Els versos que varen despertar els poetes illencs

PalmaTot té un principi, encara que moltes vegades no és fàcil fer memòria. L'exercici és estimulant: quina va ser la primera cançó que vau aprendre de memòria? On éreu, el dia de la vostra primera besada? Quin va ser el primer poema que us va travessar com un llamp? Com cada any, dia 21 de març és el Dia mundial de la poesia. El celebram amb nou poetes de les Balears que treuen la pols al calaix dels records i confessen els autors, poemes i versos pels quals senten delit.

Desvirgar-se amb Brossa i Estellés

L’escriptor, traductor i poeta Jaume C. Pons Alorda sap perfectament després de quins poemes va decidir que també volia escriure versos. “Vaig desvirgar-me amb Eclipsi, de Joan Brossa, i No escric Èglogues, de Vicent Andrés Estellès. Va ser gràcies a Margalida Pons, que ens els va dur a classe de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada quan jo era alumne de Filologia Anglesa”, recorda Pons Alorda. Diu que en aquells temps ja havia escrit contes i havia intentat arrancar algunes novel·les, però que després de descobrir aquells poemes, un de narratiu i l’altre visual, va veure que també “volia anar per aquell camí”. 

Després d’aquella primera trobada profunda amb la poesia, l’escriptor dels poemaris Mil súmmums i Riu, bèstia (entre tants altres títols) confessa que dorm ben a prop dels llibres d’Andreu Vidal, especialment del Llibre de les virtuts: “Crec que és el volum que més vegades he llegit i rellegit”, diu. No és l’únic, però, que l’acompanya: també té a mà, sempre, Lovely, d’Antònia Vicens, del qual destaca el poema 'La meva primera llibreria': “És un dels que més he llegit en veu alta i que més m’han acompanyat durant la meva vida”, apunta. Pons Alorda no oblida un poeta internacional a què sempre torna: Pier Paolo Passolini. Menciona el llibre Poema en forma de rosa, traduït per Xavier Valls. 

Un poema fonamental? 'De rerum natura', d’Àngel Terron. 

“Milers de diminuts / organismes morts”

“El meu interès per la poesia va venir amb la lectura de l'obra d’Andreu Vidal, gràcies a un llibre que rodava per la biblioteca de casa. En general, la seva poesia em va despertar molta curiositat, entre altres coses, perquè era molt diferent de la que havíem llegit a escola”, explica Laura Torres Bauzà, autora d’Els temps últims i L’inhabitable. Sap ben bé quins versos li van fer espurnejar els ulls: "La mar brilla / perquè milers de diminuts / organismes morts / suren en la seva superfície”. 

És per això que Andreu Vidal és un dels poetes que sempre són a la seva tauleta de nit. N’hi ha més, però: “És difícil dir un poema específic, però m'agrada i m'ajuda tornar, de tant en tant, als versos de poetes com Antonina Canyelles, Antònia Vicens, Mireia Calafell i Xavier Mas Craviotto”.

En alguns casos, la lectura d’alguns poemes li ha deixat marca. Entre aquests hi ha 'Dafne', de Mireia Calafell; 'Satisfaccions', de Bertolt Brecht, i un poema d'Irene Solà, dins del poemari titulat Bèstia, que acaba així: "Quan mates un mosquit, / la meitat de sang és teva".

Un nin en un casino llegint Neruda

El primer que li ve al cap és Bécquer, però tot d’una rectifica: “Quan era un nin petit anava amb mon pare al casino del meu poble. Allà hi havia una sala de lectures molt gran plena de diaris. Em deixaven els diaris per llegir, retallar… I en aquella època hi sortia molt Neruda. Fixa’t, era comunista i estic parlant del temps de Franco”. Ho explica el menorquí Ponç Pons. Ja s’havia familiaritzat amb Neruda durant les visites al casino, i el reconeixia als diaris per la fotografia en què sortia amb una gorra; “Un dia vaig llegir un poema que deia 'Sucede que me canso ser hombre. / Sucede que entro en las sastrerías y en los cines'... [Es refereix al poema 'Walking around']. Jo era un fiet de nou anys, però la imatge d’aquell home i aquest poema van ser un trasbals, per a mi. 

