El viatge de ‘Margalida’, amant de Salvador Puig Antich

Palma“De vegades cal tancar la porta a una història dolorosa per poder viure amb plenitud. I això no vol dir que no recordis. Jo no oblidaré què va passar i la injustícia que va posar fi a la vida de Salvador Puig Antich”. Parla Margalida Bover, la mallorquina que va ser companya sentimental de l’anarquista, el darrer assassinat amb garrot vil de la repressió franquista. Això va ocórrer quan ella tenia 21 anys i la il·lusió de passar una vida amb ell. El documental Margalida, òpera prima de Francesca Mas i Constança Amengual, recull el fil de memòria de Bover, que viu “en pau” al Llevant de l’illa i explica la seva història, la d’una víctima de la repressió. El film va estrenar-se dimecres a l’Atlàntida Film Fest, amb la Sala Rívoli gairebé plena; fins dia 2 d’agost es podrà veure a Filmin, i dia 17 de setembre se’n farà una altra estrena al Teatre de Manacor.

“Tot el que ens passa ens fa ser qui som, però amb el temps aprens a viure més harmònicament; amb els anys he descarregat el pes que aguantava sola. He vist que compartir la història és, d’alguna manera, alliberar-me del dol”, explica la protagonista. D’aquesta vivència, diu, n’havia parlat molt poc durant molts anys. De fet, mai va anar a veure’l al cementeri –“ell volia que el cremassin i n’escampassin les cendres pel Montseny”, recorda–. Va ser quan es va fer l’homenatge a Barcelona dels 45 anys de la mort de Puig Antich que la varen convidar a anar-hi, i Margalida va pensar que era un bon moment per obrir la porta de la memòria. Va agafar un vol –el 2019– i va començar el viatge.

Generositat i comoditat

“Ens agrada dir que aquest documental és com un viatge, en diferents sentits. Vàrem començar a gravar quan la varen convidar a l’homenatge a Barcelona: ella fa un viatge real en què es troba amb records dolorosos, però durant la pel·lícula també en fa un d’emocional, repassant aquells dies i els anys que varen venir després”, conta una de les directores, Francesca Mas.

El procés previ a la gravació, segons totes les implicades, va ser una etapa “molt especial”. Mas i Amengual coneixien la història per la cançó de Joan Isaac. Gràcies a una amistat en comú, les directores varen aconseguir citar-se amb Bover. “Va ser molt maco. Ens vàrem conèixer perquè vàrem passar molt de temps juntes, vàrem connectar. Així és molt més fàcil contar les coses. Quedàvem els caps de setmana, fèiem plans, em vaig sentir molt còmoda, va ser tot molt fluid”, explica la protagonista del documental.

Per la seva banda, Mas comenta que, juntament amb Amengual, des del principi varen tenir clar que primer havien de generar un espai de confiança i comoditat: “Vàrem estar quatre mesos coneixent-nos. Era important la prèvia, perquè nosaltres sabíem el titular de la història però ens faltaven les seves paraules, els records de Margalida. Tot això va ser clau per saber cap on aniria el documental”, assegura la directora.

Llibertat, la raó per viure

Les directores expliquen que han intentat no caure en el sentimentalisme per fer justícia al tarannà de Margalida, que va saber alçar-se i treure forces per continuar vivint: “La meva llibertat va néixer perquè jo volia morir. Un temps després que passàs tot, vaig pensar que si em convertia en mare, tindria una raó per viure”, pronuncia, malgrat lamentar el seu passat: “Quan et poses a lluitar contra una injustícia, n’acceptes les conseqüències, i poden ser més lleus o més greus. Els dictadors són molt cabrons. Salvador va pagar el preu més alt”.

A Bover li sorprèn que la gent se sorprengui (valgui la redundància) de la seva felicitat: “Jo visc en pau amb mi. Si fas les coses amb coherència, és més fàcil l’equilibri emocional. La vida és bella malgrat que hi hagi cabronassos a tot arreu”.