La venjativa demolició de la Casa del Poble de Palma

PalmaHan passat quaranta-sis anys, però l’històric sindicalista Francesc Obrador, de 78 anys, encara recorda aquell 9 de gener de 1975: “En qüestió d’hores, amb premeditació i traïdoria, el franquisme va cometre un dels majors atemptats contra el patrimoni artístic i cultural de Mallorca”. Anys després, Obrador va conèixer els detalls de la demolició de l’emblemàtica Casa del Poble de Palma, que ocupava 1.371 m 2 de l’actual cap de cantó dels carrers de Reina Maria Cristina i Manel Sanchis Guarner. L’ordre la donà, a través d’un telegrama, el Sindicat Vertical de Madrid, adscrit a la dictadura. En aquell moment era qui tutelava l’antiga seu obrera de Ciutat. “Al·legaren -recalca- que estava en estat ruïnós. Això, però, és mentida. L’edifici estava en perfectes condicions. Tota la seva estructura interior era feta de llenya de nord. Quan el tomaren, qualcú es degué enriquir amb les bigues que en quedaren”.

El veterà dirigent sindical insisteix que l’esbucament de la Casa del Poble de Palma responia a interessos polítics: “Al Sindicat Vertical, les candidatures unitàries i democràtiques havíem anat guanyant terreny. Davant el canvi que s’aproximava, l’enderrocaren per evitar que els sindicats el reclamassin”. Amb el restabliment de la democràcia, no quedà gens clara la titularitat d’aquella propietat. Tanmateix, entrà a formar part del Patrimoni Històric d’UGT, que, als anys noranta, la cedí al Ministeri de Treball a canvi d’altres locals -altres cases del poble, com la d’Esporles, que no foren tomades, passarien a mans d’ajuntaments. El 2014 una promotora adquirí el solar i avui, sorprenentment, tractant-se d’una zona d’un gran pressió immobiliària, encara està sense construir.

Els interessos de March

Curiosament, l’ideòleg de la Casa del Poble de Palma va ser el magnat de Santa Margalida Joan March. El febrer del 1918 rebé a casa seva una comissió de les societats obreres per anunciar-los que els volia fer una seu sense demanar-los res a canvi. Aquella proposta, sospitosa venint de qui venia, provocà molta controvèrsia interna, sobretot entre els anarquistes. Tanmateix, l’acabaren acceptant. El biògraf d’en Verga, Pere Ferrer, assegura que el margalidà només actuava per interès propi i no per cap mena d’altruisme: “El seu objectiu era neutralitzar la dreta. Durant la crisi de subsistències (1914-1919) l’acusaren d’acaparador i de contrabandista d’aliments. Intentaren llançar en contra seva les masses populars. March, amb aquell donatiu, però, aconseguí convertir el seu potencial enemic en aliat que, en el futur, l’ajudaria a desbancar la burgesia conservadora del seu lloc hegemònic”.

En Verga s’oferí a pagar els costos de la construcció de la Casa del Poble de Ciutat. Volia, però, que fos l’Ajuntament, aleshores en mans dels conservadors, qui compràs el solar on s’havia d’aixecar. Tanmateix, davant la negativa del Consistori, també es feu càrrec d’aquella operació. A més, durant els sis anys que duraren les obres, el banquer pagà a les organitzacions treballadores el lloguer d’un ample local en un altre carrer. El nou immoble, dissenyat per l’arquitecte Guillem Forteza, s’inaugurà el 20 de gener de 1924 durant la dictadura del general Primo de Rivera.

El dia de la inauguració, enmig d’una multitud enfervorida, March prengué la paraula per exhibir les seves credencials: “Jo no puc compartir íntegrament les vostres reivindicacions. Però he estat un treballador com vosaltres, jo he conegut les estretors i les amargors de la inseguretat de la vida”. Després de la Casa del Poble de Madrid, inaugurada el 1909 i esbucada també el 1953, la seu de Palma, de dues plantes, fou considerada una de les més esplendoroses d’Espanya. Al primer pis tenia una biblioteca i un teatre majestuós de 450 butaques. “La Casa del Poble -va concloure en Verga- sempre serà la meva millor obra”.

