'Vesper': cataclisme apocalíptic i barbàrie a la gran pantalla

El concepte world building fa referència a la voluntat de definir amb detall totes les dimensions de l’univers d’una obra de ficció. Una ambició que enriqueix i dona complexitat a projectes serials i de gran recorregut, però que també corre el risc de desdibuixar la narrativa, dedicant més pensaments al que hi ha més enllà de l’horitzó que al que es té davant dels ulls. Aquest és, justament, el problema de Vesper. El món que han concebut Kristina Buozyte i Bruno Samper té un potencial fascinant: un paisatge apocalíptic de tecnologia biològica i barbàrie, on un cataclisme mediambiental ha fet retrocedir la societat a la foscor d’una nova edat mitjana. La natura mutant i desbocada omple la pantalla d’espores i fongs, quasi com si es tractés d’una traducció a imatge real de l’imaginari dibuixat per Hayao Miyazaki a Nausicaä de la Vall del Vent, mentre que altres situacions semblen sorgides de les pàgines de la revista Metal Hurlant. Però la contextualització d’aquest escenari no té final, sobrecarregant i encallant un relat amb pocs personatges i localitzacions, protagonitzat per una adolescent que viu en una cabana al bosc amb el seu pare malalt, amb el qual es comunica a través d’un dron que actua com els seus ulls i boca, i que dona refugi a una noia fugida de les sofisticades ciutats on viuen els benestants. Aquestes metròpolis són l’inaccessible fora de camp de la història, i en certa manera somatitzen el problema que fa de Vesper una experiència frustrant, massa conscient que no pot mostrar tot el que vol. Buozyte i Samper perden de vista l’evocació i roden com si tinguessin entre mans una franquícia èpica en comptes d’una sèrie B, condemnant la pel·lícula a ser el dilatat pròleg d’una aventura que segurament mai arribarà.