VibrArt. No oblideu aquest nom

PollençaTercer concert del 63è Festival de Pollença amb uns protagonistes que, a hores d’ara i tan sols de moment, són els menys famosos de tots els que integren la nòmina de l’edició actual. Es tracta dels components del trio VibrArt: Miguel Colom, Juan Pérez Floristán i Fernando Arias, al violí, piano i violoncel, respectivament. El primer és concertino de l’Orquestra Nacional d'Espanya; el segon té a les seves vitrines el primer premi dels concursos Arthur Rubinstein i el del no menys prestigiós Paloma O’Shea, entre d’altres; pel que fa al tercer, és catedràtic de violoncel del Reial Conservatori Superior de Música de Madrid. Per tant, poca sorpresa en una actuació vibrant, interessant i magistral en el seu debut pollencí com a trio, mentre que, pel seu costat, Colom ja ens havia visitat amb l’ONE. Rere l’actuació de VibrArt va quedar molt clar que poden tornar quan vulguin, que ben segur que ho faran amb tot el prestigi que ja mereixen.

Varen iniciar el concert amb el Trio per a piano núm. 4 en mi menor op. 9 , Dumky, el darrer dels quatre que va escriure Antonin Dvorak i una de les més peculiars composicions per aquests tipus de formació. Peculiar per no poques de les seves característiques. Per una banda, pels seus sis moviments, que ja és un fet diferencial. Per una altra, per l’estructura de quatre d’aquests moviments: els tres primers, Lento maestoso, Poco Adagio i Andante, i el darrer, Lento maestoso-Vivace. Tots amb un joc de contrastos, confrontacions i repeticions dels diferents instruments, que passen de la més trista i assossegada delicadesa a la més intensa efervescència, amb les quals construeixen tan heterogeni i policromàtic collage. També ho és pel sobrenom de la peça, provinent de l’estil de tots els moviments, plural de Dumka, que és com es coneixen alguns tipus de cançó folklòrica eslava, els quals varen servir d’inspiració al txec mentre feia les Amèriques, mentre conqueria el Nou Món.. 

Després de l’intermedi tocà el torn a Felix Mendelssohn, amb el Trio per a piano núm. 1, en re menor, op. 49, una trista melodia que exposa el violoncel, fins que el piano la transforma en visceral i penetrant en un primer moviment que li serveix per cisellar el melancòlic tarannà del compositor, a qui Schumann va qualificar “del Mozart del segle XIX, el més brillant dels músics, qui més clarament percep les contradiccions de l’època i el primer a reconciliar-les”.

El concert, entranyable, agradós, refinat i profund, i una interpretació amb la qual gaudírem de la precisió, minuciositat i cristal·lina puresa d’un grup cridat a assolir els cims de la glòria més aviat que de pressa. Pérez Floristán ja va avisar que no farien vuit bisos… Varen ser dos. El primer, l’adaptació per a trio de la Marxa miniatura vienesa, de Fritz Kreisler, i el segon, la translació de Floristán, per a trio, de la Danza Argentina, d’Alberto Ginasterra. No hi va haver sorpresa, tan sols confirmació de la rellevància i talent del tio VibrArt. No oblideu aquest nom, tot i que si vàreu ser al concert, ho tindreu impossible.