Renou de sabres

Aquell gran benefactor de la classe obrera es convertiria en el principal fuet dels sectors progressistes de la Segona República. El 4 de juny de 1936, a penes sis setmanes abans de l’aixecament militar, la seva estimada Casa del Poble seria l’objectiu d’uns dels pitjors atemptats a Mallorca abans de la Guerra Civil. A les 21.15 h dos membres de la Falange feren explotar un potent artefacte en un dels finestrals de l’edifici. Hi hagué set ferits.

La mateixa nit de l’atemptat nombroses persones marxaren en manifestació cap al Govern Civil. Durant el trajecte es proferiren crits contra el feixisme. Per a l’endemà es convocà una vaga general de 24 hores, que fou massivament seguida a Palma i en altres localitats, com Sóller. A Ciutat, una part dels congregats anà a l’església de Sant Jaume, on feren destrosses i intentaren calar foc a una de les capelles. També s’incendiaren les portes de l’església de Santa Fe i s’atacaren els locals del Centre Tradicionalista, d’Acció Popular i de Renovació Espanyola. Al cap de poques setmanes foren detinguts dos falangistes, els quals, per falta de proves, varen ser posats en llibertat. Tanmateix, als anys cinquanta el cap provincial de Falange, Alfonso de Zayas, reivindicaria, tot cofoi, l’autoria de l’explosió.

Mentrestant, el general Franco, que des del 1933 fins al 1935 havia exercit de comandant militar de Balears, ja estava preparat per entrar en escena. El 17 de juliol March posava a la seva disposició l’avió anglès Dragon Rapide, que el traslladà de les Canàries al Marroc, on s’inicià la revolta militar. Era l’inici d’una interessada col·laboració, per la qual en Verga seria conegut com “el banquer de Franco”. L’historiador Josep Massot i Muntaner insisteix, tanmateix, que el cop d’estat s’hauria produït igualment sense l’ajuda econòmica del mallorquí: “A part d’ell, hi havia altra gent que sufragà els insurrectes, entre d’altres el rei Alfons XIII. Si en Verga desembutxacà doblers, era perquè sabia que els recuperaria”.

El 19 de juliol, el general Manuel Goded ja decretava l’estat de guerra a les Balears. Aleshores la Casa del Poble de Palma tornà a estar en el punt de mira. Forces de la Falange s’hi dirigiren cantant el Cara al sol. L’ocuparen immediatament sense trobar-hi cap tipus de resistència. Segons algunes versions, entre les persones que hi detingueren hi havia la jove dirigent comunista Aurora Picornell, que, assabentada de l’aixecament militar, hi havia anat a refugiar-se -seria assassinada a Porreres al cap de sis mesos. Tal com feren amb altres cases del poble, els assaltants, embogits, confiscaren tots els arxius de la seu social i destruïren tota la seva biblioteca. Amb tot, haurien conservat la cartoteca de les fitxes dels membres dels partits que hi estaven adherits. L’haurien utilitzada per planificar millor la seva política repressiva.

Centre de tortures

A partir d’aquell moment, la Casa del Poble es va convertir en la caserna de la Falange, sota el nom de Cuartel José Antonio, en homenatge al seu fundador. Tal com han estudiat els historiadors Bartomeu Garí i Manel Suárez, l’immoble tingué també altres funcions: centre d’organització de la vigilància de Palma, indret de distribució d’armes als diferents pobles de l’illa, lloc de reclutament dels membres denominats Dragones de la Muerte del sanguinari comte Rossi, i, sobretot, centre de detenció i tortura de les persones sospitoses de no pertànyer al ‘Glorioso Movimiento’.

