Vespres d'Arnadí a Torroella de Montgrí: el triomf de la bellesa eterna

En el segon concert de la programació del Festival de Torroella de Montgrí, el conjunt català Vespres d’Arnadí, acompanyat d’un elenc extraordinari de solistes, ha protagonitzat una vetllada barroca de molta altura, amb una exquisida versió de l’oratori Il trionfo del tempo e del disinganno , de G. F. Händel.

Händel va compondre aquest magnífic oratori –el primer del seu catàleg– el 1707, amb tan sols 22 anys, poc després que el Papa prohibís la producció d’òperes paganes pel seu to excessivament ociós i desenfrenat. Sobre el paper, és una peça sacra de temàtica devota, tal com manaven els cànons eclesiàstics, però, tanmateix, malgrat la censura papal, la partitura no dista gaire de l’estil virtuós i teatral d’una òpera, amb una trama intrigant que encadena àries i recitatius frenètics, mantenint un fort sentit dramàtic en tot moment. De fet, dins del torrent musical de l'obra, que el conjunt d’intèrprets va fer brollar a Torroella amb molta energia, sota l’atenta i experta direcció de Dani Espasa, és fàcil reconèixer, en tota la seva esplendor original, àries famoses que el compositor, més tard, va reescriure per a les seves òperes. N’és un exemple la preciosa melodia de Lascia la spina, interpretada deliciosament per Núria Rial, coneguda per la seva adaptació posterior a l’òpera Rinaldo.

Inspirat en els versos de Petrarca, l'oratori narra una batalla intensa i aferrissada entre dos bàndols, el del Plaer, símbol del desig terrenal, i el del Temps i el Desengany, ideals de virtut intel·lectual, que es conjuren per seduir la Bellesa, que es debat a banda i banda. Al final d'aquesta contesa, que els solistes s'esforçaven a portar a escena amb gestos i mirades, com no podia ser d’altra manera, triomfa, amb un passatge final delicadíssim i excels, el sentit de la vida pura, casta i espiritual.

Escrits originalment per dos castrati, a l’Espai Ter van assumir els papers de Belleza i Piacere les sopranos Sunhae Im, de veu àgil i lleugera, un pèl estrident en els aguts, però rapidíssima en la coloratura i sublim en l'emotiva intervenció final; i Núria Rial, amb un timbre poderós i dolç a la vegada. El tenor Juan Sancho també va jugar les seves cartes com a Tempo amb una projecció vibrant i puixant; mentre que el contratenor Xavier Sabata (Disinganno), especialista en el repertori händelià, va lluir especialment, amb el seu gust pel gest, l’entonació i un fraseig lluminós, protagonitzant els moments més expressius de la nit.