Moltes víctimes espanyoles del nazisme continuen a l'ombra

BarcelonaAquest dimarts, 5 de maig, fa 75 anys que va ser alliberat el camp de Mauthausen. Des de fa un any, el 5 de maig és també la data que va escollir el govern espanyol per retre homenatge a totes les víctimes espanyoles de nazisme. Però 75 anys després, què en sabem de totes aquestes víctimes? S'ha investigat molt, se'ls ha fet homenatges, però moltes famílies continuen buscant el destí d'avis i àvies, oncles i besoncles. Es calcula que quan va començar la Segona Guerra Mundial a França hi havia més 100.000 exiliats espanyols. Prop de 10.000 van ser deportats, cosa que suposa que un de cada deu republicans exiliats a França va ser enviat a un camp nazi. Més de 5.000 hi van deixar la pell. Els deportats, però, no van ser les úniques víctimes del nazisme.

Més de 40.000 republicans van ser forçats a treballar en condicions terribles a l'Organització Todt. Creada el 1938, durant la guerra, seguia l'exèrcit nazi per Europa reparant infraestructures i construint búnquers, fortificacions, bases submarines i rampes de llançament de míssils. "No hi ha xifres dels que van morir, a vegades en unes condicions terribles de maltractament i abús. Està tot per investigar", explica l'historiador Antonio Muñoz, que va començar a fer una recerca a partir dels arxius alemanys. Allà sí que consten alguns dels noms d'aquests espanyols que l'estat alemany va reconèixer com a perseguits polítics –Espanya no ho ha fet mai– als anys 60. "Ells també van ser víctimes dels nazis però els seus familiars no saben a quina porta trucar, a quin organisme adreçar-se per obtenir més informació", explica Muñoz.

Sense pistes del fill d'Olvido Fanjul

La recerca a vegades pot ser desesperant. Olvido Fanjul, nascuda a Gijón el 1910, va embarcar cap a Rússia, amb un miler de criatures, la matinada del 24 de setembre del 1937. Tenia 27 anys i la van destinar a una residència infantil a la ciutat de Puixkin, on es va enamorar d'un soldat de l'Exèrcit Roig i va quedar embarassada. Però l'arribada dels nazis ho va trasbalsar tot. La van detenir i la van traslladar a una presó a Tallinn (Estònia) a principis del 1942. Allà va tenir el seu fill, que li van prendre quan va fer tres mesos, i el març del 1943 la van deportar a Ravensbrück. L'Olvido, que segons algunes companyes deportades va caure en la desesperació i es negava a menjar, va aconseguir sobreviure i va refer la seva vida a França. Va conèixer Gerardo Blanco, un republicà que havia estat treballador esclau dels nazis a la costa francesa, i van tenir tres fills. El 1963 van tornar a Espanya i van voler oblidar el seu passat. Fins al punt que l'Olvido va morir el 2001 sense haver explicat res als seus fills.

Però a vegades la història és caparruda i torna perquè d'altres no l'han volgut silenciar. Els fills de l'Olvido van saber que la seva mare havia estat a Ravensbrück perquè el seu nom apareix al llibre De la resistència i la deportació. 50 testimonis de dones espanyoles, de Neus Català, que va morir l'abril del 2019 després de tota una vida combatent contra l'oblit. Ara volen saber-ne més. "Quan vaig trucar a l'ambaixada espanyola per demanar ajuda i accedir als arxius d'Estònia, si més no al Registre Civil del 1942 per intentar saber què havia passat amb el primer fill de l'Olvido, em van dir que ells no s'ocupaven d'aquestes coses", diu l'historiador, que lamenta que moltes recerques acaben en carrerons sense sortida.

Un homenatge virtual

El 2020 havia de ser un any de grans commemoracions: 75 anys de l'alliberament d'Auschwitz, Stutthof, Sachsenshausen, Ravensbrück, Buchenwald, Flossenbürg , Dora-Mittelbau, Dachau, Mauthausen , Neuengamme, Bergen-Belsen… Però tan sols es va poder retre homenatge a les víctimes, amb presència física, el 27 de gener passat a Auschwitz. La resta ho han hagut de fer o ho faran virtualment.

En el cas de Mauthausen es farà un homenatge el diumenge 10 de maig, a les xarxes, d'11 a 12 del matí. L'Amical de Mauthausen es va crear en ple franquisme, el 1962. "Venim de la clandestinitat i molta informació es va perdre, molts van morir sense explicar res, d'altres no van tornar mai o van cremar la documentació", explica Enric Garriga, fill de deportat i president de l'Amical de Mauthausen. "Algunes coses s'han fet tard però s'han acabat fent, com la publicació al BOE, l'any passat, del registre de morts als camps nazis. Ara ja n'hi ha més de 5.200 de registrats. És important perquè implica un reconeixement jurídic, ja consten al Registre Civil".

Per a Garriga és important no limitar-se a mirar enrere, i per això l'entitat treballa activament en la xarxa per a la prevenció del feixisme i demana que la història de la deportació s'inclogui en els currículums educatius i no depengui tan sols de la voluntat dels professors. L'altra assignatura pendent és que l'estat reconegui la seva responsabilitat. "No va ser fins al 2005 que un representant de l'estat espanyol va visitar Mauthausen [va ser l'aleshores president socialista José Luís Rodríguez Zapatero], però l'estat espanyol mai ha reconegut que per acció o omissió, com a successor de l'estat franquista, és responsable de la deportació de milers de republicans i de jueus espanyols als camps nazis", lamenta Alfons Aragoneses, professor d'història del dret a la Universitat Pompeu Fabra. "I queden molts capítols per investigar, com els noms i el destí d'aproximadament 4.000 jueus que quan va esclatar la Segona Guerra Mundial tenien passaport espanyol", afegeix Aragoneses.

La falta d'implicació institucional també ha fet que es multipliquin les recerques voluntàries. L'historiador mallorquí Rafel Cifre investiga des de fa anys el destí i noms de mallorquins republicans que van ser primer treballadors esclaus dels nazis i després, havent estat acusats de col·laboracionistes pels soviètics, van acabar als gulags. "He trobat informació als arxius francesos, alemanys i holandesos, però aquí a Espanya ha estat complicat. Moltes vegades ha estat com buscar fantasmes", explica.

Els testimonis de l'exili a Algèria

Eliane Ortega Bernabeu fa 15 anys que acumula testimonis, cartes i fotografies de l'exili espanyol a Algèria i dels camps de concentració que es s'hi van obrir. Ho va començar a fer en el moment que li van donar el diari que havia escrit el seu avi, que va estar tancat al camp Morand, uns 150 quilòmetres al sud d'Algèria. "M'arriben testimonis i escrits, en tinc centenars de tot arreu: d'Austràlia, de Mèxic, de Xile...", diu aquesta cenetista i republicana convençuda que segurament donarà tota la documentació que ha anat acumulant, treballant a les nits, a la Universitat d'Alacant. "Per a mi no són només xifres i noms. Em poso en la seva pell, m'esgarrifo pensant tot el que ells van passar", diu.

Segurament, però, no sabrem mai quin va ser el destí de molts d'aquests exiliats. De fet, molts dels objectes que els nazis van arrabassar als deportats quan van entrar als camps d'extermini continuen als Arolsen Archives, a Bad Arolsen (Alemanya). Muñoz fa mesos que hi busca els seus familiars per tornar-los-els.