Tres poetes que sempre el fan sentir com a casa són Neruda, Pessoa i Yorgos Seferis; però també els Quatre quartets de T.S. Elliot i l’obra completa de Robert Frost. “Fins que no vaig ser major d’edat no vaig llegir mai en català perquè no vaig poder. En vaig haver d’aprendre pel meu compte, a llegir i escriure en català”, recorda. 

Un poema que l’ha marcat profundament és 'La herida oculta', de Lucreci; d'obres també en destaca: el llibre sencer Canto general, de Neruda, i La comèdia, de Dant Alighieri: “És una obra cimera. Això de 'divina' 'li ho van posar després”.    

Punt i principi: un treball a l’institut

Des del mes de desembre pot dir que és la primera autora illenca que guanya el premi Francesc Garriga de poesia, amb l'obra Som aquí. Jèssica Ferrer és professora, i sap quina importància té aquesta figura en els més joves. Ho sap perquè ella va ser alumna, i va ser a l’institut que va començar a enamorar-se de la poesia. 

“Havíem de fer un treball de la Generació del 27, i el poema 'Sin libertad', de Manuel Altolaguirre, va ser el primer que vaig llegir de l’antologia que ens van deixar. Aquell va ser el primer treball de poesia que vaig fer, i l’experiència de fer-lo va ser el que em va apropar més a la poesia. Vaig veure que era un art que comunicava directament”, recorda. Aquest cap de setmana passat, Ferrer ha estat escollint poesia per ensenyar-la als seus alumnes: “ Vull intentar generar alguna cosa semblant al que em va passar a mi en ells”, diu. 

Després d’això han vingut molts poemes, moltes lectures. En destaca tres, de poemes que l’han marcada: 'Interpreta'm', de Mireia Calafell; 'Gaspar hauser núm. 2', de Blai Bonet, i 'Epíleg', dins Mort d'un Aviador Tartamut, de Lucia Pietrelli. 

Jèssica Ferrer no s’oblida de dir els versos que sempre té presents i que guarda bé a la tauleta de nit: "On quedar-me, si no soc" més que un arbre d'aèries arrels", de Joan Vinyoli, i "Voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig", de Marià Villangómez. 

Explorar els límits

Jeroni Mas Fiol va guanyar, el mes de novembre, el V Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra. Ara acaba de sortir el poemari, Castigar la fera. Per rebobinar la pel·lícula dels records no ha de fer tanta feina com altres poetes que surten en aquest article: "El primer poema que record que em va tocar la fibra va ser 'La vaca cega'de Joan Maragall. Vàrem fer el Modernisme a l'assignatura de català i em va fascinar el símbol lleig de la vaca i com podíem ser tots nosaltres. Sí, ja sé que és molt típic", diu; segur que no és l'únic que té com a primer poema aquest de Maragall.

Hi ha dos llibres a què sempre torna, que sempre té rondant a prop: El jove, de Blai Bonet, "una experimentació dels límits de la joventut i de la seva espiritualitat", i Llibre de revelacions, de Laia Llobera, ple de pàgines que contenen "una mística molt íntima i fràgil", descriu.

És Blai Bonet qui firma el poema que el va travessar com un llamp: 'Company d'habitació'. També menciona, però, el poemari Els temps últims de Laura Torres Bauzà. "Totes dues obres em varen fer veure que la poesia anava d'explorar els seus i els meus límits", confessa.

De Lleida a la bella Itàlia

Nora Albert va néixer a Lleida, així que el seu primer acostament a la poesia va ser a través de Màrius Torres, mort a 32 anys per tuberculosi. Albert llegia i rellegia els versos del jove poeta en l'edició Poesies que va editar Joan Sales.

Després va arribar als clàssics de la literatura catalana i els clàssics francesos com Baudelaire, Verlaine i Rimbaud, i més endavant va flirtejar amb poetes de Rússia com Marina Tsvietáieva i Osip Mandelstam, però també es va amarar de l'obra de Borges.

