La versatilitat de Nathy Peluso llueix a Pedralbes

Nathy Peluso

Festival Jardins de Pedralbes. 30 de juny del 2021

Amb la col·lecció de concerts amb localitats esgotades que col·lecciona, sembla clar que és la cantant del moment. I no només pel ritme d'entrades despatxades, també per l'excitació de la marabunta que la segueix. En el primer dels tres recitals que Nathy Peluso farà força seguits al país (dues dates a Pedralbes i divendres al Vida Festival de Vilanova i la Geltrú), el públic semblava buscar en ella un alliberador. La generació que tot just ha acabat els exàmens i fa cua per trobar torn per vacunar-se poblava una mar de cadires, a crits i sorollosos cops de peu a terra. Normal, era el seu moment després de mesos d'opressió física i mental. La sortida en tromba de Peluso a l'escenari confirmava que és la líder que necessitaven. L'enèrgica cantant argentina no destaca entre tot el ramat urban perquè sí: el discurs, l'estètica i la concepció d'espectacle està un punt per sobre de la resta.

Agressiva, reptadora, elèctrica i extremadament física. Nathy Peluso arrasa quan fa aquest personatge. Potser una mica sobreactuat? Segur, sona quasi autoparòdic sentir-la parlar amb accent de Puerto Rico, però és el que toca i ho fa molt bé. A Pedralbes va aparèixer amb Célebre de sortida, practicant mirada bèl·lica i mentre la seva infinita cabellera flotava en l'aire gràcies a dos ventiladors. "En el pecho no hay quien me dispare / Me cuida la fuerza de los mares", cantava amb magnètica violència. I a sota embogint, esclar.

El concert de dimecres va esdevenir una batalla entre vigilants i públic per aconseguir ballar sense que et caigués una reprimenda. Era en aquests moments d'eufòria col·lectiva que entenies per què els concerts de Peluso funcionen una mica a estones. Ningú dubta que és una artista extremadament versàtil, que coneix i controla el llegat i codis de la música negra i llatina, però tants viatges d'estil no sempre et mantenen dins del concert. Els millors moments a Pedralbes van coincidir quan va treure la llengua viperina a passejar: Sana sana, una cançó que mira de reüll a les instrumentals dels Neptunes i Timbaland i en l'empenta final de La sandunguera i Nasty girl, un rotund himne generacional. I van funcionar tan bé perquè són les seves millors cançons i el rap amb ànima pop és el que sap fer amb més brillantor.

D'entremig Peluso va navegar amb valentia, sense coristes ni ballarines, entre moments salsers d'ecos Fania, el R&B i el soul i es va permetre el luxe d'acabar amb un solo de guitarra de dits amfetamínics més propi d'un concert de hard rock. Té un carisma desbordant, evident talent i l'acompanya una banda boníssima, però fa la sensació que vol fer i mostrar massa coses en poca estona. El públic, encara que sobreexcitat, sempre és sobirà i t'indica quin és el camí a seguir. En el cas de l'argentina, sembla evident que com més física, enfadada i entregada a la tradició hip-hop, millor.