Alfonso de Zayas intervenia directament en els interrogatoris als detinguts, els quals eren apallissats i obligats a ingerir oli de ricí. Una altra tortura plena de crueltat era el ‘bany maria’. Els presos eren submergits, alternativament, en una banyera amb aigua freda i en una altra amb aigua bullent. Mentrestant, March es mantenia impassible davant aquelles atrocitats comeses contra els seus antics aliats. “N’estigué -assegura Massot- totalment informat, però li era igual”.

La Casa del Poble deixà de ser un centre de detenció i tortura el 1937. Aleshores la Falange es va traslladar al Consolat de Mar, l’actual seu de la presidència del Govern balear. Finalitzada la guerra, l’antiga seu del moviment obrer a Palma passà a dependre de la Delegació Nacional de Sindicats (DNS). Posteriorment fou convertida en un centre de formació professional, dependent del Sindicat Vertical, amb el nom de Verge de Lluc. El 10 de març de 1962 moria March a Madrid arran de les ferides d’un accident de cotxe. Tenia 82 anys. Tretze anys després, una dictadura en descomposició li esbucava la seva “millor obra”. S’imposava la política de “terra cremada” per prevenir un retorn de l’edifici al moviment obrer lliure. Avui el solar espera ser absorbit per un procés galopant de gentrificació que està deixant Palma del tot despersonalitzada i sense memòria.

Francesca Bosch, la darrera Passionària de Mallorca

Malgrat la repressió de la dictadura, hi hagué certs partits polítics que, en la clandestinitat, no desistiren en la seva lluita antifranquista. El més actiu va ser el Partit Comunista. A casa nostra, el 1972 Francisca Bosch Bauçà en fou elegida secretària política. Es convertia així en l’única dona que dirigí una organització regional comunista a tot Espanya en l’etapa franquista. La seva figura actuaria de pont entre els comunistes illencs anteriors al 1936 i els joves activistes d’orígens socials i geogràfics molt diversos, sobretot els que arribaren de la Península, atrets pel boom turístic.

Bosch nasqué a Palma el 1932. A diferència dels dirigents tradicionals del PCE, era d’origen burgès. Mare de tres fills, el 1962 se separà del seu marit, una decisió gens comuna en la conservadora societat mallorquina de l’època. Aleshores es posà a treballar en feines diverses. Al cap d’un any ja ingressava en el PCE. Vinculada a Acció Catòlica, no es cansà de participar en nombroses tasques de caràcter benèfic en els barris obrers de Ciutat. A principi dels setanta també impulsaria la creació de Dones Democràtiques de Mallorca.

Dona d’una notable inquietud cultural, Bosch contribuiria a incrementar el compromís dels comunistes balears amb la lluita autonomista i amb la defensa de la llengua catalana. Gràcies a la seva encesa oratòria, seria coneguda com la nova Passionària de Mallorca. Era el sobrenom que ja s’havia assignat a una antiga companya de partit, Aurora Picornell, morta en esclatar la Guerra Civil.

Durant la Transició, Bosch es preocupà molt de reivindicar la memòria de la seva antecessora. Li dedicà unes emotives paraules en l’històric acte públic del PCE celebrat el 2 de juliol de 1976 al Teatre Balear de Palma. D’ençà de la mort del dictador vuit mesos enrere, aquell va ser el primer míting tolerat dels comunistes a tot Espanya. El 9 d’abril de 1977 el partit ja fou legalitzat. A l’horitzó més immediat hi havia les primeres eleccions generals del 15 de juny.

Aquella campanya electoral va ser molt intensa. El PCE realitzà prop d’un centenar d’actes en diferents indrets de tot Balears. El míting central fou el que es va fer a la plaça de toros de Palma el 24 de maig. Al costat de Santiago Carrillo, Bosch s’adreçà a 16.000 persones. Tanmateix, els comunistes només aconseguiren un 4,38% dels vots en el conjunt de l’Arxipèlag. A tot l’Estat, els resultats també foren molt decebedors. El 1978 Bosch seria reemplaçada per Josep Valero al capdavant de l’organització. Moriria el 27 de novembre de 1992. Tenia seixanta anys. El seu enterrament, al cementeri de Palma, va ser multitudinari.