Miriam Garlo i Álvaro Cervantes: "Veure un cinema sencer aplaudint en llengua de signes és molt emocionant"

BarcelonaImpulsada per l’èxit recent al Festival de Màlaga i el seu pas per la Berlinale, Sorda arriba aquest divendres als cinemes convertida ja en una de les pel·lícules de l’any. Eva Libertad retrata una història d’amor preciosa, que es transforma quan la parella decideix tenir un fill. El fet que ella sigui sorda i ell sigui oïdor —extraordinaris Miriam Garlo i Álvaro Cervantes, premiats a Màlaga— ho condiciona tot: la reacció dels avis, dels amics, fins i tot dels metges, i torna a col·locar la protagonista en l'eterna lluita contra les barreres de la societat. Com es comunicaran els pares amb la filla? La directora aconsegueix que la sensació de vulnerabilitat traspassi la pantalla en les situacions més tenses —com l’escena del part— i amb alguns sorprenents jocs sonors. Miriam Garlo, germana de la directora, és la primera actriu sorda que protagonitza una pel·lícula espanyola i Sorda és la primera pel·lícula de l'estat del tot accessible per a sords. Fem l’entrevista amb l’ajuda d’un intèrpret de signes per signar les meves preguntes; tot i que Garlo llegeix els llavis i parla perfectament, sempre signa les respostes.

El títol, Sorda, és molt directe. En un moment en què arriben al cinema personatges i realitats fins ara silenciades, era el moment que la sordesa sortís de l’armari?

— Miriam Garlo: Sí. La situació que ara mateix té la comunitat sorda a Espanya és encara de molta discriminació, molt retard, molta falta d’accessibilitat. S’ha normalitzat el fet que les persones sordes són invisibles i s’ha de treballar perquè no ho siguin. Esperem que aquesta pel·lícula hi ajudi i comencem a prendre decisions per canviar la situació. El títol és molt important. És en majúscules, en gran, perquè històricament se’ns ha dit "sords" com una cosa negativa i en aquesta pel·lícula ens reapropiem de la paraula, que tenia un punt de vista pejoratiu, i la col·loquem en un lloc d’empoderament.

La parella protagonista està formada per una sorda i un oïdor. A la pel·lícula, els pares d’ella semblen feliços perquè hagi trobat un nòvio oïdor. Ho viuen com un èxit?

— M.G.: Jo no ho veig com un èxit, sinó que senten la necessitat de tenir el control sobre el vincle amb la filla. Vols que el gendre sigui oïdor perquè tu ets oïdor i la confiança serà més forta. Si el company també és sord, poden fer un món particular i propi on la teva inclusió com a progenitor pot ser més difícil, i a qui li costarà més és a tu com a oïdor.

El cor de la pel·lícula és el moment en què apareix la criatura. El que seria un camí de felicitat és més aviat d’angoixa perquè la pregunta de fons sempre és si serà oïdora o no.

— M.G.: Per a l’Àngela, la preocupació és que la criatura estigui sana. Que sigui sorda o oïdora no és un problema. Però, esclar, qualsevol mare el que vol és un vincle fort i consolidat amb la seva criatura. Per tant, està en l’ambient veure què passarà i com reaccionarà tant la mare com el pare.

— Álvaro Cervantes: A l’Héctor evidentment li fa por que la seva filla sigui sorda però, d'altra banda, també ho accepta. Igual que la parella funciona, si tenen una filla sorda hi posaran tots els mitjans perquè estigui bé i sigui feliç.

En aquell moment s’esquerda alguna cosa?

— Á.C.: Comencen a veure's les turbulències que poden arribar, perquè fins aquell moment havien quedat en una bombolla i una harmonia perfecta. Comença a aflorar la individualitat.

— M.G.: No es trenca res, però sí que la situació fa que comenci una mica la desconnexió entre els dos personatges, com en qualsevol parella, això pot passar i la situació pot ser una altra. Una parella d’amor consolidat, fort, requereix molta cura contínua i molt feedback per estar entenent-se en tot moment.

Els futurs avis veuen l'embaràs com un problema. Els sords han de batallar sempre contra el paternalisme?

— M.G.: Tots els dies, tota l’estona. Hem d’estar sempre adaptant-nos a la societat i entenent sempre la situació dels altres. Ocupem el lloc que la societat ens diu que ens pertany, que sempre és una mica per darrere, a la part final de la cua.

L’Ángela veu que es podria repetir el trauma de la dificultat de comunicació que arrossega ella amb la seva mare.

— M.G.: Sí, aquest trauma hi és, és inevitable que el tingui i no vol que torni a passar una altra vegada amb la seva criatura. Però el que li fa mal a l'Ángela és que, una altra vegada, hagi de tornar a bregar amb la situació d'enfrontar-se a una societat oïdora que li va dient "no ets bona mare perquè ets sorda" i la situa en una situació de pobreta, d'ui, quina llàstima. Tot això és una cosa que a ella li ha generat molt de dolor.

Per què els pares estan obsessionats amb els audiòfons?

— M.G.: És una situació que es dona i que, al meu entendre, té a veure amb falta d'informació. En general s'aconsellen els audiòfons perquè et faciliten la vida i t'ajuden, i ja està: hi ha una solució perquè considerem que hi ha un problema i que es pot evitar. Però no és això. Cada persona sorda és un món i té la seva pròpia sordesa. La tecnologia no ens val per a totes igual, hi ha a qui els audiòfons li fan mal, li molesten, hi ha persones que prefereixen portar un implant, n’hi ha que no portem res perquè la tecnologia no ens pot ajudar i preferim anar lliures. Tot és respectable i tot és comprensible des de la tolerància. A la pel·lícula, els pares no en saben gaire, no coneixen la seva filla com creien, i consideren que l'audiòfon posa fi al problema.

