Una proposta aclaparadora de La Veronal, visualment i sonorament

Marcos Morau ha obert la caixa màgica de la memòria travessada per la fantasia i el talent en una proposta escènica visualment i sonorament aclaparadora. Un espectacle d’alta intensitat de moviment i de gran diversitat d’accions habitades per una mena d’evocacions de personatges de còmic japonès i tot plegat embolcallat en un espectacular disseny de llums i una banda sonora d’enorme protagonisme.

Firmamento és una mirada al passat i al futur. La mirada del món en el qual encara ens agradava jugar. D’aquí el moble musical, digne de CaboSanRoque, que presideix la barroca primera part de la proposta. Els habitants juguen amb els tambors, amb la llum, amb les baquetes... en una escena molt dinàmica però fosca que afavoreix els contrallums. I al futur, quan neix el nen galàctic que iniciarà el viatge fins a les estrelles, fins a Déu i més enllà per tornar finalment a la casa i a les muntanyes del seu passat. Roda el món i torna al Born.

És un món que canvia quan l’espai escènic (de Max Glaenzel) es mou. La pantalla retrocedeix i apareix una segona caixa màgica. Un altre escenari, totalment blanc, amb un tòtem que recorda un dominant aparell de televisió, en una escena amb més ball, més austera també.

Marcos Morau ha dit que aquesta proposta volia acostar la dansa als adolescents. No sabem si se'n sortirà. Diria que, per motivar-los, Morau ha revisat la seva memòria de l’adolescència en la confiança que hi hagi elements que coincideixin amb altres adolescències més contemporànies. I és que, a la fi, la insostenible lleugeresa de l'adolescència, parafrasejant Milan Kundera, es reprodueix d’una manera o altra generació rere generació.

Firmamento és un gran espectacle en el qual crec que cal ressenyar tant la feina dels ballarins (Àngela Boix, Jon López, Núria Navarra, Lorena Nogal, Marina Rodríguez, Shay Partush) com el brillant treball sonor de Juan Cristóbal Saavedra, músic habitual en les creacions de La Veronal. Un treball de moltes capes amb forta presència electrònica, però que fa l’ullet a temes de famoses pel·lícules per a adolescents i amb el suport de la música de Laurie Anderson, que, és clar, cap adolescent deu saber qui és.