Verdi i el destí, amb tota la força d'una gran òpera

Tot i la mala fama que arrossega, La forza del destino és una gran òpera. Sens dubte desigual, sense l’arrodoniment d’altres títols del Verdi de maduresa, però és una gran obra. Tanmateix, és una peça perillosa. I no tant per la llegenda negra que l'ha convertida tradicionalment en “la innomenable”: és un perill pels no pocs esculls musicals que conté i en els quals és fàcil estavellar-se. I també, és clar, per la impossibilitat de redreçar una història i un llibret que vistos avui resulten un insult a la intel·ligència. Per tant, la dificultat de posar-la en escena sense produir vergonya aliena és un fet. En aquest sentit, és meritori que l’espectacle que es presenta al Liceu (coproduït amb l’Òpera de París i vist a Barcelona per primer cop el 2012) no faci pujar els colors a la cara. Amb tot, no és ni de bon tros un muntatge rodó.

La transposició d’època (de principis del segle XVIII a la meitat del XIX) és un bon punt de partença, però algunes solucions del moviment escènic segueixen sense quedar ben resoltes. Verdi tenyeix de foscor –sense que s’arribi a l’obra mestra que serà Don Carlo/s– una història truculenta, amb referències al catolicisme hispànic, tenebrós, cosa que justifica en el muntatge de Jean-Claude Auvray les referències als monjos de Zurbarán o l’omnipresència d’un Crist gegantí crucificat (tot i que sense creu). El problema és que la cosa es queda en la pura forma, sense anar al fons. I, reconeixent que és difícil anar més enllà del que proposa el llibret de Piave –adaptat de la impossible peça d’Ángel Saavedra Don Álvaro o la fuerza del sino i del Wallensteins Lager de Schiller–, hauria anat bé una mica més d’imaginació.

Nicola Luisotti és un director d’ofici, que domina la partitura, i això es nota en el nervi que ha sabut imprimir a l’orquestra, sense oblidar el refinament marca de la casa. Amb tot, van haver-hi alguns desajustos en l’acompanyament de determinades veus. Bé el paper del cor (extens en aquesta òpera) i el rendiment del fossat instrumental, tant en el conjunt com en els passatges solistes de violoncel i clarinet especialment (bravo, Darío Mariño!).

Com sol ser habitual en les darreres temporades, el Liceu ha anunciat canvis de repartiment en aquest espectacle i en certa manera hi hem sortit guanyant. Anna Pirozzi és una verdiana pura, tot i que el paper de Leonora demana un caràcter més spinto i, a més, alguns aguts sonen una mica tibants. Brian Jagde és un tenor encertat per al rol d’Alvaro: el timbre és heroic, la veu surt ben projectada i la solvència presideix una prestació que guanyaria si els greus fossin més audibles. Baríton de manual, Artur Ruciński va ser el Don Carlo que tots esperàvem, mentre que el Padre Guardiano de John Relyea va tenir la rotunditat cavernosa pròpia del frare, al costat del sempre ajustat Pietro Spagnoli en la pell d’un mesuradament còmic Fra Melitone.

Correcta la Preziosilla de Caterina Piva (amb algun problema al final del Rataplan conclusiu del tercer acte) i ajustat el Calatrava de Giacomo Prestia, que presenta signes de decadència vocal, cosa que ha fet que quedés sota la pell del Marquès i no del Padre Guardiano inicialment programat. D’entre els comprimaris, molt bé la Curra de Laura Vila i el Trabuco de Moisés Marín. Al final, aplaudiments i ovacions (potser excessives) després de gairebé quatre hores de bona i “innomenable” òpera.