcar el seu anticomunisme davant dels Estats Units en la nova etapa de ‘guerra freda’ amb l’URSS, va convertir els comunistes en el dimoni en persona: una identificació difícil de llevar-se de damunt –hi havia, a més, els crims de les dictadures de l’Est– i que probablement encara és a la imatgeria col·lectiva. 

La conferència de Formentera 

A les Balears, en la clandestinitat es respirava una marcada influència del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que era com es deia –i es diu– el PCE català, fruit de la fusió de comunistes, socialistes, independentistes marxistes i la Unió Socialista que creà Gabriel Alomar –i per, tant, marcadament catalanista. L’escriptor Antoni Serra relata que la seva entrada, a començament dels seixanta, no va ser al PCE, sinó a una de les tres cèl·lules –petites agrupacions– del PSUC a Ciutat. Pel que fa al PCE illenc, veia “el PSUC com a excessivament nacionalista”, li comentà “un bon amic”, fins al punt que el mateix Serra va ser objecte d’un “procés d’observació” intern per haver format part del Comitè dels Intel·lectuals del PSUC. Els comunistes, relata Rosselló per pròpia experiència, destacaven per la seva organització a l’interior de les presons: hi arribava Mundo Obrero, escoltaven Radio España Independiente i feien servir una biblioteca clandestina.

Poc abans de la mort de Franco, el PCE balear es va reforçar amb l’adhesió d’un altre grup, Bandera Roja. Si bé part dels seus militants, deia un d’ells –el sociòleg Antoni Tarabini– a Serra, “qüestionaven l’escassa sensibilitat” dels comunistes cap al “fet nacional illenc”. Una reunió a París amb el comitè central, a començament del 1976, aparcà aquelles reivindicacions sobiranistes, per la qual cosa part dels militants es passarien al Partit Socialista de les Illes, després Partit Socialista de Mallorca (PSM).

El primer míting després de la Guerra Civil que va fer a l’Estat un PCE encara il·legal va ser al llavors teatre Balear de Palma, aquell 1976, gràcies als ulls grossos de l’aleshores governador, Ramiro Pérez-Maura, besnet d’Antoni Maura. L’octubre, els comunistes de les Illes celebraven la seva III Conferència a Formentera, a la qual, segons narra el periodista Josep Rubio, “els delegats, bregats en la clandestinitat, tingueren bona cura d’arribar-hi per separat”, amb una tornada accidentada per un temporal. La conferència aprovà unes bases per a un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia, en les quals l’entitat autonòmica es denominaria Gran i General Consell, recuperant el nom de la vella institució mallorquina.

La resta de la història és prou coneguda: el Partit Comunista d’Espanya va ser legalitzat –aprofitant les vacances de Setmana Santa– just a temps de participar en les eleccions del 1977, va acceptar la monarquia i la seva bandera, intervingué en la redacció de la Constitució i progressivament va anar jugant un paper de cada vegada més secundari –el comunisme tampoc no va viure la seva millor època en caure el Mur de Berlín el 1989–, primer a Esquerra Unida i actualment a Unides Podem, la qual cosa no lleva que, quan convé, es demonitzi tota la coalició amb els vells clixés franquistes. 

A les Balears, la decepció dels comicis del 77, als quals no n’obtingué cap escó, va motivar que es retiràs de la secretaria general la líder històrica, Francesca Bosch, substituïda per Josep Valero i aquest per Josep Vílchez. I ja en l’etapa d’integració a Esquerra Unida, successivament per Eberhard Grosske, Miquel Rosselló i Manel Carmona. Avui, aquesta formació, ja centenària i actualment en procés de reorganització, també se situa en un discret segon pla.