Vetusta Morla: "La sanitat pública ha de ser defensada a qualsevol preu"

BarcelonaEls festivals eren un dels hàbitats naturals de Vetusta Morla. Precisament per això mateix, el grup de Tres Cantos porta sense pujar a un escenari des del 8 de març de l'any passat. La pausa acaba aquest dijous al Vida Festival de Vilanova i la Geltrú, on Vetusta Morla comencen gira. El retorn és ben especial perquè podran fer un concert ben bé com els d'abans, amb el públic emmascarat però dret i sense haver de guardar la distància de seguretat; això sí, després de passar un test d'antígens. En parlem telefònicament amb Juanma Latorre, guitarrista i compositor de Vetusta Morla.

¿Esteu bé?

— Sí, tots bé de salut. Cap de nosaltres ha patit el covid. Alguns familiars propers sí, però per fortuna sempre amb final feliç. Des del punt de vista sanitari som uns grandíssims afortunats.

El primer concert de la vostra gira és molt especial: al Vida, un dels pocs festivals d'aquest estiu que serà com els d'abans, amb el públic dret i sense guardar distància profilàctica. ¿Representa una responsabilitat extra?

— Et mentiria si no et digués que tenim una mica de responsabilitat a les espatlles, de la mateixa manera que quan vam fer l'últim concert, el 8 de març del 2020, a l’Auditori del Fòrum, i tot just una setmana després es va tancar el país. Sí que et queda aquesta responsabilitat, però també tenim confiança total en la manera com es fa el Vida. Més que res perquè ja ha estat testat amb anterioritat i, per tant, sabem que es fa amb un respecte total i absolut per la salut pública i per la salut personal de cada un dels assistents al festival. És impossible no sentir una mica de responsabilitat, atès que la situació ha sigut molt greu, però al mateix temps amb la confiança que s'està fent molt bé. No representa cap perill i és una manera de retrobar-nos amb la música i amb la vida, que és una cosa que comença a ser molt necessària.

¿Vau estar pendents de l'assaig clínic de la Sala Apolo i del concert pilot de Love of Lesbian al Palau Sant Jordi?

— Sí, ho hem seguit molt de prop, i ho hem celebrat com gols del nostre equip quan anaven sortint els resultats. Ho hem seguit molt de prop i amb molta il·lusió.

¿El repertori del Vida serà diferent del de la resta de la gira?

— Sí, serà una mica diferent. El del Vida Festival serà més rocker, més explosiu, més de festival i extravertit. Després tenim els concerts al Teatro Real de Madrid, amb les convencions pròpies dels teatres. I la resta són molt semblants: aforaments similars i a l'aire lliure, però asseguts i amb distància de seguretat.

Com ha afectat la pandèmia a Vetusta Morla? Per exemple, econòmicament.

— Doncs ha suposat moltes coses negatives, i alhora també algunes de positives. Econòmicament ha sigut difícil. Per als músics de rock acostumats a tocar en festivals d'estiu i en sales de concerts les principals fonts d'ingressos són els directes, i la pandèmia ha suposat una aturada dràstica i brutal dels ingressos. Som gent molt afortunada i al mateix temps estalviadora, i hem pogut aguantar un any i mig sense ingressos. A més, tenim el nostre propi segell, amb gent que tenim contractada, i hem aguantat el tràngol a pulmó, sense ERTOs. Però, honestament, aquesta reactivació dels concerts és més oportuna que mai. Econòmicament ha sigut difícil per a tothom, i nosaltres no serem els que es posaran a la primera fila de la queixa perquè tenim molta sort i veníem amb molta embranzida.

¿I creativament? ¿Aquesta pausa ha suposat un replantejament artístic?

— Sí, creativament ha sigut molt positiu, perquè la dinàmica habitual d'una banda de rock i el mateix cicle industrial no deixa espai per a la reflexió i per trobar la possibilitat de transformar-te una mica, perquè estàs dins la roda de "disc-gira-disc-gira". Hem trobat un espai i d'alguna manera ha sigut com quan ficaves monedetes en les màquines de videojocs: ens ha donat molts crèdits des del punt de vista musical i creatiu. Ens hem vist forçats a assajar diferents maneres de compondre i de relacionar-nos entre nosaltres com a músics, la qual cosa ens ha portat a fer servir diferents eines musicals i a trobar nous timbres, nous sons, noves maneres de compondre, noves estructures de cançó. En aquest sentit ha sigut molt refrescant. Però en el pla econòmic la cosa ha sigut negativa perquè la pandèmia ens va deixar un disc als llimbs, Canciones dentro de canciones, i va tallar una gira de teatres amb una escenografia molt especial que ens feia molta il·lusió.

