Les veus i la bohèmia

PalmaTeatre Principal d’Inca.- La veu humana és una peça teatral original de Jean Cocteau amb entitat pròpia, tot i que gairebé trenta anys després s’hi va afegir el compositor Francis Poulenc per transformar-la en una òpera de cambra que ha quedat col·locada al prestatge dels clàssics. Un sol acte, en el qual la soprano, única protagonista, ha de lluir molt bones i variades prestacions per aconseguir fer arribar al públic tot aquest aldarull sentimental que li fa perdre la noció de tot i que l’ha convertida en una joguina espatllada en mil bocins que es van escampant per l’escenari al llarg dels quaranta-cinc minuts que dura la funció. Maia Planas va aconseguir des del primer minut transmetre com les peces del melodrama s’anaven ajuntant fins a arribar a la tragèdia, acompanyada per Magí Garcías al piano, que Poulenc va incorporar com un element més de l’escenografia, de tal manera que gairebé es converteix en un tercer protagonista. El segon és a l’altra banda del telèfon, amb el qual ella parla tot el temps. És el subjecte el·líptic, important, ja que és el perquè de tot plegat i el que obre tot un immens ventall de possibilitats per esbrinar què ha succeït entre ell i ella. Tot són suggeriments i cap evidència. Tan sols una, que no és altra que haver perdut l’enteniment, el control dels seus actes i de les seves paraules. Tot un seguit de situacions per a les quals es necessita una paleta vocal ben atapeïda, amb tants colors com registres dramàtics. De tot això, Maia Planas en va repartir a balquena. Ni un instant en què tot no tingués la força dramàtica per anar cap a l’únic final possible, de tal manera que tot és autèntic, creïble. D’altra banda, una posada en escena senzilla i elegant i una il·luminació acurada i adequada converteixen la representació en una peça de nivell.

El segon envit és per a una criatura de nova factura, La veu sàuria, amb llibret d’Aina Llopart i música de Mariona Vila. Vol ser l’altra cara de la moneda, tot i que està clar que no hi ha cap necessitat de donar-li la volta a la peça de Cocteau/Poulenc. Si a la primera, tan sols físicament, la protagonista és ella, a la segona han volgut que sigui ell, tan sols ell, amb un discurs farcit d’estridents evidències. No hi ha cap possibilitat d’elucubrar el més mínim. Tot està dat i beneït. No es poden invertir els papers, cosa que no passaria si així ho fessin amb la de Cocteau, home lliure de qualsevol sospita masclista. És ridiculitzar el personatge sense matisos i generalitzant. Pablo López està bé en un rol marmori, rocós, absolutament encastat des del plantejament i que salva gràcies a les seves aportacions vocals i a la música de Mariona Vila, gens ornamental, però suficientment descriptiva i sense subratllats, fins i tot molt més emfàtica que a la primera, circumstància que fa que llueixi encara més el treball d’un Magí Garcías impecable. 

Teatro Real.- Segon aterratge de la producció de La bohème que va signar Richard Jones fa quatre anys per al Teatro Real, la Royal Opera House de Londres i la Lyric Opera de Chicago. De bell nou va ser aplaudida amb la mateixa intensitat i reconeixement que en el seu moment; per descomptat, no tant com va passar amb els principals protagonistes de la molt coneguda tragèdia. Ermonela Jaho i Michael Fabiano varen ser els màxims beneficiaris del vistiplau del respectable de la funció, presidida per un director musical com Nicola Luisotti, per a qui la partitura de Puccini té pocs secrets. I així ho va fer saber de principi a fi de la representació. Exigent, però al mateix temps generós i acurat amb els cantants, fins a arrodonir un treball al qual no era aliena una extraordinària Orquestra del Real, a la qual el director i l’elenc varen felicitar amb molta efusivitat des de l’escenari en el moment de les salutacions.

En aquesta Bohème tot va rutllar amb fluïdesa, encara que els canvis d’escenari fossin en viu i en directe, a la vista de tothom, però el sentiment que hi posaren tots els protagonistes va llimar qualsevol petit decalatge, com el del bohemi quartet masculí a l’inici del primer acte, una mica entremaliat. Amb l’arribada de la Jaho tot es va posar al seu lloc. A partir d’aquí, ens vàrem creure que Rodolfo i Mimí s’enamoraren amb tan sols un cop d’ull i que s’estimaven fins i tot en la distància, o que la desesperació en el moment final de la història era tan autèntica com la immensa bondat de Musetta. Ella és el tercer gran personatge, interpretat per Ruth Iniesta amb molta gràcia i absoluta solvència quan va haver d’encarar l’espectacular Quando m’en vo, el conegut com a Vals de Musetta, que naturalment va enamorar el respectable. Fabiano va ser un Rodolfo robust en la veu i que va brodar tots els registres pels quals camina el personatge, el company perfecte per a una Mimí tan dolça. Lucas Meachem com a Marcello també va ser la rèplica idònia de la ‘inconstant’ Musetta. Tot i tots –cor, orquestra, Shaunard, Colline...– varen brillar de manera que l’emoció va inundar un Real tan ple de gom a gom que feia goig.