Vicky Luengo: "No se'ns va ensenyar a lidiar amb el fracàs"

BarcelonaVicky Luengo (Palma, 1990) és la Marta, el personatge al voltant del qual es mou el conflicte de la pel·lícula Chavalas, dirigida per Carol Rodríguez Colás. Luengo interpreta la fotògrafa que ha de tornar a viure a casa els pares a Cornellà de Llobregat després d'entomar el fracàs d'unes expectatives no satisfetes en una Barcelona implacable.

Com vas preparar el personatge de la Marta? 

— Una de les coses que em semblaven molt importants quan vaig llegir el guió era ser capaç d'empatitzar amb el patiment i la sensació de fracàs de la Marta; se sent una impostora. Jo mateixa he tingut algun moment en la vida en què em vaig adonar que intentant encaixar no encaixava mai. Fins que no em vaig acceptar i no vaig estimar qui era, les coses no em van començar a anar bé. Això va ser el nucli de la preparació del personatge. 

Com ha influït l'experiència personal de la Carol i la Marina en la construcció de la Marta? 

— En moltes coses. Jo no soc una noia de barri que hagi viscut amb els prejudicis i l'estigma que se'ls posa a les persones que viuen allà quan se'n volen anar al centre de Barcelona a estudiar cinema, per exemple. Això és el que he agafat d'elles. Però al final som dones d'una mateixa generació que tenim en comú una mateixa manera de viure l'amistat femenina i una mateixa manera de generar xarxes afectives que desestructuren una mica fins i tot l'amor romàntic que ha establert que la relació romàntica ha d'estar al capdamunt del triangle. Em sentia molt connectada amb elles a l'hora d'explicar que una història d'amistat és també una història d'amor, i que és una història d'amor tant o més important que una història d'amor romàntic.

Et vas criar al barri de la Sagrada Família, oi? 

— Sí. 

I quan eres adolescent, quina relació tenies amb la perifèria de Barcelona? 

— Quan tenia 18 anys vaig començar a treballar al Tags, un programa de TV3, i cada dia feia el viatge que ha hagut de fer el meu personatge a la pel·lícula: agafar el metro de Sagrada Família a Sant Ildefons, i allà un autobús fins a TV3. El dia que vaig conèixer la Carol i la Marina, em van dir que em farien un tour pel barri, i jo els vaig dir: "Però si jo he passat per aquí molts matins i he menjat xurros en aquell lloc!"

Un dels propòsits de la pel·lícula també era mostrar les coses bones que passen en barris injustament estigmatitzats, oi?

— Hi ha un prejudici segons el qual sembla que la persona que té èxit és la que marxa del barri. I no és veritat, la persona que té èxit és la que aconsegueix estar en pau amb si mateixa, sent feliç amb el seu dia a dia. Hi ha dos personatges, per exemple, que estan contentes amb les seves feines, que estan a gust amb qui són i que no senten que hagin d'anar més enllà. Hi ha una seqüència molt maca en què jo dic: "Està tot el dia treballant al bar, sense fer res més". I el personatge d'Ángela Cervantes, la Soraya, em mira decebuda perquè per a ella allò li està bé. I el problema no el té ella, el problema el tinc jo o el té la gent que es considera superior. Llegint el guió també em va interessar molt que el barri sigui un personatge més i que no estigui estigmatitzat. En moltes ficcions es parla del barri associant-lo a la delinqüència, la violència, la drogoaddicció...

Què et va sorprendre del guió de Chavalas? 

— Em va cridar molt l'atenció la gestió del fracàs, sobretot des del punt de vista d'una generació que hem viscut eternament en crisi, la crisi del 2008, la crisi d'ara... Hi ha una amenaça que ens fa estar alerta: "Potser no te'n surts perquè estem en crisi", "Potser no pots pagar el lloguer perquè estem en crisi", "Potser no pots tenir feina després d'haver estudiat set màsters perquè estem en crisi..." A més, vinc d'una generació en què en general se'ns ha educat dient-nos: "Tu ets especial", "Tu pots fer el que tu vulguis a la vida", "Tu ho aconseguiràs tot". I un dia t'adones que no, que no ets més especial que l'altra persona, que les coses no sempre van bé. No se'ns va ensenyar a lidiar amb el fracàs i a entendre que és una part més de la vida.

¿El personatge que interpretaves a Antidisturbios, la policia Laia Urquijo, podria tenir un origen similar al d'aquestes noies? 

— Són dos personatges absolutament oposats i molt diferents. Però em plantejo si no tots els personatges femenins tenen un origen similar: potser qualsevol dona que estigui lluitant per ser qui vol ser i lluitant contra l'estereotip del que se li demana ser té un origen similar. Totes les dones intentem obrir-nos un camí sent conseqüents i coherents amb nosaltres mateixes i sense passar per l'adreçador del que la societat heteropatriarcal ens demana a les dones. Et parlo també de la meva experiència com a actriu, de ser la figura de desig que et demana la societat que siguis. La Marta i la Laia, sent molt diferents, pot ser que sortissin d'una mateixa llavor, d'on també surto jo. És difícil obrir-te camí com a dona en l'àmbit de la fotografia, en el de la interpretació o en el policial intentant que se't prengui seriosament, que no se't prejutgi, i aconseguir ser qui vols ser tu. Potser totes sortim d'aquella mateixa llavor, sí.

Quins projectes tens? 

— El 29 d'octubre estrenaré als cinemes El sustituto, d'Óscar Aibar. És una pel·lícula sobre uns nazis que van viure durant molt de temps a la Costa Blanca, i l'estat espanyol va permetre que estiguessin allà amagats. Després tinc pendent d'estrenar un capítol de la sèrie Historias para no dormir, un remake de la de Chicho Ibáñez Serrador. He fet un capítol dirigit per Rodrigo Sorogoyen [el director d'Antidisturbios]. Acabo de rodar Suro, una pel·lícula de Mikel Gurrea amb Pol López de protagonista i un guió preciós. I ara mateix estic de gira amb una obra d'Andrés Lima, Principiantes.