Un viatge al cor de les músiques del Mississipí

BarcelonaEl periodisme musical també és això: explicar les històries que fan que una música sigui com és, i fer-ho amb la més rigorosa de les passions. I aquí tenim Miquel Jurado (Barcelona, 1951), periodista musical d’ El País, viatjant per la conca del Mississipí a les fonts del blues, el jazz, el rock-and-roll i el soul, de Nashville i Memphis a Nova Orleans, documentant el present i explicant com era viure al cantó equivocat de les vies, sobretot en un temps en què als estats de Tennessee, Mississipí i Louisiana pràcticament no existia un cantó de les vies que no fos l’equivocat, i encara menys per a la població afroamericana. Aquest és el full de ruta d’El río de la música (Redbook-Ma Non Troppo), un llibre musical com el mateix riu i ple d’històries alegres, tristes i commovedores recollides en una mena de quadern de viatge dividit en quinze dies. Cada dia comença igual: bevent un got d’“alguna cosa semblant al cafè” en un motel. I cada dia és un relat en què ressonen moltes històries amb personatges com Robert Johnson, Charley Patton, Bessie Smith, B.B. King, Elvis Presley, Johnny Cash, Louis Armstrong, Muddy Waters i Fats Domino.

Mesurat de mena en el judici i poc amic de l’exageració romàntica, Jurado transmet una passió genuïna, a vegades fruit de l’esbalaïment davant el record d’una música que estima profundament. “Sempre és emocionant tornar a passar una estona allà dins”, diu recordant una visita a l’estudi Sun de Sam Phillips, a Memphis, on l’any 1951 Ike Tuner va enregistrar Rocket 88, “el primer rock-and-roll de la història segons una gran majoria d’estudiosos”, i on Elvis Presley va gravar That’s all right, Mama el 5 de juliol del 1954, “la nit que va canviar el rumb de la música”.

Altres vegades Jurado escriu commogut per les injustícies de la història. “És important conèixer el passat per més que ara ens sembli tèrbol i desagradable”, diu a propòsit d’una passejada per l’antic mercat d’esclaus de Forks of the Road, a Natchez. Va funcionar fins al 1863, quan durant la Guerra de Secessió les tropes del Nord van entrar a la ciutat i van alliberar els esclaus. Jurado dedica un espai significatiu a les històries de l’esclavitud perquè és el context que explica el naixement de les arrels de bona part de les músiques nord-americanes del segle XX. La música de Nova Orleans no seria el mateix sense la plaça Congo, on avui comença el barri de Tremé i on des del segle XVIII els esclaus tenien permís per reunir-se el diumenge a la tarda i podien ballar i cantar, una pràctica molt excepcional que era castigada en altres llocs. El gòspel, i per tant el blues, no existiria si els amos de les plantacions, que prohibien la polirítmia, no haguessin tolerat cantar durant la feina. “Els encarregats de les plantacions tenien por que, gràcies als tambors, els esclaus poguessin comunicar-se entre ells [...] com havia passat a les revoltes negres del 1739. En canvi, van fomentar els cants de treball a l’adonar-se que els esclaus treballaven més i millor si cantaven”, escriu Jurado.

La ràbia del Delta

El viatge pel riu obre pàgines de la història i posa en primer pla el relat de les músiques dels pobres. La fi de l’esclavitud no va significar la fi de l’explotació. Molts negres van morir en els primers anys de llibertat, desatesos per un sistema racista al marge de la llei escrita. “Eren lliberts, sí, però [...], percebent tota la misèria i la intransigència que els envoltava, no és estranya la ràbia que marca tot el blues del Delta, un reflex cru i amarg d’una realitat que semblava impossible canviar”. De fet, molts van sobreviure treballant a les mateixes plantacions, o en d’altres creades després com la de Dockery Farms, per on van passar pioners del blues com Charley Patton, Howlin’ Wolf i, diu la llegenda, Robert Johnson.

La lluita pels drets civils de la població afroamericana també s’escola en el relat d’ El río de la música. Jurado visita el motel on van assassinar Martin Luther King, i recorda com la tensió racial que va esclatar a Memphis va ser especialment agressiva contra els negocis propietat de blancs, però no contra Stax, l’estudi que va impulsar el soul i que dirigien dos blancs, Jim Stewart i Estelle Axton. Va ser “una clara demostració de la profunda implantació de la seva feina en la comunitat afroamericana”. Hi ha una solidaritat de classe en molts dels protagonistes d’aquest riu de la música que travessa terres maltractades per l’esclavatge, la Gran Depressió i precarietats diverses que fan que huracans com el Katrina siguin encara més desastrosos.

Una particularitat del llibre és la seva naturalesa híbrida entre el tractat musical, el periodisme i la literatura de viatges en primera persona. I aquest és el gran encert, perquè no es tracta de l’enèsima història dels orígens del rock, ni d’un reportatge superficial ni d’una guia de viatge purament instrumental.

Jurado construeix el relat a partir de diverses visites a les terres del Mississipí, però tot el viatge es pot fer tal com detalla en el llibre. Això sí, amb algunes condicions: sense reserves prèvies per dormir i conduint un cotxe de lloguer prou gran per si una nit no hi ha cap habitació disponible. També és important recordar que el viatge passa per llocs de gran rellevància històrica que han esdevingut reclams turístics en el pitjor sentit. “Bourbon Street és l’exemple més clar de lloc que cal visitar per treure les teves pròpies conclusions sobre l’espècie humana i, immediatament, fugir-ne”, diu sobre el carrer més emblemàtic de Nova Orleans. El mateix es pot aplicar a Beale Street, a Memphis, i a Graceland, la casa d’Elvis Presley. “¿No passa el mateix en algunes zones de Venècia, París o Barcelona?”, es pregunta Jurado, que en algun cas té un gran aliat: l’humor. A l’Arcade, “el restaurant preferit d’Elvis” demana el “plat favorit d’Elvis”, un Elvis: pa amb mantega de cacauet, nou rodanxes de plàtan i cansalada, tot fregit amb mantega, i una capa de mel. Una experiència inoblidable “per als intestins”, adverteix Jurado.