Capdepera.- Els components de Diabolus in Musica -la soprano Maia Planas, el tenor Antoni Lliteres i el baríton Pablo López-, acompanyats pel pianista David Mohedano i Lucía Sanchez exercint de mestra de cerimònies, no varen fer honor al nom de la companyia. El nom fa referència a un tríton, el qual propicia una dissonància que a l’edat mitjana consideraven malèfica i, per això, l’accepció, sens dubte i per bé, no casa amb el tarannà del grup. Ara i des de fa molt temps ja ni se’n parla, del satànic interval, però està bé el rescat de la llunyana llegenda, si més no per recordar com ha estat l’evolució dels pentagrames i les seves llegendes. El que pretén i aconsegueix Verding és fer un homenatge al gran compositor Giuseppe Verdi. I com diu Arturo Reverter també fent referència al mateix músic, quin millor homenatge que promoure i donar a conèixer la seva música. Els diabolus van una mica més enllà i fins i tot esbossen alguns dels trets més significatius de la seva existència. Una hora de Verdi és tan sols un aperitiu del que es podria dir de qui ha estat l’autor de més de vint òperes, cadascuna de les quals més famosa, coneguda i millor que l’anterior. La llista d’òperes és inabastable i, per tant, intentar fer una selecció consensuada dels hits que s’han incorporat a la història resulta gairebé impossible. La raó és senzilla, perquè, per qüestió de gustos i colors, segurament ningú no faria la mateixa.
El públic tria
Verding és un tast prèviament elaborat, però qui tria finalment és el públic. És a dir, la decisió del repertori definitiu correspon fer-la al respectable. Els protagonistes, després de l’ Obertura de La Traviata, van contant la vida de Verdi i de sobte ofereixen dues possibilitats: si Labbra di fuoco, de Falstaff o Un di felice, eterea, de La traviata, i aleshores que el pati de butaques dictamini quina de les dues àries vol sentir i escoltar. Després arriba el torn del Credo, d’ Otello, o Per me giunto è il di supremo, de Don Carlo. Per a l’ocasió, l’elegida va ser la primera; una precisa, preciosa i diabòlica declaració de principis del malvat Iago, que és en realitat el protagonista. I així successivament, fins a arribar al Brindis amb què conclouen l’espectacle després de vuit opcions i poc més de dotze interpretacions. Podria haver estat un altre brindis, com també expliquen amb gràcia, fluïdesa i l’esperit divulgatiu, que no es perd ni un sol instant de la funció. I per si un cas els espectadors no han “triat” del tot bé, ells hi posen la passió que els mou i, per exemple, no varen voler que ens quedéssim sense escoltar una altra declaració de principis com és L’onore, de Falstaff. No hi manquen àries de Rigoletto, Macbeth, Il trovatore, Aida … Un petit festival Verdi, molt pedagògic, que pot créixer en tots els sentits i fins i tot anar canviant. Un collage operístic amb Verdi com a coartada que de ben segur pot servir de primer graó per conèixer en viu i en directe les excel·lències d’un gènere que podria semblar inaccessible, però que amb la porta que obren els Diabolus in Musica queda clar que no ho és gens. L’òpera a l’abast del gran públic, tot just amb un croma que crea unes suggestives imatges que li donen bons resultats estètics, un piano a les ordres de Mohedano i la seva habilitat per acompanyar unes veus que sens dubte figuren al top ten local i el treball de Joan Fullana, que posa el ritme idoni a la dramatúrgia per convertir-ho tot plegat en un espectacle interessant i entretingut.
PS.- De ben segur que no sortírem sabent-ho tot sobre Verdi, però sí que ho férem amb moltes més ganes de conèixer-lo una mica més.