Definitivament ja ningú es pren els superherois seriosament
La franquícia superheroica 'Venom' arriba a una tercera entrega bolcada a la creació de gags que sovint resulten forçats
- Direcció: Kelly Marcel. Guió: Kelly Marcel
- 109 minuts
- Estats Units (2024)
- Amb Tom Hardy, Juno Temple, Chiwetel Ejiofor i Rhys Iphans
Una de les meves expressions preferides de l’argot audiovisual és jump the shark (sí, “saltar el tauró”, tal com sona), una referència a una escena particularment lamentable de la sèrie Viviendo a tope que ha passat a definir el moment en què una obra creativa decau irremeiablement. Potser pel fet que el primer film ja resultava una aberració sorgida en el moment de màxima saturació del cinema superheroic, la franquícia de Venom va arribar a aquest punt de manera prematura, amb una segona entrega que abraçava el registre bufonesc que tradicionalment quedava reservat pels episodis terminals d’una saga (pensem, per exemple, en Superman IV), tot i que en les ments dels seus responsables segurament el referent era el desvergonyiment canallesc de Deadpool.
Venom: el último baile segueix aquesta pauta, retrobant el periodista caigut en desgràcia Eddie Brock i l’alienígena que habita el seu cos, i retornant-los a la seva dimensió després de la visita al multivers de Marvel. En aquesta ocasió el perill és detonat pel malèfic creador dels àliens simbionts, que pretén sortir del seu confinament còsmic i arrasar amb l’univers sencer. L’amenaça és prou seriosa, però el film sembla més interessat en els dards que es dediquen Tom Hardy i el seu viscós paràsit, i en organitzar gags que, en el millor dels casos, voregen el slapstick digital, però que sovint s’enfanguen en situacions tan forçades com la coreografia de Venom al ritme d’una versió accelerada de Dancing queen.
Podríem pensar que aquest és “l'últim ball” a què fa referència el títol, però en realitat es tracta d’un anunci del caire crepuscular del relat, que en els seus últims minuts imposa de manera inexplicable una càrrega emotiva per arrencar les llàgrimes dels fans, com si el salvatge i ultraviolent Venom fos un entranyable cosí d’E.T.. Ben pensat, aquesta ocurrència sí que té certa gràcia, encara que sigui involuntàriament.