"Com a feminista i com Maria Mercè Marçal -una autora que estim- m'ha interessat molt la recuperació genealògica d'autores, o sigui que he començat a llegir autores com Adrienne Rich, Sylvia Plath, Ann Sexton i Felícia Fuster, entre d'altres. I més recentment les autores que he traduït de l'italià al català perquè m'han fascinat, com Alda Merini, M. Grazia Calandrone, Antonella Anedda, Antonia Pozzi i Amelia Rosselli", explica.

Diu que com que els poetes solen llegir molta poesia, no té un poema o un llibre preferit, perquè va llegint "gran part dels que surten -molts!-". Però sucumbeix a la pregunta: "Una autora de culte, per a mi, és María Zambrano i, en especial, Claros del bosque.

Blai Bonet, "evidentment"

"La meva porta d'entrada a la poesia va ser Blai Bonet, evidentment", diu amb claredat Pau Vadell, poeta i editor. Assegura que va començar a llegir autors propers, i en troba el motiu: "A l'institut hi havia Antoni Vidal Ferrando, que sempre ens va acostar aquest tipus de figures". Bonet és, també, un dels autors a què sempre torna i que té a la tauleta de nit, que comparteix amb Francesc Garriga i Lucia Pietrelli.

De Bonet també és el poema que més l'ha marcat, un poema que és un Llibre: El poder i la verdor. "És un dels que m'ha trastornat més i capgirat la veu poètica, és un excés constant i una font impactant", explica Vadell. Així mateix, com a mestratge, parla de Francesc Garriga: "Era un dels primers a veure llibres que molts dels joves escrivíem i ens anava corregint i fent recomanacions".

Poemes que són casa

Va ser estudiant altres poetes que Lucia Pietrelli es va trobar amb un poema d'amor de Jaques Prevert, 'Les enfants qui s'aiment'. Ella, però, el va descobrir en italià: 'I ragazzi che si amano'. "Va ser màgic trobar les paraules perfectes per descriure el moment que jo estava vivint, especialment en l'adolescència. És màgic sempre que un poeta diu tan bé coses que has sentit, et fa sentir molt a casa amb la seva manera de contar els sentiments, les emocions o un paisatge", conta.

'Maria Magdalena', de Blai Bonet, és el poema de tauleta de nit de Pietrelli. I dos poemes que l'han marcat són 'Ho sceso, dandoti il braccio, almeno un milione di scale', de l'italià Eugenio Montale; i 'La vita è… ricordarsi di un risveglio', de Sandro Penna.

Gràcies a un calendari de l'OCB

"Mira-la aquí devora, correcta i ben a punt, com de per riure, aquesta petita cosa, humil, sense importància, això tan simple, tan sabut: la mort", recita Pere Antoni Pons. No recorda el títol del poema (és 'Hivern'), però sí que diu que era de Josep Maria Llompart. "Estava reproduït en un calendari de l'Obra Cultural Balear. El vaig llegir mig per casualitat, quan devia tenir 13 o 14 anys, i va ser el primer poema que em va commoure", explica l'autor de Dilema d'energies.

Comença a parlar dels poemes qu té a la capçalera del llit, i torna a posar-se a recitar: "Pels vespres blaus d’estiu aniré pels conreus, / picotejat pels blats, sollant l’herba menuda. / Somniós, sentiré la frescor sota els peus, / deixaré el lliure vent banyar ma testa nua. / No pensaré en res, no parlaré per res, / mes l’amor infinit m’inundarà l’entranya. / I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix després, / feliç, per la Natura -com amb una companya". És un poema de Rimbaud, 'Sensació', traduït per Joan Brossa, que vaig llegir amb 16 o 17 anys i que m'ha acompanyat des de llavors, és d'aquells que et saps de memòria.

Últimament, els versos que han marcat Pere Antoni Pons els firma Charles Simic, poeta nascut a Belgrad el 1938 i resident als Estats Units des dels 15 anys. Són a les pàgines del títol Hotel insomni.

Però encara hi ha una lectura que va fer ja com a lector fet i treballat que el va impactar: el Llibre de benaventurances, de Miquel Àngel Riera. "És una poesia sensual, però amb un estil molt contundent, emotiu sense ser sentimentalista, intel·ligent i moral que fuig de la cosa fàcil i confessional".