Veure, sentir i escoltar Prokófiev

PalmaEl darrer concert de la temporada al Trui Teatre no va ser més que una rúbrica a una temporada immensa, “senza errore” –que és com Vasari definí Il Sarto–, i com a tal ho va fer amb una funció de grandíssim nivell, amb la pianista Alba Ventura com a solista i Gianna Fratta dirigint l’Orquestra Simfònica Illes Balears. Sens dubte, un esdeveniment; un altre esdeveniment, perquè així s’ha de qualificar la possibilitat de veure, sentir i escoltar en directe el Concert per a piano núm. 3, de Serguei Prokófiev, el més paradigmàtic de la collita dels cinc que va compondre per a aquest instrument. Està clar que tan sols el fet d’encarar aquesta peça s’ho paga la visita, ja que fa falta alguna cosa més que valor per fer-ho, però si el resultat és el que va oferir la solista, decididament la presència s’ha d’incloure dins la llista de les d’obligat compliment. El concert en qüestió, tot i ser el més famós i probablement el més espectacular de Prokófiev, no és tan habitual com mereix la seva qualitat i, per descomptat, la seva dificultat.

Alba Ventura va fer una autèntica exhibició de talent i habilitat, de caràcter i eficàcia. Prokófiev no ho posa fàcil al protagonista, tècnicament, però és que, a més a més, Alba Ventura ho va assolir amb una sobredosi d’elegància que feia que els dits es moguessin a una velocitat de vertigen, mentre els braços ho feien gairebé a càmera lenta. Tot just després de l’entrada del clarinet amb què s’obre la peça i rere una petita intervenció orquestral, comença el festival de floritures, rubricat amb un inabastable carrusel d’octaves que fan feredat. És l’anunci d’una vetllada especial, espectacular, i amb un final d’aquest primer moviment amb el qual fa ganes rompre el protocol en mil bocins i aplaudir sense aturar. No va succeir, però passa en no poques ocasions. El segon és grandiloqüent i sense treva. Cinc variacions que converteixen la composició en un calidoscopi de possibilitats musicals difícils de pair en el moment. Finalitza amb un Allegro, ma non troppo d’un virtuosisme aclaparador, quan tot l’anterior semblava insuperable. I per arrodonir-ho, l’orquestra sonant en una tonalitat, sol major, i el piano en una altura, re major, fins a retrobar-se en un do major, majúscul, august. Aplaudiments de dia gran, de grandiosa exuberància amb un bis tan delicat com profund.

La segona part del concert es convertia en el complement perfecte de la primera. Amb bon criteri, un Stravinski no era una mala companyia, sobretot perquè Petruixka va ser un dels ballets que va estudiar Prokófiev quan Diaghilev li va encarregar la seva primera incursió en el gènere. Com a acotació al marge, val a dir que Ala i Lolli no va veure la llum com a tal i ha quedat com un producte orquestral i residual, però aquesta és una altra història. En qualsevol cas i sobretot, Petruixka va ser el punt d’inflexió en la música de Stravinski i a sobre la primera incursió del compositor en la utilització de la bitonalitat utilitzada posteriorment per Prokófiev en el darrer moviment del seu tercer concert per a piano. Una manera molt idònia, potser la que més, de rematar un concert que, tot i no tenir un ganxo comercial massa espectacular, finalment es va convertir en una altra fita per a una orquestra que ja ha traspassat qualsevol limitació. Versàtil i transversal, sota la batuta de Gianna Fratta va fer una lectura molt harmoniosa d’una composició que era, ni més ni menys, que prolegomen i anunci de la definitivament rupturista La consagració de la primavera.