Vicente García porta a Razzmatazz el ‘merengue’ del segle XXI

Barcelona“Juan Luis Guerra és el meu referent principal. A través de la seva música vaig adonar-me de la força de la música quan té un rerefons cultural i un arrelament”, explica el dominicà Vicente García (Santo Domingo, 1983), que avui actua a la sala Razzmatazz 2 de Barcelona. El concert forma part de la gira del disc Candela (Sony, 2019), un treball que amb el merengue com a fonament és un festival rítmic amb connexions haitianes, cubanes, congoleses i sud-africanes i a l’estil del segle XXI. “Candela, tot i ser un disc de merengue, té moltes coses que segurament el Juan Luis no faria, com l’ús de l’ autotune i de molts sintetitzadors”, diu García, un artista favorable a “la diversitat rítmica”, que al cap i a la fi és un dels grans patrimonis del Carib.

Vicente García pertany a la generació que es va criar quan el reggaeton començava a desenvolupar-se. “Des dels 12 anys, totes les festes on anàvem eren pur reggaeton ”, recorda. Tanmateix, ell va triar el rock dur primer i, després d’amarar-se de Stevie Wonder, va passar pel funk i el R&B. “Fins als 24 anys la música tropical no formava part dels meus referents. Però després de fer una gira amb Juan Luis Guerra tot va canviar”, diu. Va transitar primer per la bachata i va publicar Melodrama (2011), però a poc a poc, i amb Eduardo Cabra de Calle 13 com a còmplice, va anar trobant el seu camí. “No m’interessava la drecera de la bachata comercial i estava decebut amb les discogràfiques. Així que vaig començar a investigar i a viatjar”, relata. El camí el va dur a A la mar (2016), un prodigi de ritmes i temàtiques que va ser un èxit malgrat el poc convenciment mostrat per la indústria.

García també s’hi va obrir a la realitat rítmica haitiana. "A A la mar vaig fer una fusió d'afrobeat amb gagá, que és un ritme haitià però que també es comparteix a la República Dominicana. La cançó es diu Zafra negra i la vaig fer amb l'escriptora dominicana Rita Indiana; parlava de un problema de regularització migratòria que afectava els haitians nascuts a la República Dominicana, i això fins i tot em va portar acusacions de ser un traïdor a la pàtria", recorda el músic, que a l'àlbum Candela torna a remenar la influència haitiana, sobretot a la cançó El reperpero. "Vaig tenir la sort de trobar a Nova York un dels pioners del so del konpa, Richard Duroseau, i vaig poder gravar amb ell. Per a mi va ser un privilegi. Duroseau va ser acordionista i pianista de Webert Sicot i Nemours Jean Baptiste, els precursors del konpa".

Tot el que va aconseguir amb A la mar va donar-li seguretat per afrontar el repte del merengue. Buscant “en els orígens del merengue ” va trobar un lloc des d’on podia expressar-se sense estar tan condicionat per “la forma més institucional” d’aquest ritme, i és així com ha vestit unes cançons en què entren en joc formulacions experimentals del son cubà, ritmes com el soukous congolès -“influència directa de guitarristes com Diblo Dibala”-, “eines electròniques”, konpa haitià, plena i bomba de Puerto Rico... i, esclar, la col·laboració de Juan Luis Guerra a Loma de Cayenas.