Canciones dentro de canciones ja representava el final d'una etapa, oi?

— Totalment. Representa el final d'una era. Llàstima que fos així, tan abrupte. Abans de la pandèmia ja existia aquesta idea que necessitàvem replantejar coses, obrir una nova etapa i parlar de noves maneres de funcionar. En aquest sentit l'aturada forçosa, que no el virus, ha jugat al nostre favor per poder tancar una etapa i obrir-ne una altra sense la pressió de la urgència.

En un any sense gires internacionals, el grups locals han guanyat pes en les programacions musicals...

— I tant de bo passi també l'any que ve. Ha sigut un efecte col·lateral positiu: mirar una mica més el que tenim aquí i valorar-ho, que és una cosa que les bandes i els artistes sempre hem reclamat, sobretot en l'entorn dels festivals, on de vegades es produeixen situacions estranyes; hi ha grups nacionals que congreguen més gent i més entusiasme que altres grups internacionals, però això no es veu reflectit ni en les vegades que se’ls contracta ni en els caixets que se'ls paga. No vull dir que vulgui que desapareguin els artistes internacionals, perquè tots volem gaudir-ne, però sí que caldria valorar una mica més les bandes d'aquí. Apujar-les un esglaó de categoria en els festivals no només està bé sinó que afavoreix que en el futur l'escena perduri, perquè així els que venen després tenen referents importants.

Durant el confinament vau impulsar la cançó Los abrazos prohibidos, dedicada a valorar el treball del personal sanitari. Com va sorgir?

— El poeta Benjamín Prado va fer un poema col·lectiu per posar en relleu el treball de tots aquests herois i heroïnes que van donar la cara per tots nosaltres i van arriscar la seva pròpia vida. Va demanar a diferents poetes, escriptors i músics que aportessin el seu vers a aquest poema col·lectiu. Un d'ells va ser Guille Galván, de Vetusta Morla, que quan el poema va estar acabat va proposar fer-ne una cançó al Benjamín. El Guille ens ho va explicar i ens vam posar a treballar a distància, perquè era la part més dura i fosca del confinament. Des del punt de vista emocional va ser increïble. Jo estava vivint a casa del meu germà, perquè ell i la meva cunyada són metges i amb el covid i els torns a l'hospital no podien tenir cura de la família. La meva dona i jo ens vam mudar a casa seva per cuidar les filles. Érem allà, el Guille m'enviava les veus dels artistes que arribaven i jo anava muntant el puzle amb l'ordinador. Va ser una experiència molt emocionant i molt bonica, dins de l'origen tan tràgic de tot plegat. Almenys en vam treure una mica de bellesa i d'unió, que és una de les coses que més m'emocionen de Los abrazos prohibidos.

¿Tenir familiars metges t'ha aportat una perspectiva diferent sobre el que ha passat?

— No sé si una perspectiva diferent de la que tingui qualsevol que hagi pogut estar pendent de les notícies, però sí que més propera. A part del meu germà i la meva cunyada, el meu oncle és metge d'atenció primària i va ser dels primers que va emmalaltir; l'únic ensurt que hem tingut va ser amb ell perquè va emmalaltir molt aviat i amb molta càrrega viral perquè no hi havia equips de protecció. Tenir metges a prop et dona la perspectiva del sacrifici que fan, i de la tremenda ingratitud a la qual s'han d'enfrontar per part de l'administració i de vegades fins i tot per part dels ciutadans. En aquest sentit sí que hem tingut un balcó privilegiat de com el personal sanitari s'ha sacrificat, ha donat la cara i s'han comportat com herois, igual que ha passat en altres àrees professionals com bombers, policies, transportistes i el personal que ha treballat en mercats i supermercats. El que jo he tingut a prop han sigut els metges, i que arribessin a casa després de fer la feina a l'hospital i no poder abraçar les nenes... És que arribaven a casa després d'estar tot el dia a l'hospital amb bosses d'escombraries lligades al cos amb cinta aïllant perquè no hi havia equips de protecció. Si abans de la pandèmia ja ho teníem clar, havent viscut això tan de prop, encara més: la sanitat pública ha de ser defensada a qualsevol preu i ha de tenir tots els mitjans que la nostra societat pugui permetre perquè realment és una primera línia de defensa que s'ha notat que ha estat una mica desemparada.

—