Un viatge pels clarobscurs històrics de la plaça Reial

BarcelonaD’entrada Xavier Theros deixa anar una riallada quan li pregunten pel seu vincle personal amb la plaça Reial de Barcelona. Infància. Pare. Col·leccionista de monedes. Mercat de Sant Antoni i... plaça Reial. “El mercat filatèlic d’aquí era molt especial, perquè hi trobaves gent que venia monedes pel seu compte i hi podies trobar una iaia amb un mocador i tres monedes de plata que passava pels porxos per veure si trobava comprador: venir aquí era una aventura”, diu l’escriptor. Als anys 80, Theros va freqüentar dos locals “mítics”: el Sidecar i el Karma. “Malgrat els ionquis i el fet que t’atracaven cada dos per tres, soc d’una generació que venia constantment i pensava que el que passava a la plaça era inevitable”, diu. A més, amb el seu grup Accidents Polipoètics, va actuar al Sidecar en nombroses ocasions.

La plaça ha deixat de ser conflictiva per convertir-se en un enclavament turístic associat a la Rambla. “Els barcelonins sentim que són llocs íntims que ens han estat escamotejats per la pressió turística, i d’alguna manera m’agradaria que el meu llibre servís perquè els barcelonins tornessin a redescobrir-lo i fer-se’l seu”. El llibre és Vida i miracles de la plaça Reial (Albertí Editor), i ha sigut publicat gràcies al suport de l’Ajuntament de Barcelona, la Fundació Setba i l’Associació d’Amics i Comerciants de la Plaça Reial.

La plaça Reial se situa on antigament hi havia un bordell. Després va acollir un forn de vidre, un convent de caputxins, el Teatre Nou -la primera competència del Teatre Principal- i, finalment, el 1848 es va convertir en una plaça. “Reflectia els ideals de la burgesia de l’època, i de seguida s’hi instal·len els millors negocis i restaurants, com Can Justèn, el primer que va tenir un celler de vi francès, però estava massa a prop del Raval i immediatament van arribar les prostitutes, els captaires i els carteristes”, diu Theros. Sobre el nom, la primera proposta de l’arquitecte encarregat de la construcció el 1848, Daniel Molina, va ser plaça del Consolat, però dos anys després rebia el nom de plaça Reial pels Reis Catòlics. Segons bufava el vent polític canviava de nom, i durant la República va ser la plaça Francesc Macià. Els franquistes van recuperar el nom de plaça Reial i van coincidir amb la decadència de la plaça, que es va convertir en un focus de drapaires, verdulaires i “pensions barates de gent sola”.

Amb el seu olfacte per a les històries barcelonines, Xavier Theros parla d’anècdotes sucoses com ara la protagonitzada per un exiliat francès que amagava rere la seva joieria una botiga de llibres prohibits: “Va importar de Marsella un carregament de llibres d’Allan Kardec, pare de l’espiritisme, però l’arquebisbe el va segrestar a duanes i va fer l’últim acte de fe de la Inquisició a Barcelona el 1861. Va cremar els llibres a l’esplanada de la Ciutadella amb tan mala sort que molts dels espectadors van començar a interessar-se pel tema i van convertir-se en els pares de l’espiritisme espanyol”. Una altra curiositat és la forma de la plaça, que, per tal d’encaixar-la a la urbs medieval, es va fer asimètrica. “Quan van començar a construir-la, els nens abandonats utilitzaven els ciments per resguardar-se, i expliquen que agafaven un crani del cementiri dels caputxins per jugar a futbol!”, recorda.