En el seu cas personal va deixar de sentir-hi als set anys i el personatge...

— M.G.: Als dos anys perd l’audició i això vol dir que ella és prelingüística encara, no té el castellà incorporat. Per això la seva dicció és molt diferent de la meva. La Libertad i jo ho vam pensar molt, per poder prendre distància i ensenyar que les actrius sordes fem un treball de construcció de personatge, igual que els companys oïdors. Perquè es posa en dubte: quan es veu una discapacitat al cinema, es pensa que no estem actuant. I res a veure, aquí hi ha un treball molt important, per exemple, per trobar aquesta veu.

Va començar a signar als trenta anys. Per què tan tard?

— M.G.: Cada situació és totalment diferent. En el meu cas, la meva família ho ha fet el millor que ha pogut, però els va faltar molta informació, els van aconsellar així. El prioritari va ser que jo em formés, que estudiés i que em tragués la carrera, que evolucionés en l'àmbit acadèmic. No va tenir prioritat l'aspecte personal, l'autoestima, aquestes cosetes que són tan importants. Fins als trenta, que vaig donar per tancada la meva època de formació, no vaig contactar amb la llengua de signes i amb la comunitat sorda. Aquí comença una segona vida per a mi.

A la pel·lícula la llengua de signes també és un gran acte d'amor.

— M.G.: Sí, ell aprèn la llengua de signes i s'adapta per amor. I ella el tria per aquest treball i el compromís amb la relació. Però és que també estem acostumades al fet que aquest viatge el faci la dona, que s'adapti, i no la posem en un altar. Quan és un home, ens sembla com...

...com un màrtir o un sant.

— Á.C.: Jo penso que l'Héctor fa tot el que fa per amor i quan fas una cosa per amor no ho sents com un sacrifici. Trencar les barreres comunicatives no s'hauria de veure com un sacrifici. En tot cas, si es veu així, és perquè els oïdors mai s'han posat en la pell d'una persona sorda. Ja abans del rodatge em vaig adonar que, per molt que una persona oïdora s'adapti a una persona sorda, la sorda sempre farà un sobreesforç. El sobreesforç està implícit en cada moment de la seva vida perquè el món està pensat per als oïdors. Per això penso que si l’Héctor fa tot el que fa és perquè la parella mixta pugui existir. Si no, seria impossible. Està bé generar referents masculins al cinema que estiguin en contacte amb les cures.

La persona sorda només deixa de ser sorda quan està amb els seus amics sords, oi?

— M.G.: Sí, per això diem que la sordesa realment és una discapacitat social, perquè les persones sordes no estem malaltes, no tenim cap problema real, només és que no hi sentim, però el problema real són les barreres de comunicació i la relació amb les persones oïdores, que ens veuen diferents, i això genera discriminació en determinades situacions.

Com va ser l’adaptació del rodatge i l'aproximació de parella actoral?

— M.G.: Amb l’Eva Libertad hem crescut juntes i tota la nostra vida l'hem compartida; per tant, hem après juntes sobre el tema de l'accessibilitat. Abans del rodatge, ella va preparar un document en què explicava a tot l'equip amb qui treballaríem tots els conceptes sobre sordesa, sobre què és la llengua de signes, com pot ser la comunicació, tota la història de la comunitat sorda, els nostres valors. I també va oferir un taller bàsic de llengua de signes. Això ens va facilitar moltíssim la vida a mi i a tots els companys sords que surten a la pel·lícula. I l’Álvaro i jo hem tingut un any per compartir moltíssim temps, per conviure, explicar-nos les nostres intimitats, conèixer-nos en profunditat i aleshores això ha facilitat que la relació tingui una química natural i que sembli real, perquè tenim una relació preciosa d’amor, d’amistat, que treballant hem canviat una mica i ja està.

— Á.C.: A mi aquesta informació de les necessitats de comunicació d'una parella mixta m'arriba en el moment en què faig la prova de càmera, perquè fem una improvisació en la qual els personatges es desperten el matí següent d'haver tingut la seva primera nit junts i la Miriam, des del personatge de l'Àngela, ja em comença a introduir en el món de la sordesa. Per exemple, el fet de posar-te en una posició visible per a la lectura labial, intentar que el bigoti no tapi la boca, van ser coses molt aclaridores.

I també aprèn llengua de signes.

— Á.C.: Per a mi era imprescindible aprendre'n, per tenir fluïdesa, per poder arribar a improvisar en algun moment, i per poder comunicar-me amb els companys i companyes sordes de l'equip. Vaig tenir un any abans de començar el rodatge. També em vaig poder introduir una mica en la comunitat sorda, que em va acollir amb els braços oberts i els estic molt agraït.

Com heu viscut el ressò que ja ha tingut la pel·lícula?

— Á.C.: Estem molt emocionats de tot l'amor que estem rebent. La pel·lícula s'ha fet amb molt d'amor, i als col·loquis sentim molt l'agraïment per part del públic sord i oïdor. Estem sobrepassats d'emocions.

— M.G.: Sí, estem vivint situacions molt emocionants, imatges que ens queden per sempre. A Màlaga, veure tot un cinema amb persones sordes i oïdores a la sala —que això ja era un somni— aplaudint en llengua de signes és molt emocionant. Són coses que fan falta que es normalitzin. Tant de bo que aquesta pel·lícula hagi ajudat una mica i provoqui una miqueta d'avenç per a la comunitat sorda i també per al món en general, perquè fa falta.